En una apagada permanent

"Enhorabona a @FeijooGalicia per la seva elecció com a president del Partit Popular. En aquests temps complexos, treballar amb unitat i responsabilitat pel bé comú de la ciutadania ha de ser una prioritat de tots i totes". Amb aquest missatge a Twitter va saludar Pedro Sánchez, el 2 d’abril del 2022, l’elecció d’Alberto Núñez Feijóo com a nou cap dels conservadors, amb un resultat boníssim en el congrés de Sevilla.

Feijóo era l’esperança del PP després de la guerra civil exprés que van protagonitzar Pablo Casado i Isabel Díaz Ayuso. El perfil moderat mostrat a Galícia el va portar a pronunciar un primer discurs en què va dir que arribava a Madrid a fer una oposició constructiva a Sánchez (no a "insultar-lo") i a guanyar-lo quan pogués a les urnes. La segona cosa la va fer el 23 de juliol del 2023 a les generals. La primera, no tant: la virulència dels atacs llançats aquests tres anys contra el president del Govern tant per ell com pel seu escuder, Miguel Tellado, el desmenteixen.

La pressió dels extrems

Sembla que Sánchez i Feijóo no puguin tancar cap acord per por de què diran. El president del Govern, pels partits que té a l’esquerra: Podem, el seu antic aliat, li fa la vida cada vegada més difícil; Sumar, depèn del dia. El líder del PP, per Vox, que sempre el colla més amb tot: en polítiques antiimmigració, contra el canvi climàtic. Dimecres de la setmana passada, Santiago Abascal va demanar a Feijóo que trenqui amb el seu nou amic, el canceller alemany, Friedrich Merz, perquè els serveis d’intel·ligència d’aquest país consideren que s’ha d’il·legalitzar Alternativa per a Alemanya (Afd), el partit germà de Vox.

En aquests set anys, l’únic gran acord a què han arribat el dirigent socialista i el PP (tant amb Casado com amb Feijóo) ha sigut la renovació del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), que es va fer amb cinc anys de retard i després de la pressió de la Comissió Europea. Ni en la pandèmia ni després de la guerra llançada per Rússia contra Ucraïna ni davant una apagada històrica. El PSOE i el PP d’aquesta dècada són adversaris irreconciliables.

Sis hores i mitja per a res

Aquesta setmana s’ha afegit un altre exemple d’aquest diàleg de sords entre Sánchez i Feijóo. El cap de l’Executiu va parlar durant tres hores al Congrés dels Diputats, en una sessió parlamentària extraordinària dedicada a abordar la despesa del 2% en defensa i l’apagada del 28 d’abril, però en les seves intervencions no hi va haver ni un sol gest per buscar l’entesa amb Feijóo, i això que, en el cas de les armes, tant l’un com l’altre coincideixen que s’ha d’augmentar la inversió.

El cap de l’oposició tampoc l’hi havia posat fàcil amb cap dels dos temes i, amb la caiguda del servei elèctric, li va començar a exigir saber què havia fallat encara no 24 hores després que Espanya es quedés a les foques. La setmana passada Feijóo també va mostrar els seus dubtes que no estigui amagant informació, una acusació molt greu que el líder del PP va gosar repetir a la tribuna d’oradors durant el debat.

Mode electoral permanent

Des del 2015, la política espanyola viu amb una urna a l’horitzó. Entre les repeticions de les generals (2015, 2016 i dues el 2019), les convocatòries de municipals, autonòmiques i europees i la polarització sobre la qual cavalca la política després de l’esclat de les xarxes socials, els dos principals dirigents prenen decisions que depenen dels seus interessos partidistes i dificulten que la política compleixi la funció que té encomanda de millorar la vida dels ciutadans i també de fer possible l’impossible.

Notícies relacionades

Europa prepara combatents d’intel·ligència artificial per a la guerra en el ciberespai amb un programa de l’espanyola Indra

El PP afirma que Sánchez "ja és passat" i reclama eleccions

La debilitat parlamentària de Sánchez i les investigacions al seu entorn (el germà, la dona, José Luis Ábalos...) tenen en suspens el PP, amb la por que el líder socialista acabi avançant les generals si veu una finestra d’oportunitat. No hi ha cap reunió interna en què Feijóo no demani als seus companys que estiguin preparats per plantar cara.

Amb l’objectiu de fer planer el camí cap a la Moncloa, el líder del PP sap que s’ha de desfer de Carlos Mazón (comptant amb la seva col·laboració per pactar una sortida) i ha de demostrar a Andalusia (si Sánchez no convoca eleccions abans) que el suport a Juanma Moreno continua sent tan potent com el 2022, quan va obtenir la primera majoria absoluta per al PP en aquest territori. Els comicis s’han de celebrar abans del mes de juny de l’any que ve. Ara per ara, María Jesús Montero, vicepresidenta primera i ministra d’Hisenda, no treu gaire profit de la posició que ocupa en el Govern, on, de fet, sembla cada dia més desapareguda.