¿Està la UE preparada per a una nova onada migratòria de l’Orient Mitjà?

La UE s’ha dotat en aquesta dècada d’un instrument clau: el pacte migratori i d’asil, nascut del fracàs d’aquella crisi i de la incapacitat dels estats membre per coordinar una resposta solidària.

«Estem més preparats pel que fa a coherència política, però ¿ens dona això millors eines per enfrontar-nos a una crisi humanitària? No, al contrari», explica a EL PERIÓDICO Francesco Pasetti, investigador del CIDOB especialitzat en migracions, al comparar el marc actual amb el de fa una dècada. «En aquell moment estàvem menys coordinats internament, però també érem més solidaris i respectuosos amb els drets humans», insisteix.

El que la UE ha guanyat en coherència política, sosté Pasetti, no s’ha traduït en una capacitat d’acollida més gran, sinó en més capacitat per contenir, filtrar i tornar. «Ara estem preparats per defensar les nostres fronteres i per reduir els fluxos. Som una Europa Fortalesa», emfatitza.

3,2 milions de desplaçats

La possibilitat que Europa hagi d’enfrontar-se de nou a aquest dilema és real. Més de 3,2 milions de persones han sigut desplaçades –entre 600.000 i un milió de famílies–, segons ACNUR, en les últimes dues setmanes des dels primers atacs dels EUA i Israel sobre l’Iran. Al Líban, el nombre de desplaçats ha augmentat amb rapidesa i arriba ja a unes 700.000 persones.

La recrudescència del conflicte empitjora la situació humanitària en una regió que ja acollia 25 milions de persones desplaçades per la força i retornades, segons la mateixa agència.

Els primers desplaçats solen buscar refugi als països veïns però, segons la durada i la virulència del conflicte, pot augmentar el nombre de persones que necessitin refugi i aquests països podrien no ser suficient, explica a aquest diari Xavier Aragall, responsable del programa de migracions de l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed).

«Si arribés una guerra civil a l’Iran, llavors molta gent es veuria expulsada», o «si els EUA mobilitzen els kurds i hi ha atacs contra una part de la població, aquests haurien de sortir del país per posar-se fora de perill», argumenta Aragall al projectar possibles escenaris.

Menys marge polític

Aragall alerta també de la intencionalitat que hi ha darrere d’aquesta pregunta preventiva quan la formulen partits manifestament antiimmigració i es converteix «en un preavís a la població europea perquè es prepari per a una crisi com la del 2015». A la pregunta de si la UE està preparada, coincideix que «sí que ho està en matèria tècnica, però falta la voluntat política».

L’exemple és Alemanya i el gir respecte a la carta aperturista que va jugar llavors Angela Merkel, davant un canceller, Friedrich Merz, que assenteix davant Trump. «Alemanya com el gran receptor del 2015 ja no existeix». La pressió electoral és clau. «L’AfD, malgrat no estar al Govern, marca una agenda preventiva del Govern, que tem que l’extrema dreta s’emporti vots». A França passa una cosa semblant: «Macron podria impulsar que a Europa es rebés un nombre important de refugiats, però el Front Nacional ho aprofitaria en contra seu».

Aragall el connecta directament amb el pacte migratori. Segons el seu parer, el nou marc es basa en «el principi que la UE decideix qui entra a la UE». En aquesta fórmula veu «influència del discurs dur de l’extrema dreta, que fa que l’esquerra s’estigui justificant sobre el seu compromís amb una suposada seguretat».

Tercers països «segurs»

Eldesplaçament del consens cap a la dreta ha provocat també «la normalització», segons Aragall, de conceptes abans disputats, com l’externalització: pagar a països no europeus perquè reforcin la seva seguretat i evitin l’arribada de migrants a la UE, així com situar centres de detenció fora de les fronteres europees.

És el cas de Turquia. Si la pressió augmenta, Aragall creu que la primera reacció europea no serà obrir-se, sinó tornar a mirar Turquia, com el 2015. Creu que la UE podria intentar reactivar aquesta lògica de contenció externa, però avisa que el context és pitjor per a Brussel·les. La possibilitat existeix, diu, però «implicaria molta negociació» i, amb un Erdogan molt més fort que fa una dècada, «seria encara més complicat».

En aquest sentit, la definició de «tercers països segurs» és una de les principals tasques pendents del pacte migratori. Resoldre aquesta equació determinarà quines sol·licituds d’asil podran ser denegades només per la nacionalitat de qui la presenta, davant estudiar cada cas concret, per exemple si pateix persecució per raons d’identitat o afiliació política. A més, permetrà enviar a països tercers a persones la sol·licitud dels quals sigui denegada i a les quals no es pugui tornar al seu país d’origen. És una pràctica que ja ha introduït els EUA, amb l’enviament de ciutadans llatinoamericans a països de l’Àfrica que accepten les condicions de la Casa Blanca.

Quina resposta prepara Europa

Notícies relacionades

L’aliança amb els Estats Units passa factura a les països del Golf

El nou golf Pèrsic: negocis i luxe a l’ombra dels drons

L’objectiu és tenir procediments més ràpids per reduir les entrades i accelerar els retorns. «Abans es mirava cas per cas, no quedaven fora les sol·licituds automàticament pel país d’origen», assenyala Aragall, que admet que existeix un gran volum de peticions per revisar, però es mostra escèptic amb la solució oferta, en comptes de dotar de més recursos el sistema o obrir vies legals alternatives per als qui quedin fora de l’asil. Se suposa que fins i tot en el nou marc legal hi ha opció d’apel·lar la decisió, però resulta més difícil per al demandant d’asil i el marge d’èxit s’estreny amb cada negativa.

La qüestió, per tant, ja no és només si Europa estarà més preparada davant una nova crisi migratòria, sinó per a quin tipus de resposta s’ha preparat. Pasetti adverteix que el nou marc no apunta tant a reforçar l’acollida com a blindar el control, amb un risc de fons: que aquesta deriva acabi, en les seves paraules, per «legalitzar una acció contra els drets humans». Allà es condensarà el gran conflicte dels pròxims anys: la tensió entre una UE cada vegada més endurida en matèria migratòria i el sistema de garanties i drets que sosté la mateixa UE.