El kàiser, Hitler i el nou bel·licisme

Les ínfules bèl·liques de l’actual canceller, Friedrich Merz, que pretén convertir Alemanya en la primera potència militar de la UE, són inquietants. Avui Alemanya torna a apostar per la dissuasió militar enfront del diàleg. Un canvi de paradigma que afebleix el discurs pacifista que ha mantingut durant dècades. Si Merz aconsegueix el seu objectiu, ¿què passarà si l’extrema dreta obté el Govern federal en el futur? Una possibilitat que obliga a donar un cop d’ull a la història del país. Alemanya ja sap què és això d’armar-se fins a les dents. Ho va fer abans de les dues grans guerres amb conseqüències devastadores.

Al començament del segle passat, el qui llavors era emperador d’Alemanya, el kàiser Guillem II, es va embrancar en una cursa armamentística naval amb la Gran Bretanya, llavors reina de les mars, que va ser determinant en l’esclat de la Primera Guerra Mundial. El monarca, un home autoritari, de caràcter fort i a qui li agradava vestir l’uniforme militar, es va proposar construir el màxim de cuirassats possibles per equiparar la seva modesta armada a la britànica.

En aquell temps, els invencibles vaixells de sa majestat protegien les immenses possessions colonials. "L’imperi flota sobre la Royal Navy", va dir l’almirall Jacky Fisher, l’artífex de la modernització de la marina britànica. Alemanya li va plantar cara. "Cada vaixell que sumem a la nostra flota de guerra incrementarà el risc per a la Gran Bretanya en cas d’atac", va afirmar, per la seva banda, el ministre de Marina alemany, Alfred Tirpitz. La cursa armamentística es va usar com a arma dissuasiva, però la creixent tensió militar, alimentada per la rivalitat comercial, colonial i el nacionalisme, va crear les condicions perquè s’incendiés Europa.

Del Tractat de Versalles al Tercer Reich

La derrota va enfonsar Alemanya en la misèria. El Tractat de Versalles la va deixar endeutada per les reparacions de guerra, li va restar territori i tota força militar. Malgrat les penúries, el país va trigar només 20 anys a recuperar-se i a tornar a esdevenir una gran potència militar, la segona després dels Estats Units.

El Tercer Reich d’Adolf Hitler es va llançar a produir l’armament més modern de l’època. Des que va arribar a la cancelleria, el 1933, Hitler es va proposar recuperar els territoris que Alemanya havia perdut i expandir el seu poder per tot Europa. Abans d’esclatar el conflicte planetari, l’Exèrcit alemany disposava de més d’un milió d’efectius. La Segona Guerra Mundial va acabar amb la vida de prop de vuit milions d’alemanys –el 10% de la població–, va arrasar ciutats i pobles i els va deixar en la misèria. "A tot arreu es podia veure els membres de la raça superior obrint-se pas entre els munts de runa muntada en bicicletes o corrent a la trobada del carro de l’aigua portant gerres i galledes", va escriure amb sarcasme George Orwell el 1945 des de Colònia. Les imatges dels camps d’extermini nazis van esgarrifar el món.

No va ser fins al 1955 quan es va permetre a Alemanya, l’Occidental, dotar-se d’Exèrcit, el Bundeswehr. Les noves generacions d’alemanys van començar a conèixer de mica en mica el passat negre del seu país. Una pregunta es va fer inevitable. "¿Pare, tu què vas fer ben bé durant la guerra?". El pla Marshall va donar una gran empenta a l’economia de l’Alemanya occidental, que va anar consolidant-se fins a convertir-se en el motor de la UE.

Narrativa europea de pau

"Després de la Segona Guerra Mundial hi ha un esforç a Europa perquè Alemanya no es torni a armar", explica Pol Bargués, investigador sènior en relacions internacionals i pau del think tank CIDOB. "Durant les dècades posteriors al conflicte es van anar construint narratives per mantenir i consolidar la pau a través d’un equilibri de poders i de forces", afegeix. Va ser un període "exitós per a la confiança, la cooperació i el creixement d’Europa", afirma.

Alguns països europeus, però, van veure una amenaça en la reunificació de les dues Alemanyes després de la caiguda del mur de Berlín. La més fervent opositora va ser la llavors primera ministra britànica, Margaret Thatcher, que va advertir sobre el perill que, segons el seu parer, comportava permetre la unió. "Vam derrotar dues vegades els alemanys i ja hi tornen a ser", va afirmar en una cimera amb dirigents europeus mentre mostrava un mapa amb territoris que va envair Hitler. "S’apropiaran de tot", va assegurar. El president francès François Mitterrand va mostrar reserves a la reunificació, així com l’escriptor alemany Günter Grass, per a qui la pau a Europa depenia de la divisió permanent d’Alemanya.

Diàleg i diplomàcia

Notícies relacionades

Alemanya es postula com a potència puntal del rearmament tot i la recessió

Europa al núvol

El país s’ha distingit aquestes últimes dècades pel caràcter pacifista, pel fet de "creure més en el diàleg i la diplomàcia que no pas en la dissuasió militar", diu Bargués. La Constitució mateixa prohibeix a l’Exèrcit participar en accions militars directes, només en coalicions. Aquest caràcter antibel·licista, fruit de les lliçons de la guerra i que minva, va fer creure als alemanys que eren immunes al ressorgiment de l’odi racial, religiós i ètnic.

L’èxit del partit d’extrema dreta Alternativa per a Alemanya (AfD) indica el contrari. Un extremisme que s’ha detectat a petita escala també a l’Exèrcit. El 2017 es va aturar un grup armat que suposadament planejava un cop d’estat. Entre les seves files hi havia diversos soldats en actiu i retirats. Aleshores mitjans alemanys van parlar d’un "exèrcit a l’ombra" dins del Bundeswehr. N’hi ha hagut més casos.