Com mirar Miró

Hi ha coses de Barcelona tan presents des de sempre que ja no sabem mirar. Una d’aquestes és Miró

De la mateixa manera que hi ha gent molt famosa que no és gens coneguda, o que no coneixem realment, hi ha coses de Barcelona tan presents des de sempre, que hem vist tantes vegades, que ja no sabem mirar. Una d’aquestes és Miró. És al logotip de la targeta bancària que ens han cobrat per duplicar. És al mural de ceràmica de la terminal de l’aeroport a la qual ja mai anem. És en aquesta escultura del parc, aquesta dona tocada amb un ocell plàtan, on vam anar a agafar llibres de la biblioteca, a córrer durant l’entrenament de bàsquet i a fumar els primers cigarrets. I, com que és a tot arreu, no ens hi fixem, com ens passa amb les virtuts de les persones més pròximes.

La Fundació Joan Miró és la típica visita escolar que tots hem fet. Quan ara hi tornem, com vaig fer diumenge, ens assalten flaixos: les taquilles de colors cridaners i plans, el tapís de macramé gegant, el diàleg d’aquesta parella (ell gairebé un fal·lus, ella amb cap de lluna) de l’escultura de resina de polièster. Res supera la primera vegada que hi vas anar, però es pot intentar disfrutar amb una mirada adulta. I més en aquests temps.

Criatures monstruoses

Miró va començar a dibuixar intuïtivament criatures monstruoses quan faltava poc perquè esclatés el que finalment seria la Guerra Civil. Quan el que va arribar va ser la Segona Guerra Mundial, va abandonar París per instal·lar-se a Varengeville-sur-Mer (Normandia), on va decidir evadir-se completament de la realitat, i crear-ne una de nova. Es va consagrar a pintar les seves ‘Constel·lacions’, tancat a casa. Després de la presa nazi de França, tenia por que tot desaparegués realment, que li prohibissin pintar i acabés fent-ho només amb una branca a la sorra de la platja o traçant figures amb el fum del cigarret. Per ell, pintar aquesta diversitat de criatures sobre fons celestes era com treballar en la clandestinitat.

Va passar el temps i el 1975 va inaugurar a Montjuïc l’edifici de la seva fundació, geomètric i pròxim, blanc com una casa balear, envoltada de naturalesa i oberta a aquest mar que és la ciutat (aquest paisatge amb tot de cases com de terracota o de castells de platja).

Una mirada gairebé prehistòrica

De Miró en podem aprendre que un punt pot ser més expressiu que un discurs i que qualsevol material o objecte quotidià té més valor que l’escultura més cotitzada. Ell va apostar per una mirada gairebé prehistòrica, amb la senzillesa de la cal·ligrafia oriental, de la pintura rupestre, d’un treball escolar de parvulari fet amb les mans tacades de pintura.

Despatxat com a naïf, és un artista molt més polític del que sembla. Va voler desmuntar la jerarquia, treure l’art al carrer, ficar el camp a l’estudi. Va declarar que assassinaria la pintura. Va apunyalar i va cremar (literalment, els va incendiar) teles, tècnica inspirada per unes protestes juvenils al carrer.

Notícies relacionades

Al terrat de l’edifici, que es retalla contra el cel amb ‘skyline’ de fitxa de Lego, els nens ronden entre escultures fetes amb forques, caixes de fusta i tapes d’escombraries tintades amb colors vius. Tot i res és important. I tot és un joc i tot és terrible. Tot es pot i s’ha de tocar.

Hi ha una cosa magnífica a pensar en Miró aquests dies, quan la història torna a manifestar-se amb tota la seva violència a Europa. Hi ha mil consells i refugis a l’obra i l’edifici d’aquest pintor que sabia ser, alhora, el nen curiós i l’adult compromès.

Temes:

Conde del Asalto

Inicia sessió 0 Comentaris

Criatures monstruoses

Una mirada gairebé prehistòrica

Sant Isidre mostra l’essència del Solsonès

Lleida: molt per descobrir