Amb perfum d’impostura

Confesso que en saber la decisió de Pedro Sánchez (la reflexió íntima, familiar, introspectiva, que s’acaba aquest dilluns) vaig dubtar entre les dues opcions més evidents. La valentia de qui està tip de les maniobres de baixa estofa de les dretes i que decideix anteposar la dignitat personal davant l’èxtasi de fang dels que viuen disposats a convertir la política en un femer; i el cinisme d’una tàctica, d’arrel populista, que juga amb els sentiments, que els fa explícits i mira d’aconseguir enrobustir la imatge del líder, amb notables derivades electorals.

Tot podria ser. Una de les opcions o totes dues alhora, perquè no són necessàriament contràries: un estirabot passional amb un rerefons de càlcul polític. Hem vist, aquests dies, com tothom ha optat per una raó o per una altra, a l’espera de la gran decisió, amb unes conseqüències que em penso que ni Sánchez mateix, en escriure aquella carta, podia sospitar.

Notícies relacionades

Que jo no tinc la culpa de veure’l caure

El jutge cita a declarar per via telemàtica Rovira el 22 de maig

Confesso, també, que m’han sorprès, aquests dies, les reaccions viscerals del PSOE. No tant les de Maria Jesús Montero, que s’excedeix sempre a l’hora de celebrar els triomfs i de plorar les penes, com de tota l’estructura del partit, amb un poti-poti d’antigues memòries progressistes i de noves reivindicacions d’esquerres, al límit de la vergonya aliena, amb un to que s’ha acostat més al de les concentracions peronistes que no pas a una assossegada reflexió sobre la profunda crisi institucional.

Potser és que desconec l’ímpetu i la fondària de les maniobres soterrades de la dreta en pro de la insurrecció, però continuo pensant que l’espectacle simbòlic d’aquests dies és, primer, desproporcionat, i, segon, extemporani. La combinació d’exaltació popular discotequera, de les proclames i els himnes revolucionaris, i dels plors institucionals, a Ferraz, em va semblar un exercici sentimental fora de to. No dic que el moment no sigui delicat, que ho és. Només vull dir que la forma intervé en el fons. I que hem vist una forma antiga i primitiva, amb perfum d’impostura.