La desconfiança s’instal·la entre PP i Vox i esquerda el bloc alternatiu a Sánchez

PP i Vox van firmar després de les eleccions del 28 de maig acords en diverses comunitats autònomes i ajuntaments per tot Espanya, normalitzant una relació de pactes que fins aleshores s’havia evitat tant sí com no, amb l’excepció de Castella i Lleó, la primera coalició que es va tancar el 2021 i per la qual va quedar assenyalat Alfonso Fernández Mañueco durant algun temps. Des de fa dos mesos aquestes aliances s’han multiplicat i només falta Múrcia, on el PP s’oposa a incloure els ultra en el Govern i ja es descompta la repetició electoral abans que acabi l’any.

Però la relació entre els dos partits de la dreta mai s’ha consolidat en la confiança. Alberto Núñez Feijóo va arribar a la presidència nacional assegurant que un dels seus objectius era evitar Vox tant sí com no. Com van recalcar dirigents des del principi, el partit d’extrema dreta és un fenomen inexistent a Galícia amb què el líder nacional, a més, no ha sigut capaç d’empatitzar, a diferència de llocs com Madrid, Castella-la Manxa o el País Valencià, on el creixement dels d’Abascal es va imposar a la realitat.

La recent votació de la mesa del Congrés ha fet coïssor entre dos partits que no s’estimen, però necessiten conviure. Al PP reconeixen que la seva situació «no té res a veure amb la del PSOE i Sumar» entre altres coses, perquè Pedro Sánchez ha normalitzat Yolanda Díaz (i totes les formacions que l’acompanyen) com si fos una extremitat més del Govern socialista. No passa això a la dreta, on el PP no només somiava no haver de pactar amb Vox, sinó minvar la seva influència al màxim sota la premissa que «només en pot quedar un».

El fet de firmar aliances amb els ultra va confirmar el pitjor temor de Feijóo: un aïllament que no té solució possible. Mentre Vox estigui en la seva equació, la resta de grups fugirà. La diputada de Coalició Canària és clau en aquesta legislatura perquè mentre estigui del costat del PP, Sánchez necessitarà el sí de Junts en cada votació. Deixar Vox fora de la mesa, asseguren a Génova, «facilitava la comoditat» dels nacionalistes canaris, que era un objectiu primordial. Però, a canvi, Vox va fer una demostració de força deixant Feijóo en 139 escons davant la devastadora xifra de 178 que va aconseguir el socialista.

Diferents versions i enganys

La imatge de fracàs se la va emportar Feijóo. Les esquerdes al bloc que pretén ser l’alternativa van començar abans i es van constatar en aquesta votació. Les converses dels últims dies entorn d’una hipotètica investidura del gallec van acabar amb un comunicat del partit de l’extrema dreta garantint el suport dels seus 33 diputats, afirmant que permetrien un govern en solitari si això evita que Sánchez torni a ser president.

Vox, com reconeixen els seus dirigents, no té cap altra opció. No podria superar un rebuig de Feijóo si aconsegueix prou números. Però en aquesta interlocució, les interpretacions que fan PP i Vox varien massa. Fins al punt que la desconfiança s’ha instal·lat ja de manera crònica.

«No podem fiar-nos de Vox. No és la primera vegada que diuen una cosa i després en fan una altra, per descomptat sense avisar, i deixant-nos venuts», reflexionen a la cúpula del PP, on asseguren amb total rotunditat, que mai van oferir un lloc a la mesa del Congrés a Vox.

Malgrat que la tradició parlamentària sempre ha inclòs la tercera força de la Cambra, a Génova insisteixen que «mai» es va traslladar aquest missatge, sinó el contrari. Que podrien negociar altres aspectes parlamentaris, per exemple sobre presidències de comissions, però no un lloc a l’òrgan de govern.

Tot i així i per desconcert a Vox (i en el mateix PP), la cúpula conservadora donava per fets els suports d’Abascal per a la candidatura de Cuca Gamarra: entenien que no es tractava d’un suport gratis, sinó d’«unir forces» davant la mínima probabilitat que hi hagués carambola si Carles Puigdemont feia marxa enrere. El PP es queixa que en les converses que van mantenir just abans que comencés la sessió constitutiva Abascal no digués que finalment aniria per lliure. I, per això, a Génova afirmen que Feijóo no sabia que els 33 de Vox donarien suport al seu propi candidat, que deixaria tirada l’opció de Gamarra.

«Enteníem que la lògica i la tradició parlamentària faria que el PP posés Vox a la mesa del Congrés», va dir aquest divendres Ignacio Garriga, secretari general de Vox. Fonts pròximes a Abascal, però, asseguren a aquest diari que «en privat» també van deixar clar que volien els seus vots per tenir un lloc a la mesa i que «Feijóo sabia el que hi havia» en cas que no ho fes. Però en el PP ho neguen categòricament. Les converses les va pilotar el nucli gallec de Feijóo i el principal assessor d’Abascal que no té escó al Congrés. Kiko Méndez Monasterio, el guru ideològic de Vox, i Enrique Cabanas, director de gabinet, van estar durant tota la sessió als passadissos de l’hemicicle.

Crisi a Vox

Notícies relacionades

L’espera sobre Gómez

La justícia suspèn el protocol de menors de les Canàries

«Potser a Vox sí que estan sense nord. I no el PP, com s’intenta instal·lar en els mitjans. Nosaltres tenim paraula i estem a l’altura. El dia dels principis era aquest dijous, no el dia dels jocs», es queixen en la direcció nacional popular, abocant serioses crítiques sobre les persones que assessoren Abascal i que també està influint en el primer que es viu en el partit com una crisi interna, deixant de banda el cas de Macarena Olona.

En el grup parlamentari la marxa d’Iván Espinosa de los Monteros pesa molt, segons diferents parlamentaris, preocupats per l’organització que tindran a partir d’ara. El ja exportaveu era l’encarregat de repartir tasques, d’explicar el dia a dia i les estratègies als diputats i de negociar amb els altres portaveus en una Cambra en la qual això és essencial. «I malgrat la marginació a què ens tenen sotmesos, a Iván el respectaven», apuntala un diputat. La desconfiança sobre com actuarà la nova portaveu, la cordovesa Pepa Millán (28 anys), amb tot just un any d’experiència al Senat, genera molts recels.