¡Caca, cul, pet, pipí!

Els protagonistes de 'Capità Calçotets' són dos marrecs per a qui una orquestra que fa música amb coixins de pets, cops d’aixella i vies gastrointestinals inferiors és el súmum de l’humor. I veient la pel·lícula és difícil estar-hi en desacord. Però el punt fort d’aquesta adaptació de la saga literària creada per Dav Pil-key  no és només el seu atreviment al recordar-nos que és molt saludable per als nens i els adults riure amb l’escatologia; també la sorprenent habilitat amb què captura l’esperit dels nens de 8 anys: l’anàrquica alegria de viure, el jovial gamberrisme, la indestructible vena insurgent.

Combinant les trames de diversos dels llibres de Pilkey, la pel·lícula se centra en el Jordi i l’Oriol, dos taps de bassa hiperactius que escriuen i dibuixen els seus propis còmics. Un dia, intentant evitar el càstig per una de les seves malifetes, utilitzen la hipnosi per fer que el tirànic director del col·legi assumeixi la identitat del Capità Calçotets, el protagonista de les seves historietes. A partir de llavors, n’hi ha prou amb fer petar els dits perquè la seva víctima es comenci a passejar per la ciutat vestit només amb roba interior i capa, i mostrant entusiasme i confiança il·limitada en uns superpoders que està lluny de tenir. 

Les coses es compliquen amb l’arribada a l’escola d’un nou professor de ciència, Pipicaca, que anuncia el seu malvat pla d’eliminar el riure. Mentre acompanya l’heroi del títol i els seus creadors en les seves aventures per aturar el malvat, la pel·lícula manté el ritme endimoniat propi d’un nen intoxicat de txutxes, al qual contribueix l’enginy amb què el director David Soren incorpora filigranes narratives com foliscopis i titelles de mitjó. 

MENYS TELE I MÉS DIBUIXAR

Notícies relacionades

El monestir de Poblet, convertit en un gran plató

Cardona celebra la seva relació amb la sal

En el procés, entre rots i vàters robotitzats gegants, Capità Calçotets es revela no només com una penetrant sàtira sobre els efectes perniciosos d’una educació insuficientment finançada i excessivament restrictiva, i d’escoles on qualsevol sentit de la diversió és tractat com una ofensa a l’autoritat; també, sobretot, funciona a manera de reflexió plena d’humanitat sobre la importància d’estimular la imaginació infantil: menys enganxar-se a la tele i més tardes passades dibuixant i escrivint històries amb els amics al sortir de l’escola. 

Sí, és cert que el valor de l’amistat és un missatge que a aquestes altures ja han predicat incomptables pel·lícules infantils, però fins ara cap l’havia subministrat tan còmodament recolzat en l’irrebatible potencial còmic d’un bon pet.