La botiguera índia i la princesa

Sonia tenia uns 40 anys, la pell fosca característica del sud de l’Índia i uns trets afilats per estar molt prima que li donaven una expressió amargada. Atenia una corner shop a Highbury, al nord de Londres, l’únic establiment del barri on fa 20 anys venien premsa internacional. Encara que ens vèiem gairebé diàriament, no havíem anat mai més enllà del «how are you today?» de cortesia bàsica.

El matí de l’1 de setembre de 1997, després d’haver seguit durant tota la nit les notícies en directe sobre la mort de la princesa Diana a París, em vaig arrossegar fins a la botiga de Sonia per arrambar tots els diaris del dia. La vaig trobar sola, plorant. «¿Què et passa? ¿És per Diana?», li vaig preguntar. «No –va balbucejar–, és per mi». 

La commoció per la notícia havia obert l’espoleta dels sentiments i una explosió d’emocions contingudes estava a punt d’escampar-se per la ciutat. El que quedava del país de l’stiff upper lip –una expressió que literalment significa «llavi superior rígid» i que descriu la resistència a demostrar les emocions en públic– estava a punt de protagonitzar l’expressió emocional col·lectiva més massiva de la història.

No tothom es va deixar encomanar per l’efecte Diana. Diguem, sense cap altra base que la pròpia experiència viscuda aquells dies, que el fenomen va afectar més aviat les classes populars, aquella «gent del carrer» a qui Lady Di havia promès que no fallaria mai. La sensació era que s’estava produint una rebel·lió contra les elits, començant per la monarquia i continuant pels mitjans de comunicació, només que en lloc d’armes els rebels portaven rams de flors.

LA HISTÒRIA D'UNA VIDA

En aquest ambient, Sonia em va explicar la seva història. Havia nascut a l’Índia i la seva família va emigrar a Kenya quan el país africà encara era una colònia britànica. Però Kenya va aconseguir la independència el 1963 i molts residents asiàtics amb passaport britànic, entre els quals hi havia la família de Sonia, van tornar a emigrar, aquesta vegada al Regne Unit.

 

No vaig saber mai si el desconsol de Sonia es va concretar finalment en un bitllet només d’anada a Nova Delhi, però aquest tampoc és l’objecte d’aquest article. Ressuscitar aquesta història oblidada en una llibreta de notes de fa 20 anys pretenia facilitar la comprensió d’un dels fenòmens més grans de masses del segle XX. L’ús d’internet despuntava en l’àmbit domèstic, només el 25% dels anglesos tenien mòbil i les xarxes socials eren ciència-ficció quan la mort de Diana va marcar el pas de l’era de la raó al segle de la comunicació de les emocions. 

 «Jo no soc un animal polític, però crec que la malaltia més gran del món d’avui dia és la malaltia de la gent que no se sent estimada –declarava Diana de Gal·les en una al·lucinant entrevista al programa 'Panorama' de la BBC  el novembre de 1995–. Sé que jo puc donar amor i vull fer-ho. No em veig com a reina d’aquest país, però m’agradaria ser la reina als cors de la gent. (...) No segueixo cap manual i faig les coses guiada pel cor, no pel cap. Molts em veuen com una amenaça, però jo només vull fer el bé».

LES ÚLTIMES PARAULES

questes paraules pronunciades no des del púlpit de l’autoritat sinó des de l’experiència pròpia –Diana es va sentir aïllada a palau i va confessar haver patit una depressió postpart i bulímia durant anys– van connectar amb la societat i van generar una empatia brutal, amplificada per l’angoixant seguiment mediàtic al qual va ser sotmesa la princesa des del seu compromís amb Carles. El maig de 1997, aquella mateixa societat donaria una victòria aclaparadora al jove candidat laborista Tony Blair. 

Sentir avui les últimes paraules de la princesa en l’entrevista a la BBC fa venir calfreds. «Tinc esperança –va dir–. Crec que hi ha un futur per endavant, un futur per al meu marit, un futur per a mi i un futur per a la monarquia». Nou mesos després, Diana i Carles firmaven el divorci i 21 mesos després el cos de la princesa desfilava pels carrers de Londres dins d’un taüt. Ella era l’única que s’havia quedat sense futur.

La hipòtesi que l’accident hagués pogut ser provocat no va tenir mai gaire èxit. Sota el titular comú d’Una nació de dol, els mitjans van destacar –i al seu torn van amplificar– la reacció de la gent corrent. Mai hi va haver una investigació empírica sobre la resposta popular, però les cròniques del 6 de setembre de 1997 parlen de dos milions de persones acompanyant el fèretre als carrers de Londres i 2.500 milions seguint-lo en directe per televisió. 

El dol per Lady Di ha generat més cobertura mediàtica que qualsevol altre esdeveniment de la història, inclòs l’esclat de la segona guerra mundial», declarava un expert sense aclarir en quines dades es basava per arribar a aquesta conclusió. Experts i periodistes, la immensa majoria ens vam deixar portar per aquell tsunami emocional.

Notícies relacionades

Lady Di encara no descansa en pau

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Unes 30.000 persones van dormir al carrer per poder veure el pas del fèretre a primera fila, aquesta corresponsal en va ser una. Concretament em vaig situar a la zona del parc de Saint James. A les quatre del matí, entumida pel fred, vaig sentir que hi havia algú amb una guitarra al davant del palau de Buckingham i vaig anar cap allà: «Un cor de veus de tots els colors s’ha entestat a no deixar dormir la reina –vaig escriure–. Canten de tot, des de Starway to heaven passant per tot el repertori d’Oasis, fins i tot l’himne Déu salvi la reina». Tothom va ser especialment afectuós i atent aquella nit. Tant de bo Sonia, la botiguera, ho hagués vist.

A les deu va arribar el seguici fúnebre i es va fer un silenci sepulcral, només se sentien febles sanglots. Per la ràdio arribava la veu del locutor, també entretallada per l’emoció. De la nit al dia, la poderosa i pèrfida Albió s’havia convertit en la plorosa Britània.