Álvaro Morte: «Abans de fer d’Adolfo Suárez no era conscient de com de fràgil va ser la democràcia»

–Quan li van proposar el paper diu que no es veia com Adolfo Suárez.

No només en aquell moment; fins i tot quan ja havíem començat els assajos em costava veure-m’hi. Vam tenir la sort de tenir gairebé un mes de treball previ amb l’Alberto [Rodríguez] i amb la resta de companys, i a poc a poc vaig aconseguir anar-me ficant en el personatge. Al principi pensava que no ho podria fer, però l’Eva i la Yolanda [les directores de càsting] m’han demostrat moltes vegades que són capaces de veure molt més enllà del que un mateix veu. Així que vaig decidir confiar en elles.

–¿Per què no es veia en el paper?

Perquè creia que no tenia res a veure amb Adolfo Suárez. Físicament, sens dubte, perquè el canvi és molt radical. Però elles em deien: «No busquem la semblança física, busquem que es respiri la seva energia, i això sí que ho pots fer tu». Aquesta va ser la manera de convèncer-me.

–¿Va veure molt material d’arxiu per preparar el personatge?

Vaig veure tots els vídeos possibles. Adolfo Suárez va ser director de Televisió Espanyola, així que controlava perfectament el llenguatge audiovisual, sabia desenvolupar-se davant de les càmeres, com modular el discurs... A mi m’interessava diferenciar entre el polític davant les càmeres i la persona darrere del polític. Ho vaig veure absolutament tot per després depurar-ho i quedar-me amb el Suárez del despatx, el marit, l’amic, el company... Aquest era l’home que volíem representar en aquesta sèrie, qui era la persona capaç d’aconseguir la proesa que va arribar a aconseguir.

–També es nota que ha treballat la veu.

Sí. Vaig canviar no només el timbre, sinó també les línies tonals. Suárez parlava extremadament ràpid, de vegades costava entendre’l. Tenia un problema en l’articulació de la mandíbula que li provocava molts dolors i no podia obrir bé la boca, així que parlava gairebé sense moure-la, amb una sonoritat molt particular. Vaig intentar acostar-me a això, però sense caure en la imitació pura i dura, perquè em semblava que podríem haver vorejat el resultat caricaturesc, i res més lluny de la nostra intenció.

–¿Es va llegir el llibre de Javier Cercas en el qual es basa la sèrie?

És clar. Em va fascinar tant el llibre com l’adaptació que han fet Rafa Cobos i Fran Araújo [els guionistes]. Fins i tot el mateix Cercas, quan vam coincidir en el festival de Sant Sebastià, va reconèixer que era molt complicat adaptar el seu llibre. Va veure la projecció i estava encantat, així que, si ell està satisfet, nosaltres ja podem estar ben contents.

–Suárez ja no hi és, ¿però el preocupa la reacció de la seva família?

Més que preocupar-me, m’agradaria pensar que percebran que he intentat acostar-me a aquest personatge amb el màxim respecte i afecte del món. Vaig treballar part del personatge amb Carlos Latre, que té la capacitat d’ajudar-te a acabar de trobar l’essència. Ell coneixia el fill de Suárez i em va oferir parlar amb ell. Però vaig preferir no fer-ho perquè hauria pogut vorejar massa la part emocional. Volia fer una cosa més asèptica, ficant l’emoció des d’altres llocs i no des de la família. M’encantaria fer-ho quan hagi vist la sèrie i que em digui què hem fet bé i què hem fet malament. Tant de bo que quan la vegi li agradi.

–Suárez va tenir una carrera meteòrica: va passar de venedor de rentadores a president del Govern en el moment més delicat de la història d’Espanya, quan es passava d’una dictadura a una democràcia.

Sí. És un individu que ve de Cebreros, que va ser governador civil de Segòvia, i que va saber aprofitar molt bé les circumstàncies que es va anar trobant al seu voltant. Sabia qui eren els seus aliats i els seus enemics, i al principi va tenir l’habilitat d’entabanar fins i tot els que el rebutjaven, com va passar amb la votació amb els procuradors. Crec que tenia la seva honestedat i que buscava de veritat el benestar del país. Hi ha una escena amb el Rei en la qual demana convocar eleccions. El Rei li diu: «Però ja hi ha president, ets tu». I ell respon: «No, vull que la gent triï». Això em sembla molt lloable.

