¿I ara què, Joan?

La cara de Laporta parlant sense parar i amb la mirada perduda després de la debacle a Girona reflectia la decepció i la impotència de molts culers que viuen el dia de la marmota des de fa massa temps. Una imatge –aquesta ho és– diu més que mil paraules. Com els discursos buits d’un entrenador que intenta justificar els constants fracassos de qualsevol manera.

El Girona va passar per sobre del Barça en la segona part d’una manera preocupant, vergonyant i sense pal·liatius. L’equip blaugrana va caure com un castell de cartes. El Girona volava mentre el Barça s’esllanguia una vegada més. Sense respostes. Aquests gestos en els jugadors ja són tradició en els últims anys. Xavi, ratificat en el càrrec per Laporta després de dir que es volia quedar, va culpar els jugadors de la barrabassada. Falta de maduresa, va asseverar amb contundència. Quan va dir que dimitia, va assegurar que ho feia per buscar una reacció de l’equip. Ara que s’ha fet pública la seva continuïtat, assenyala els futbolistes. Continuem sense tenir notícies de l’autocrítica.

¿I ara què? Hi ha veus dins del barcelonisme que critiquen que no s’esperés al final de la temporada per analitzar el treball de Xavi per avaluar la seva continuïtat, amb els resultats a la mà. Ara ja no hi ha marxa enrere. Toca assumir el que han acordat (i escenificat) i fer les coses el millor possible. És clar, sorgeixen dues preguntes importants: ¿cal fitxar el que Xavi demana? ¿Cal vendre a qui Xavi assenyala? Decisió delicada tenint en compte com pot acabar la temporada el Barça. Les sensacions són dolentes i l’entrenador, ho vulgui o no, està debilitat. Els resultats manen més que els somnis de futur i les evocacions a un estil i ADN difícils de plasmar al camp.

Notícies relacionades

Radiografia de l'economia del Barça: "Hem passat de l'UCI a planta"

El Barça renova Ansu Fati fins al 2028 i el cedeix al Mònaco

El projecte del Barça està agafat amb pinces. Ja n’hi ha prou, de draps calents. Deco està fent un paperot. Laporta ha de recuperar gent vàlida i capacitada per planificar el futur esportiu del Barça per gestionar una plantilla descompensada i perduda. El retorn de Mateu Alemany seria ideal, però no sembla fàcil. Tampoc el de Jordi Cruyff, que ja ha demostrat la seva vàlua i sap millor que ningú què és el Barça. Tots dos se’n van anar i va arribar Deco. Laporta, que fa molts anys que està en això, sap que també és una derrota.

La realitat és tossuda. El Barça no juga com ens havien venut i està lluny dels títols que tant anhela l’afició. I, per a súmmum, el que més fastiguejava Laporta dissabte era comprovar en directe que l’estil que li agrada el té el Girona de Michel. És moment de reflexionar seriosament. Si es continua improvisant, el Reial Madrid serà campió deu anys seguits. I amb l’arribada de Mbappé, a més, sense esforçar-se.