La pressió del grup acorrala l’ús del català entre els joves

L’escena descrita –curs amunt, curs avall, i qui diu Sant Esteve diu Nadal o qualsevol altre dia de l’any– resultarà (tristament) familiar a més d’un. Es dona no només entre amics, sinó també entre cosins i fins i tot germans. Segons revela l’Enquesta a la joventut de Catalunya (EJC) 2022, presentada fa uns dies i elaborada per l’Observatori Català de la Joventut, del Departament de Drets Socials, només el 25,1% dels joves d’entre 15 i 34 anys té el català com a llengua habitual [el 2007, la xifra era del 43,1%]; i hi ha un 14,1% de joves a la mateixa franja d’edat que han fet del castellà la seva llengua d’ús habitual tot i que aquesta no sigui la seva llengua materna.

Aquest fenomen fa eclosió durant l’adolescència, amb el pas de l’escola a l’institut, que normalment, i fins que la cosa canviï, va acompanyat de l’accés al primer mòbil i amb aquest, a les xarxes socials, on el castellà és el rei.

Veure-ho per creure-ho

"Havia llegit diverses experiències similars a Twitter i pensava que potser no era per tant. No he sigut conscient de l’assumpte fins que la meva filla gran ha arribat a l’institut", explica una mare d’una cria de 12 anys acabats de complir, amb mòbil des de fa dos mesos. "És una nena que s’ha relacionat sempre en català a casa seva, amb els seus cosins, amb els seus oncles, amb els seus avis, amb els seus amics de l’escola… i arriba l’institut, arriba el mòbil, arriba el WhatsApp –de moment, la seva única xarxa social– i totes les publicacions del seu estat són en castellà, tots els àudios que envia als grups de la seva classe són en castellà…", relata aquesta mare barcelonina, que assegura que no vol posar-se "molt dura" amb el tema, conscient que la nena està en una edat en la qual vol fer el contrari al que ella li digui.

Professora de català d’adolescents, Ester Pinter, d’origen valencià i mare d’una nena barcelonina de la mateixa edat, es troba en una situació gairebé idèntica i és conscient que les seves filles no són casos aïllats. "L’altre dia, a classe [a un institut a Montigalà (Badalona)], estàvem llegint en veu alta Mentida i va arribar un fragment que reprodueix una conversa de Whatsapp i el noi a qui li tocava llegir va aixecar la mirada i va dir: ‘¿Però qui escriu a WhatsApp en català?’", explica.

"Si els donem molt la tabarra amb la importància del català pot ser contraproduent", assenyala la primera mare, com Pinter, també professora de català i "militant per la llengua", que no pot evitar fer algunes reflexions a la seva filla. "Li pregunto per què ho fa i ella riu, és un ‘és el que hi ha, mama’", narra la dona, que ha arribat a la conclusió que es tracta de la pressió del grup. "El més important per a un adolescent és no sortir de la norma, i la norma és parlar en castellà", conclou.

Confirma la intuïció d’aquestes dues mares d’adolescents la filòloga i sociolingüista Marina Massaguer, experta en polítiques lingüístiques, que recorda que hi ha estudis que confirmen que si al pati d’una escola hi ha menys d’un 30% de nens catalanoparlants és com si el català no existís, perquè "sol imposar-se la llengua franca, que és el castellà".

No reconèixer-se

Amb el salt de l’escola a l’institut, a més, pot donar-se la situació que nens catalanoparlants es coneguin parlant en castellà perquè ho interpreten com la llengua del grup. "De vegades passa que els mateixos catalanoparlants no es reconeixen entre ells perquè tots s’han passat el castellà", puntualitza la sociolingüista. "És un fenomen que passava fa anys al País Valencià; i quan tu has consolidat una relació en castellà, costa molt canviar de llengua", apunta.

A ulls de Massaguer, és clau establir relacions entre iguals en català. "Això és una cosa que durant un temps va funcionar; espais de socialització on el català era la llengua no marcada; però ara com ara, per a molts adolescents, el català es pot interpretar com una llengua connotada, que dona massa informació sobre un en un moment en què es vol ser un més", lamenta. El concepte "llengua no marcada" al·ludeix a la llengua que serveix per passar desapercebut, màxima aspiració d’un adolescent.

I quan tens 13 anys l’últim que vols és ser el diferent de la classe; així que bona part dels xavals el que fan és adaptar-se a la llengua normal, la "no marcada". És per això que Massaguer insisteix que és clau crear més àmbits de socialització en els quals el català sigui la llengua "no marcada", que permetin practicar-la entre iguals.

En aquest sentit, la filòloga assenyala la gran rellevància de les activitats extraescolars. "És necessari un treball de conscienciació entre els líders i els referents en la vida quotidiana, en els clubs esportius", exemplifica assenyalant que al País Basc hi ha hagut experiències exitoses en aquest sentit per fomentar l’ús de l’eusquera.

El factor pertinença al grup és determinant, però la llista d’elements que porten a arraconar l’ús del català entre els joves (i no només) és llarga. Hi ha una qüestió molt habitual sobretot entre els joves que és que la llengua és molt híbrida. Van canviant del català al castellà. Quan parlen en català entre ells, introdueixen moltes frases en castellà, i "aquest tipus d’hibridació també es produeix molt més entre els catalanoparlants, que poden introduir tota una frase en castellà enmig de la conversa", descriu Massaguer, qui apunta el perill que el català acabi relegat als usos domèstics; a ser "la llengua de casa", mentre el castellà és la dels amics, la de sortir, la de passar-s’ho bé, la dels influencers…

Perquè això no passi –o no passi més–, la sociolingüista insisteix que és imprescindible tornar a tenir referents en català; una cosa que va començar a passar amb el talent show Eufòria, per exemple, però anem 20 anys tard" [els anys que té la primera edició d’OT], diu fent broma Massaguer, que remarca que la creació de referents ha de donar-se en totes les escales, des del cau a les xarxes socials o el món de la música (gràcies, The Tyets).

"Ens ha passat la globalització per sobre; durant anys hem continuat fent polítiques més pròpies dels 90, quan els canvis demogràfics, polítics, econòmics, audiovisuals exigien polítiques per als nous temps", reflexiona la sociolingüista, recordant el gran error que va ser al seu dia tancar el canal infantil i juvenil de TV-3.

Notícies relacionades

¿Tot continua igual?

David Walliams: Un fenomen de la literatura infantil i juvenil que enalteix "la diferència"

En els últims temps, prossegueix, la situació ha començat a canviar. La programació en català per als més petits ha tornat a la televisió catalana, amb programes tant per a nens i nenes (l’SX3 i les aventures del Titó) com per a adolescents (l’X3 i els Ràndom i els Beta), en una estratègia, a més, pensada també per tenir presència en plataformes i xarxes més enllà de la televisió del saló com exigeixen els temps, però "passaran anys fins que es facin visibles els seus fruits", conclou l’experta posant sobre la taula un últim model de referent que es necessitaria impulsar: el de dolentot (importantíssim quan es va a l’institut).

"Ser bro en català és més difícil per la falta de referents. Els xavals associen el català als àmbits formals, a l’escola… una cosa que ja passava a finals del segle XX, quan parlar en català era de nens bons", conclou Massaguer. En aquest flanc, el de buscar ídols alternatius, Pinter apunta com de bé funcionen els tallers de rap als instituts, tant de bo la llavor de moltes futures Mushkaas (als seus 18 anys, la gran promesa de l’escena urbana catalana, que aconsegueix que multitud d’adolescents coregin les seves cançons de reggaeton en la llengua de Rodoreda per a emoció dels seus pares).