Identitats
Malalties contagioses
Ciutadans abrigats passejant per Barcelona /
Hi ha tantes maneres de viure que cada dia en trio una. I no s’esgoten; és increïble, però no s’esgoten. Com si l’existència fos un armari infinit en què cada matí fiqués la mà a cegues i tragués una peça diferent, una identitat diferent. Ahir em vaig provar la vida de l’home que espera. No esperava res en concret, però esperava amb la convicció que alguna cosa, el que fos, acabaria passant. Trucarien a la porta, sonaria el telèfon, rebria una carta... Ni van trucar a la porta, ni va sonar el telèfon, ni vaig rebre la carta, de manera que vaig abandonar el vestit de l’home que espera i em vaig posar el de l’home que desespera. Vaig estar desesperat fins a l’hora de ficar-me al llit. Al llit, em vaig imaginar que era un paio que arribava tard a tot arreu. Sortia amb prou temps, però després m’entretenia observant l’activitat del carrer com qui observa un formiguer i, quan arribava al teatre, l’obra s’havia acabat. Però no m’importava, perquè m’havia convertit de sobte en un individu a qui no li importava res.
Ni les catàstrofes físiques ni les emocionals, ni l’èxit ni el fracàs, ni la salut ni la malaltia. De fet, em vaig prendre un gintònic amb patates fregides a la terrassa d’un bar, com si el món no estigués caient a trossos. Mentre disfrutava d’aquell instant, vaig planificar la personalitat de l’endemà: la d’avui. Seria algú que s’equivoca, no per prendre decisions errònies greus, sinó a força de petites desviacions que anaven canviant el curs de les coses sense que ningú ho percebés. Confondre una paraula, marcar un número equivocat, saludar qui no era. M’atrau aquesta existència perquè sospito que és la que està més a prop de la meva vida real. No he atracat un banc ni he comès un crim, però he errat minuciosament en els fets aparentment petits.
Intento, en fi, viure la vida d’altres. No em refereixo a imaginar-la, sinó a habitar-la amb prou intensitat perquè dolguin. He sigut l’home que travessa el carrer amb pressa, la dona que parla sola a l’autobús, el nen que no vol tornar a l’escola. En tots ells hi he trobat alguna cosa meva, com si la identitat fos una malaltia contagiosa.
