Amb alces en la política i a les sabates

Al petit Nicolás francès també li agrada el poder, és de suposar que per seduir una dona com Carla Bruni algun mèrit cal tenir, no n’hi ha prou amb saber dir je t’aime amb accent impecable, això al país veí ho saben fer fins i tot els nens. Descartada l’altura i perduda ja fa anys la joventut, l’única opció era tornar a la política per la porta gran i confiar que l’anomenada "eròtica del poder" no fos un mite, tot i que per aconseguir-ho també hagués d’utilitzar alces. Les alces en política, igual que en l’estatura física, també serveixen per arribar on no arriba un per si mateix, i reben el nom de "finançament il·legal". Se solen utilitzar per polítics de tot el món, de fet, cada poble té els seus propis costums al respecte. Per exemple, a Catalunya s’ha utilitzat com a alça política la comissió del 3% que havia de pagar tot empresari que pretenia treballar amb la Generalitat. Un sistema que va arribar a estar tan interioritzat que a ningú se li va acudir que pogués ser il·legal: tu pagues la comissió, jo t’adjudico un contracte, o infles el preu per recuperar el que m’has hagut de pagar, i tots contents. Tots excepte els ciutadans, que són els que acaben pagant, però com que aquests tampoc se n’assabentaven, i si se n’assabentaven consideraven que més val que ens robin els nostres que els de fora, no passava res.

Va buscar finançament

Notícies relacionades

¿Tot continua igual?

David Walliams: Un fenomen de la literatura infantil i juvenil que enalteix "la diferència"

Sarkozy, com a bon francès, va fer les coses d’una altra manera, buscant finançament on n’hi hagués, sense importar-li l’origen ni els mètodes per aconseguir-lo. A França els nens no arriben amb un pa sota del braç, sinó amb una baguette, la qual cosa els confereix des de ben petits uns senyals propis d’identitat que conserven fins que entren en política. A més, els ciutadans francesos tenen una educació democràtica més consistent que els catalans, i és dubtós que allà es conformin que els robin els seus perquè no els robin els altres, amb la qual cosa les comissions del 3% quedaven descartades, es feien necessaris altres sistemes recaptatoris. Sarkozy els va trobar, i tant si els va trobar, tot i que la part dolenta és que també els ha trobat la justícia, que a França no sembla tractar amb la mateixa consideració els polítics corruptes com a Espanya, així que el marit de Carla Bruni acaba de ser condemnat a un any de presó pel finançament il·legal de la seva campanya de l’any 2012, sis mesos dels quals seran de presó ferma. Si ja estava acusat de guanyar les eleccions del 2007 gràcies al finançament del llavors president libi Gaddafi –s’haurà d’enfrontar a aquest judici el 2025–, aquesta sentència recent demostra que també va anar amb alces als comicis que va perdre el 2012. Alguna cosa podria haver sospitat la justícia quan el 2011 va ser condecorat amb l’Orde del Toisó d’Or pel llavors rei Joan Carles: rebre una condecoració de segons quines mans, és signe inequívoc de corrupció.

El 2012 Sarkozy ja feia quatre anys que estava casat amb Carla Bruni, prou temps perquè l’avorriment conjugal es deixés notar i perquè a una dona li semblin ridícules situacions que abans la divertien, com que el seu marit perdés 12 centímetres al treure’s les sabates per ficar-se al llit, quan la majoria dels seus anteriors amants no només no els perdien, sinó que els augmentaven. Va saber que per revifar el foc nupcial havia de tornar al poder. Ningú li pot retreure a Sarkozy que, mirant de recuperar la passió en la seva relació, intentés un últim hurra, tot i que fos a costa d’unes noves alces polítiques. Va ser tot per amor, això hauria de servir d’atenuant. No en va van ser els francesos que van encunyar l’expressió cherchez la femme.