–¿Diria llavors que va ser un bon president?

Crec que sí. Va ser qui va aconseguir amarrar una cosa tan feble llavors com era la democràcia, que penjava d’un fil. La democràcia la tenim avui molt assumida, però hi va haver un moment en què se’ns hauria pogut caure tot el castell de cartes a terra amb una sola bufada. Només per això ja mereix tots els meus respectes. Probablement no ho va fer tot bé, però jo tampoc ho faig tot bé. Es va trobar molts elements en contra. Quan estava governant van arribar al poder Thatcher i Reagan, ultraconservadors, es va negar a ficar Espanya a l’OTAN, de manera que es va posar tota la política exterior en contra, els poders fàctics... Venia de l’Opus i va legalitzar el divorci i el Partit Comunista... Va fer molts moviments aperturistes per buscar la llibertat democràtica que ell considerava que necessitava el país, fins i tot venint del Movimiento... Això diu molt d’una persona que no s’ancora en unes creences de per vida, sinó que s’adona que el país necessita altres coses, tot i que això suposi posar-se a tothom en contra.

–La sèrie pot servir també perquè les noves generacions coneguin aquella etapa.

Però no només ells; crec que ni tan sols nosaltres la coneixem a fons. Tinc 50 anys i no recordo, en tota la meva formació acadèmica, haver estudiat la Transició. He après moltíssim fent aquest projecte. No era conscient de com de fràgil va ser la democràcia en aquell moment.

–Ara hi ha joves que pensen que es vivia millor amb Franco...

Entenc perfectament la desesperació dels joves per la falta de perspectives, els sous cada vegada més precaris o la impossibilitat d’emancipar-se, però d’allí a dir que es vivia millor amb Franco... Crec que hi ha una falta d’informació, que els sistemes educatius facin més recalcament a veure d’on venim i què és el que hem aconseguit, per no fer passos enrere.

–La sèrie mostra una societat molt polaritzada, amb uns militars que tenien una idea d’Espanya i uns polítics que en tenien una altra de diferent. ¿No creu que continuem igual?

Cercas diu en el llibre que la Transició que es va fer va ser la que es va poder fer, no necessàriament la millor. Va caldre tapar moltes coses per poder tirar cap endavant amb el que hi havia, perquè era l’única manera de treure Espanya d’aquelles lleis fonamentals tan rígides, perquè Franco mor deixant-ho tot lligat perquè la dictadura continuï. I, gràcies al treball de Suárez i de la gent que el va acompanyar, es va poder canviar tot allò. Però hi va haver moltes coses que no es van arribar a posar sobre la taula i que no es van poder guarir. Cinquanta anys després de la mort de Franco, encara hi ha molt ressentiment i molta tradició en l’odi. Crec que cal ser molt valent, intel·ligent i tenir molt sentit comú per parlar, perdonar i avançar. No estic segur que a Espanya ho hàgim aconseguit del tot.

–També s’aborda el paper del Rei en el cop d’Estat, un tema delicat.

Sí, però nosaltres no donem opinions personals. Expliquem el llibre de Cercas, i ell diu en aquesta obra que no creu que el Rei fos darrere del cop. Jo tinc les meves pròpies conclusions després del que he après amb tot això, però aquí el que estem explicant és el que explica Cercas.

Notícies relacionades

Les 10 sèries que no et pots perdre aquest febrer

Una forma blava

–¿Continua sent molt allargada l’ombra de ‘La casa de papel’?

No ho anomenaria ombra, perquè sembla que té una connotació negativa. Per a mi, el Profesor és un personatge que m’ha donat moltíssim. M’encantaria que hi hagués una tornada de ‘La casa de papel’, alguna temporada especial. Hi ha actors que surten de personatges que han sigut molt importants en la seva carrera sense voler mirar enrere, però jo li tinc un afecte enorme. Gràcies a ‘La casa de papel’ he pogut treballar amb Alberto Rodríguez, fer teatre a Londres [amb Lilly Collins, la protagonista d’‘Emily en París’], rodar amb Julio Medem... Tot això, d’alguna manera, té a veure amb aquella sèrie. Per això per a mi no és una ombra, sinó una cosa que porto amb orgull i gratitud.