Parlar-ne, sí, però no tot s'hi val

Se’n parla molt més ara de salut mental? A Obertament sovint ens fan aquesta pregunta. La resposta és que sí però amb matisos: més no sempre vol dir millor. M’explico: El tabú de no parlar-ne quan fa falta -ni a la feina, ni amb amics, ni a casa- conviu amb la frivolització de parlar-ne sense rigor, ni cura.

El tema és delicat i caldria tenir present com ho viuen les persones afectades i això no sempre s’està tenint prou en compte. Sense haver resolt l’estigma i la discriminació que pateixen les persones amb trastorns mentals, saltem a la romantització de mitificar o posar en un pedestal les tan amanides ‘històries de superació’ que busquen l’espectacle. Hem passat del desconeixement absolut a usar terminologia de salut mental sense entendre’n el significat. Preferir subratllar un text sistemàticament amb un color determinat de retolador no té res a veure amb tenir TOC. Per posar-vos un exemple. D’això en diríem banalitzar una condició que va molt més enllà dels gustos, les manies o les personalitats excèntriques.

De la salut mental, n’hem de tenir cura i estem d’acord amb que parlar-ne és la primera passa per fer front a l’estigma. Però en un escenari on els continguts dramàtics generen negoci, el dolor i el trauma es converteixen fàcilment en actius comercialitzables i el relat de la salut mental fàcilment es perverteix. El clickbait funciona si als titulars hi ha paraules clau associades a símptomes o diagnòstics de salut mental, ganxos per atrapar l’audiència de forma sensacionalista per acabar-nos trobant amb un contingut pot ser fins i tot contraproduent i perpetuador de falsos mites.

Un bon periodista de successos em va dir molt honestament: “A mi, escriure la notícia ‘Persona amb esquizofrènia reduïda amb pistola tàsser’ em costa 5 minuts i la rendibilitat que treu el diari és enorme. Després faig un reportatge en profunditat de les problemàtiques a les que s’enfronta aquesta persona i el rendiment de la publicació serà baix”. Però no tan sols els mitjans de comunicació fan ús d’aquesta mena de pràctiques sinó que líders d’opinió cada cop més rellevants a les xarxes, parlem dels influencers, també s’han sumat a la tendència en adonar-se que poden monetitzar l’exposició pública de la seva salut mental com si es tractés d’una mercaderia.

Molta dada, poca comprensió

El que veiem avui dia és que la salut mental es fa servir per tot, de forma descontextualitzada i generant confusió. Es publica molta dada, molt estudi però hi ha poca comprensió de l’experiència humana. Tot aquest soroll no fa que entenguem més el fenomen ni deixem d’estigmatitzar les persones quan pateixen i se senten soles. Des d’Obertament ens interessa molt aquest debat, sobretot des de la tasca que duem a terme amb els mitjans de comunicació. Els mitjans poden ser aliats per desprogramar tot un imaginari de prejudicis que fan que s’assenyali, s’exclogui i s’invalidi algú pel fet de passar per una circumstància de salut mental.

Parlar-ne sí, però no tot s’hi val. Aquest és el lema amb el que vam titular les conclusions de l’informe de l’Observatori de mitjans i salut mental de 2018, que posava el focus en com el periodisme tractava el tema del suïcidi. És important trencar el tabú perquè el silenci provoca que les persones s’aïllin i encara triguin més en demanar ajuda. La persona desesperançada ha de saber que és perillós quedar-se sola amb el propi dolor. En aquest sentit, que a les xarxes se’n parli molt podríem dir que és millor que si no se’n parlés gens. Però, com dèiem, la línia és molt fina i de la normalització es passa fàcilment a l’espectacle.

No a la "dictadura de la felicitat"

Parlar en positiu de salut mental no és sinònim de ‘dictadura de la felicitat’. Sabem que informar en positiu de salut mental i suïcidi pot prevenir mals majors. Mentre que informar-ne de forma inapropiada, donant detalls morbosos, pot ser perjudicial, fins i tot un desencadenant per algú que està en situació de risc. La responsabilitat del discurs però, no és exclusiva dels mitjans de comunicació. El relat sobre salut mental present a qualsevol tipus de narrativa cultural, educativa, mèdica, social i fins i tot domèstica, afecta a la manera com ens auto-expliquem els malestars. Com ens relacionem amb la salut mental, tant amb la pròpia com també amb la de la gent que ens envolta.

Però tornant a la pregunta inicial, em fa la impressió que encara que de salut mental se’n parli més, les persones que conviuen amb diagnòstics severs segueixen patint l’estigma i la incomprensió de sempre. Que s’hagi normalitzat parlar d’ansietat als entorns quotidians no tinc clar si arriba a produir una millora en la qualitat de vida del qui conviuen amb simptomatologies més greus o minoritàries. I tot i que se’n parli més tinc dubtes de si, com a societat, som interlocutors vàlids per aquells qui més necessiten expressar un patiment mental sense por a ser jutjats. Em fa l’efecte que encara ens queda molta feina per fer.

Notícies relacionades

"Crec en s'anarquia de sa bondat"

Què fer davant l'astènia primaveral

Una senyora que conec li diu a una noia jove que plora desconsoladament que ‘és massa jove per patir d’aquella manera, que el que ha de fer és mirar el cantó positiu de les coses’. I la dona no té mala intenció. En la seva lògica està intentant animar-la, relativitzar el seu dolor, quan, en realitat, la invalida sense adonar-se’n. La senyora argumenta que de problemes, mentals o no, sempre n’hi ha hagut i que ara a tot hi posen ‘etiquetes’. I entenc que el que intenta dir és que tampoc cal patologitzar els malestars propis de la vida. I, en definitiva, no sé si la qüestió ha de ser si de salut mental en parlem més, menys millor o pitjor sinó de si, entre tanta (des) informació, ens queda capacitat per escoltar al qui pateix i demana ajuda.

Ariadna Rogero, cap de premsa d'Obertament.