La falta de psiquiatres impedeix aplicar el pla de salut mental de la Generalitat

El pla director de salut mental presentat per la Conselleria de Salut l’estiu passat, amb el qual la Generalitat intenta reduir la pobra atenció que històricament han rebut a Ca-talunya (i a la resta d’Espanya) les alteracions psíquiques, resulta inaplicable en aquests moments perquè no hi ha psiquiatres i psicòlegs a qui contractar. El projecte de Salut preveu incorporar als centres d’assistència primària (CAP) 170 professionals que exercirien com a reforç dels metges de família davant les recurrents implicacions psíquiques que subjauen en nombroses patologies orgàniques –l’obesitat, la diabetis o la hipertensió, entre elles–, influenciades per trastorns derivats de l’estrès i els conflictes emocionals. També es planeja reforçar les plantilles psiquiàtriques dels hospitals.

La demanda que arriba als CAP, amb una xifra d’afectats que no para de créixer, és atesa ara pels metges de família, que recepten psicofàrmacs i ofereixen orientacions d’estil de vida, sempre condicionats per una evident limitació del temps imprescindible per aprofundir en el trastorn afectiu o depressiu dels seus pacients. Els que  mostren signes de malaltia psiquiàtrica greu 

–esquizofrènia, psicosi o bipolaritat, entre elles– són derivats o a un servei d’urgències hospitalari, o a centres especialitzats, enfonsats en aquests moments en unes llistes d’espera que poden superar l’any de demora.

La gravetat de la situació és reconeguda pels responsables del pla director de salut mental, que han dissenyat un projecte que preveu la integració de tots els aspectes que coincideixen en les persones que pateixen aquests trastorns. Els adscriuen als drets humans. Però la realitat s’ha imposat. «Tenim grans dificultats per trobar psiquiatres i psicòlegs clínics disposats a implementar el nostre pla», assegura Cristina Molina, que dirigeix la planificació sobre salut mental a la Generalitat.

TRASTORNS DE NOU ENCUNY / La sanitat pública catalana i espanyola han assumit en els últims 15 anys l’atenció de trastorns psíquics que amb anterioritat eren atesos sense gaire deteniment pels metges d’assistència primària, excepte si s’entreveien signes d’alguna malaltia psiquiàtrica greu. «Fa un parell de dècades no s’atenien les alteracions vinculades a l’ansietat, ni tampoc rebien atenció la majoria de nens amb trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH), o moltes formes d’autisme. I la psiquiatria geriàtrica no existia», enumera Miquel Bernardo, responsable de la unitat d’esquizofrènia de l’Hospital Clínic i president de la Fundació Espanyola de Psiquiatria i Salut Mental. La sanitat pública no assumia les drogodependències, ni l’alcoholisme com a trastorn mental, ni el joc patològic, ni la dependència a internet, que no existia. Qui patia aquests malestars i tenia recursos per pagar una teràpia psicològica, recorria –i recorre encara– a un professional privat.

L’escassetat de professionals ha anat creixent a mesura que la psiquiatria, sobretot la infantil i juvenil –l’especialització de la qual no està reconeguda–, ha anat assumint aquestes i moltes altres patologies abans desateses. Aquest canvi radical, a més, no s’ha vist reflectit en el sistema que promou la formació d’especialistes en psiquiatria i psicologia clíniques que nodreixen la sanitat pública. La formació com a psiquiatres –metges interns residents que es preparen als hospitals– proporciona cada any una insuficient xifra de professionals. El 2017 han sigut 42 per a Catalunya, dels 227 per a tot Espanya. Xifres idèntiques a les de fa deu anys. «Aquests números s’haurien de doblar com a mínim», opina Bernardo.

Notícies relacionades

Càncer de mama metastàtic amb menys de 30 anys: «Mai em vaig trobar malament, per això no ho esperava»

Avenç quirúrgic: L’Hospital de Bellvitge desenvolupa una tècnica inèdita per extirpar càncers de pàncrees inoperables

En conseqüència, els gestors dels hospitals catalans fa temps que busquen aquest perfil de professionals fora de Catalunya. Fins i tot fora d’Espanya. De moment, la sortida (insuficient) l’han trobat entre els psiquiatres i psicòlegs formats a Andalusia, Castella la Manxa i la Comunitat de Madrid, professionals a qui busquen i ofereixen atractius contractes. Un 46,2% dels psiquiatres en exercici a Catalunya el 2017 procedeixen d’aquestes comunitats, davant el 43% dels nascuts a Catalunya. L’11% són estrangers. «Venir a treballar a Barcelona encara és un atractiu per als psiquiatres de la resta d’Espanya –assegura Bernardo–. La salut mental catalana té prestigi i les places que se’ls ofereixen ja no són en un poble rural llunyà, sinó en ple Eixample barceloní. Estem important psiquiatres de la resta d’Espanya».

Però tot té límits. A diferència d’un cirurgià o un oncòleg, un psiquiatre i un psicòleg no poden exercir sense dominar l’idioma dels pacients que atendran. Aquest requisit ha limitat la recerca empresa fora d’Espanya. Sud-amèrica, l’aparentment solució més lògica, no ha resolt el problema. La titulació de l’Argentina, per exemple, no és homologable a Espanya, i així successivament amb la resta del continent. Només unes exclusives universitats de Xile i Colòmbia ofereixen una formació psiquiàtrica equiparable a l’espanyola, que els seus titulats han d’homologar a l’arribar, acatant la pesada burocràcia de la comissió nacional d’especialitats del Ministeri de Sanitat.