Epstein i els científics

Normalment no associem els científics amb festes exclusives a illes privades, i no sembla que aquest hagi sigut l’esquer principal. Perquè el cas Epstein té dues ramificacions importants, relacionades entre si, però d’impacte i conseqüències diferents. La que ha generat més titulars gira al voltant d’una esfereïdora estructura d’explotació i abusos sexuals de la qual participaven despreocupadament una nodrida colla d’homes poderosos. L’altra, que no ha provocat tant de rebombori però podria ser encara més perillosa, és la creació d’un lobby de poder els tentacles del qual potser no sabrem mai fins on arriben.

És aquesta segona la que es va dedicar a captar noms rellevants del mon de les ciències amb unes donacions molt substancials, estenent la seva àrea d’influència a les principals universitats americanes, des de Harvard fins al MIT. Malgrat la condemna d’Epstein el 2008, ja relacionada amb abusos sexuals a menors, sembla que molts científics van fer la vista grossa per poder passar per caixa. Alguns van resistir-se als seus cants de sirena alertats per senyals més que sospitosos, és cert, mentre altres al·leguen que no van investigar prou l’historial del filantrop i se’ls van passar per alt els seus problemes legals, enlluernats com estaven amb els xecs.

Aquest no és l’únic cas de finançament "a dit", basat més en l’amiguisme i l’arbitrarietat que en una avaluació imparcial de mèrits, que acaba atorgant a una sèrie d’individus a centres de recerca un poder considerable sense cap necessitat de retre comptes a ningú més que a un milionari. Això ens obliga a plantejar-nos si les universitats ho haurien de permetre.

La influència d’Epstein va ser possible per una sèrie de raons que expliquen (però no justifiquen) que tants li obrissin les portes sense pensar a mirar la dentadura al cavall que es trobaven embolicat per regal. La principal és que els investigadors sempre van curts de diners pels seus projectes, i això fa que vendre’s l’ànima al diable pugui arribar a semblar una opció raonable. També hem d’afegir a la recepta la manca d’escrúpols de les pròpies institucions, que haurien de ser les últimes responsables d’investigar les donacions abans d’acceptar-les.

L’infrafinançament crònic sumat a la voluntat de fer la vista grossa és el que permet que, actualment, els milionaris que ho desitgin puguin marcar la seva agenda científica. Això és un perill considerable quan parlem de l’eina més important que té la humanitat per modelar el seu futur. I si Epstein (o Gates, Soros, Musk... no cal que el donant sigui un convicte) hagués decidit invertir, posem per cas, en la manipulació genètica d’embrions per crear l’humà "perfecte", una cosa que tècnicament ja és possible però que, de moment, l’ètica ens impedeix explorar? Ja hem vist que la moral es pot trencar fàcilment si hi apilem un feix prou gros de bitllets a sobre.

Notícies relacionades

El pes del PSC a Madrid

La (mala) escola del porno

Un exemple d’això seria que no sembla que puguem evitar que un dels avenços més espectaculars dels darrers anys, la intel·ligència artificial, camini amb passes de gegant cap a la militarització. De Terminator a Black mirror, no serà que la ficció no ens hagi avisat de com de malament pot acabar aquesta història si deixem que els qui en poden treure un rèdit econòmic o polític prenguin totes les decisions.

Prou difícil és lluitar contra l’avarícia de les totpoderoses companyies tecnològiques, només falta que, a més, ens venguem la llibertat acadèmica per un plat de llenties. Ens hem de protegir d’alguna manera d’aquesta fragilitat intrínseca del sistema per no seguir comprant números per a un futur distòpic. Els científics i les nostres institucions hem d’obrir un procés de reflexió, però també hi ha d’haver un canvi més radical en l’àmbit polític per evitar el que és veritablement l’arrel del problema que ha posat en evidència el cas Epstein: que als rics se’ls permeti fer tot el que volen.