Lloyd Cole i família

Un cantautor pop de prestigi, amb arrels als anys 80, el britànic Lloyd Cole és una de les figures que el BAM programa aquest cap de setmana en la programació anual de l'Antiga Fàbrica Estrella Damm. El que va ser líder de Lloyd Cole & The Commotions és una de les atraccions d'aquest dissabte (19.45 hores), d'un cartell que es posarà en marxa al migdia amb el grup mallorquí Da Souza i que inclou les actuacions d'Emilio José e Os Indígenas, The Goon Sax, Sr. Chinarro, C. Tangana i Triángulo de Amor Bizarro.

Lloyd Cole fa un quant temps que es debat entre la reformulació del seu llenguatge com a creador de cançons en la tradició del rock i el folk, i l'aventura electrònica: vegeu el seu últim i abstracte disc, ‘1D’ (2015). Però a Barcelona torna carregat amb el seu cançoner més reconeixible en un recital titulat ‘Playing the classic Lloyd Cole songbook 1983-1996’. “Material que és considerat clàssic no tant per mi sinó per comentaristes i crítics. ¿Serà l'única ocasió de veure'm tocant aquestes cançons? Ja ho veurem”, explica a aquest diari responent a un qüestionari per correu electrònic.

CAPSES ANTOLÒGIQUES

La part més antiga d'aquest repertori, la de The Commotions, va ser recopilada l'any passat en un ‘boxset’ al qual se'n sumarà els pròxims mesos un altre que cobrirà el seu primer període en solitari. Aquests llançaments “fan que tingui sentit sortir de gira amb aquestes cançons”, estima. La novetat la posa el format: Lloyd Cole compta amb el seu fill William a la segona guitarra. “Un gran músic, si no, no seria aquí amb mi. Contribueix a les meves cançons tant com al seu dia Neil Clark o Robert Quine; és tan obert i consistent com ells”, apunta al·ludint al guitarrista de The Commotions i al desparegut còmplice de Lou Reed, que el va acompanyar en els seus primers passos com a solista.

Notícies relacionades

Sant Isidre mostra l’essència del Solsonès

Lleida: molt per descobrir

L'àlbum de debut de Lloyd Cole and The Commotions, ‘Rattlesnakes’ (1984), era tan brillant, amb el seu neoclassicisme a l'americana, de gran força emotiva en cançons com ‘Patience’, ‘Forest fire’ o ‘Are you ready to be heartbroken?’, que és possible que la banda fos víctima de si mateixa. ‘Easy pieces’ (1986) va resultar més fràgil, i ‘Mainstream’ (1988) va apujar el llistó massa tard. “Tot el que volíem era que cada disc fos diferent de l'anterior encara que potser vam donar-hi massa voltes i ens vam complicr la vida”, estima des de la distància. “No ens vam posar d'acord en si volíem ser els Talking Heads o els Rolling Stones i no vam arribar a identificar la nostra pròpia veu, cosa que és una mica trista”, reflexiona.

La via electrònica la va obrir, ja en solitari, amb ‘Plastic wood’ (2001), i segueix viva sense por aparent de confondre el públic. “Potser el meu comptable en té”, ironitza. “Segueixo buscant coses noves com a compositor, i algunes vénen a través de l'electrònica”, afegeix. I es reconeix en una cruïlla de camins. “Crec que tinc una única veu, una estètica. Si accepto això, ¿per què he de mantenir separades les cançons i l'electrònica?”, es pregunta. Mentre es decideix, el BAM l'acull en la seva forma més essencial. I familiar.