«Una dona maleïdament difícil»

La primera ministra britànica ha sigut notícia aquesta setmana pel cop que el Tribunal Suprem del seu país li ha donat a l'obligar que el Parlament voti el 'brexit' i per l'a reunió que va celebrar divendres amb el president dels EUA, Donald Trump, cosa q

«Una dona maleïdament difícil»_MEDIA_1

«Una dona maleïdament difícil»_MEDIA_1 / TÀSSIES

4
Es llegeix en minuts
Begoña Arce
Begoña Arce

Periodista

ver +

Als 12 anys, Theresa May deia que de gran seria primera ministra. Quan la filla del vicari encara portava mitjons curts, ja era una conservadora convicta i confessa. Una tory precoç, que al sortir de l'escola ajudava a omplir sobres i enviar propaganda des de la seu local del partit. Fins i tot el seu reverend pare va haver de demanar-li discreció a l'hora de manifestar les seves conviccions polítiques, per evitar divisions a la parròquia. Els companys d'universitat encara recorden el seu gran disgust quan Margaret Thatcher va fer història i es va convertir en la primera dona al capdavant del govern britànic. Aquell era l'honor amb què sempre ella havia somiat, però la Dama de Ferro se li va avançar.

Fa sis mesos, als 59 anys, May va aconseguir el gran objectiu de la seva vida. Va arribar a Downing Street, via brexit, sense passar per les urnes, quan David Cameron va dimitir. La seva elecció va ser assumida amb resignació, com un mal menor, després de la caiguda del candidat Boris Johnson. A falta de carisma i seducció, May oferia serenitat i continuïtat. Era com es va dir tantes vegades «un parell de mans segures». Encara que rígida i freda, se li atribuïa prudència i cautela a l'hora de calibrar i prendre decisions. Els fets posteriors han demostrat el contrari.

La política ho és tot per a la primera ministra britànica. Excepte un breu pas per la banca a l'acabar una llicenciatura en Geografia, la seva vida sencera ha transcorregut al partit conservador, on va anar escalant posició rere posició, des del modest càrrec de regidora el 1986. Quan va ser elegida al capdavant del govern els periodistes van mirar de trobar anècdotes personals o històries de la seva vida social. No van trobar pràcticament res.

Distant i desconfiada

A diferència d'altres col·legues, May no freqüenta els bars del Parlament, no pertany a cap cercle d'amiguets o aliats. És distant i molt desconfiada. El poc temps lliure, el comparteix amb el seu discretíssim marit, Philip, un assessor financer, al qual va conèixer quan tots dos estudiaven a la universitat d'Oxford. Benazir Buto, la primera ministra del Pakistan assassinada el 2007, va ser la que els va presentar. Diuen que la passió pel criquet els va unir. A May li agrada cuinar i té més de cent llibres de receptes. Les vacances les sol passar caminant per la muntanya. Les seves úniques frivolitats són fullejar Vogue -on apareixerà en l'edició americana de març- i col·leccionar sabates vistoses, que formen part de la seva senya d'identitat. El matrimoni no té fills i viu a Sonning-on-Thames, un poble pròsper de Berkshire, al districte electoral pel qual May és diputada. George i Amal Clooney són els seus veïns.

May té fama de ser «una dona maleïdament difícil» amb qui  treballar, com va dir d'ella un veterà exministre conservador. Formal en el tracte amb el seu equip, controla cada punt i cada coma. Delegar no és el seu fort. La dedicació a la feina va ser una de les raons per les quals Cameron, amb qui no congeniava gaire, la va escollir el 2010 com a ministra d'Interior. En aquest càrrec ingrat els polítics no solen durar més de dos anys i en surten escaldats. Theresa May ja feia sis que hi era quan va arribar el brexit.

Al ministeri va mostrar mà dura. Es va enfrontar als poderosos cossos policials i els va amenaçar si no prenien mesures per acabar amb la corrupció i el racisme a les seves files. Va desafiar l'extremisme islàmic deportant els clergues Abu Hamza i a Abu Qatada. Va ampliar els polèmics poders de vigilància dels serveis d'intel·ligència. No obstant, va fracassar en el principal objectiu de reduir la immigració, espina que ara pretén treure's, frenant l'arribada d'europeus al Regne Unit.

Theresa May va apostar per la permanència durant el referèndum, però a penes va fer campanya. Va nedar i va guardar la roba. És una euroescèptica llançada ara sense fre cap a una ruptura total amb la Unió Europea. Els que van veure en ella la candidata moderada que necessitava la unitat del partit i el país, es van equivocar.

Va liquidar sense miraments els membres de l'equip anterior. Va entrar a sac als departaments ministerials, va tallar caps i va donar al govern un gir encara més a la dreta. El seu to, al dirigir-se als socis europeus, amenaçador, autoritari i bel·ligerant, fa pressentir unes negociacions tempestuoses. ¿Moderada, May? ¿Un parell de mans segures?

Notícies relacionades

Aquesta setmana la líder conservadora ha tingut el dubtós privilegi de ser la primera mandatària o mandatari internacional que rep Donald Trump. «A vegades els pols oposats s'atrauen», va declarar quan li van preguntar per la seva sintonia personal abans de trobar-se amb el president dels Estats Units. H

Theresa May