18 minuts, dos mons

No som un país on els presidents hagin tingut un final fàcil. Suárez va dimitir víctima de lluites intestines, Felipe entre ombres de corrupció, Aznar atrapat en les mentides sobre l’atemptat de l’11M, Zapatero arrasat per una crisi econòmica, Rajoy va caure en una moció de censura i Sánchez agonitza, qui sap per quant temps, xipollejant entre corrupció i nepotisme.

El comitè federal del PSOE va ser la constatació que ase magre, ple de mosques. La renúncia del fins aquell moment més que poderós Paco Salazar, pocs minuts abans de l’inici del conclave socialista, fruit d’unes revelacions sobre el seu "comportament inadequat", publicades en un mitjà afí són la constatació de fins a quin punt Sánchez ha perdut la brúixola, tot i que ell es declari capità del vaixell.

Més enllà de la sensació fi d’etapa que va deixar dissabte a Ferraz, sí que van quedar clares tres idees: Sánchez resistirà numantinament tot el que pugui. Illa va vincular la seva sort a la de Sánchez, tot i que en política ja se sap que per sempre és fins demà, i el PSOE té clar que gran part del futur electoral d’aquest país es juga en el Mediterrani i per això va nomenar una valenciana, com Rebeca Torró, secretària d’organització i una catalana, com Montse Mínguez, nova portaveu.

A la vorera de davant, a 18 minuts de Ferraz, el PP ha viscut el cap de setmana que Feijóo desitjava: el seu partit el reconeix com a líder incontestable i ni Díaz Ayuso ni Juanma Moreno li fan ombra, potser perquè tots dos tenen poder sense necessitat d’exhibir-lo.

Núñez Feijóo va situar el PP en el centre davant la polarització del PSOE i Vox. Va declarar el fracàs dels governs de coalició i va cridar a fer caure el mur que va prometre construir Sánchez en el seu discurs d’investidura.

Feijóo intenta la quadratura del cercle, res d’excloure Vox, però tampoc governar amb ells. El president del PP va incloure el PSOE entre els partits amb els quals cal dialogar, però va aclarir que el sanchisme, del qual no vol saber res, és una cosa i el PSOE, una altra.

Per no governar amb Vox, el PP haurà de sumar un diputat més que tots els partits que van donar suport a la investidura de Sánchez, l’aposta és arriscada però no impossible.

Per a Feijóo l’òptim és un enfrontament PP-PSOE, per a Sánchez, insistir que PP-Vox són una cosa indissociable. El cert és que el partit no es juga a dues bandes, Vox no para de créixer i les forces nacionalistes, en què Sánchez es recolza, continuen mostrant-se fortes.

Notícies relacionades

Així estan les enquestes de les eleccions generals a Espanya

El bloc progressista del CGPJ acusa la presidenta de trencar el consens

L’avantatge per a Feijóo és que igual com Sumar pot condicionar les polítiques de Sánchez, però no enderrocar-lo, Vox pot exigir al PP, però mai unirà els seus vots a Bildu o Podem per evitar un canvi de inquilí a la Moncloa.

La carrera és llarga, les dues primeres metes volants, si Sánchez arriba fins allà, seran Castella i Lleó i Andalusia. Feijóo parteix, igual com el 2023, amb avantatge. Llavors la va malbaratar, aquest cap de setmana ha intentat dir-nos que ha après la lliçó. Ja ho veurem.