Rufián i ERC xoquen pel front d’esquerres: ¿quins motius hi ha darrere i com queda la seva relació amb Junqueras?

Un dels primers problemes que ha avivat la polèmica és la indefinició, en si mateixa, de la proposta llançada. Al principi, es va entendre que demanava una coalició electoral de partits a l’esquerra del PSOE, però després Rufián ho va matisar. Del que es tracta, doncs, és d’intentar fer «una cosa diferent» des de l’espectre polític de l’esquerra per intentar evitar que el pròxim Govern sigui de coalició entre populars i extrema dreta. Ho va plantejar així: «Si guanyen PP i Vox ens passaran per sobre i qui digui el contrari menteix». Fonts pròximes al diputat republicà asseguren que el que busca la proposta, fonamentalment, és «generar un debat» davant un «electorat adormit» que, si no es desperta, serà una autopista per a l’extrema dreta.

La proposta de Rufián ha sacsejat el seu partit, que viu immers en un procés de reconstrucció després de la batalla fratricida que va viure el 2024. ERC actualment dona suport estable al PSC al Parlament i al PSOE al Congrés, per la qual cosa difícilment pot permetre’s, a més, diluir-se en un magma d’esquerres. La secretària general d’ERC, Elisenda Alamany, va intentar tallar el debat d’arrel: «ERC es presentarà amb les sigles d’ERC». La idea, doncs, és exercir més que mai d’«esquerra nacional arrelada» a Catalunya. Des de l’entorn de Rufián admeten que el debat pugui generar «incomoditat», però afegeixen: «Per fer coses noves, de vegades cal generar incomoditat». En qualsevol cas, asseguren que no han rebut cap toc d’atenció.

En el partit hi ha partidaris de la proposta, liderats per Joan Tardà, excompany de Rufián al Congrés i un ‘pare’ polític per a ell. Aquesta setmana va defensar que, davant l’«avanç del feixisme», cal buscar «espais conjunts entre sobiranistes i independentistes d’esquerres i aliances amb les esquerres dels pobles de l’Estat». També hi ha bastants detractors, que recorden que en cap full de ruta aprovat per la militància es preveu aquesta aliança d’esquerres. «Fa quatre dies vam celebrar un congrés i no hi ha hagut debat [intern] sobre aquesta possibilitat», recorden. «És un projecte personal abocat al fracàs», afirmen, els més crítics. El mateix Rufián ha admès que no ha portat la seva proposta davant els òrgans del partit.

Des de la direcció d’ERC intenten relativitzar l’assumpte. No volen polèmiques. «Coincidim [amb Rufián] en el diagnòstic», assenyala una veu autoritzada, que és la preocupació compartida per l’auge de la dreta. No coincideixen en la recepta, és a dir, consideren que Esquerra no ha de voler jugar «cap paper» en la reconfiguració de les esquerres en àmbit estatal. ¿I Junqueras? «No hi ha hagut discussions. Ell prefereix deixar que les coses es posin al seu lloc a poc a poc», resumeix una persona que el coneix bé.

Partidaris i detractors de Rufián dins del partit coincideixen sempre en un punt: l’«altaveu» que s’ha creat el diputat al Congrés no el té ningú en el partit. Ni el mateix Junqueras. «Rufián té la capacitat de fer arribar els valors i les propostes d’ERC allà on no som capaços d’arribar», va reconèixer Alamany. Un exdirigent del partit ho resumeix així: «No sé com estan les relacions amb Junqueras, però si s’han ressentit, s’hauran de reconciliar. Es necessiten». La direcció tampoc amonesta el seu diputat perquè, en el fons, la polèmica situa ERC en el focus i li permet disputar el vot amb altres formacions com els Comuns. De fet, la insistència de Rufián ja ha provocat moviments, com l’aliança d’esquerres que presentaran el 21 de febrerIU, Sumar, Més Madrid i els Comuns.

Rufián fa temps que va deixar de generar unanimitat a ERC i no és només atribuïble a aquest paper de ‘vers lliure’. El 2024, quan el partit es va partir en dos, tothom va haver de mullar-se. Ell va triar el bàndol de Junqueras i això li va generar detractors. A més, el grup del Congrés d’ERC es va fracturar i l’ambient mai s’ha recuperat. Això ha derivat, actualment, en una situació com a mínim peculiar: mentre la seva popularitat interna en l’organització ha disminuït, la seva notorietat i valoració en el conjunt de l’Estat és més alta que mai. Després de la polèmica, el dubte és raonable: ¿Seguir o no continuar confiant-li a ell la nau a Madrid?.

Notícies relacionades

Els experts del Govern veuen «viable i constitucional» limitar la compra especulativa de vivenda a Catalunya

¿Repetició electoral en ple cicle electoral?

El debat no és nou. Rufián va arribar al Congrés per primera vegada el gener del 2016 i, abans de les últimes generals del 2023, ja hi va haver qui va plantejar si era necessari un relleu, però Sánchez va convocar les eleccions per a sorpresa de tots. «La convocatòria sorpresa va fer que s’assumís que el candidat seria ell, però ja hi havia el rum-rum que potser era necessari un canvi», recorda un dirigent de l’època.

Ara, hi ha opinions per a tots els gustos, però un denominador comú: la polèmica sobre el front d’esquerres el beneficia més que el perjudica. La direcció ja l’ha ratificat en públic –«Si vol ser candidat, ho serà», va dir Alamany– i ell s’ha mostrat disposat a seguir. Un crític amb ell ho resumeix així: «Tota aquesta moguda l’ha situat al centre i, en el fons, s’ha garantit tornar a ser candidat». Si algú vol disputar-li el lloc, sempre pot forçar una votació interna. ERC no celebra unes primàries competides per elegir el candidat a les generals des del 2011. En aquell temps, Rufián, no era militant del partit.