¿Qui seurà a la cadira sobiranista de la mesa del Congrés?

La setmana arrenca amb dijous assenyalat en vermell al calendari i incògnites per aclarir. La primera, si el PSOE sortirà amb la seva i amarrarà una majoria progressista en la Mesa del Congrés, per a la qual necessita un primer acord amb Junts. La segona, en cas que sigui així, qui seurà a la cadira sobiranista que els socialistes estan disposats a cedir a canvi d’aquest suport, si és que al final hi ha qui s’hi vulgui seure. Perquè, de partida, ERC, Bildu i el BNG ja han dit que no els interessa, mentre que Junts i el PNB es mantenen hermètics, tot i que fonts coneixedores de les negociacions afirmen que són aquests últims els que més encaixarien en aquest lloc.

Ser a la Mesa suposa tenir accés a informació reservada, així cominfluència a l’agenda i el calendari legislatiu, però no és un càrrec exempt de contradiccions per als partits independentistes en termes de representació estatal. És precisament per això que pot acabar sent un oferiment més espinós que llaminer per als sobiranistes. Per això hi ha qui considera que són els nacionalistes bascos els que estan «més preparats» per poder ostentar aquesta responsabilitat, si és que ho volen. Entre altres motius, perquè ja han exercit aquesta funció en altres legislatures.

El «més lògic» si es té en compte el context de la investidura, diuen les fonts esmentades, és que ni ERC ni Junts es quedin aquesta cadira. Si una cosa està intentant el PSOE és que la competència entre els dos partits catalans no s’imposi en les negociacions. Que un de tots dos sigués a la Mesa ja seria una diferència de tracte respecte l’altre. Els socialistes creuen que el front comú entre els dos partits independentistes és més favorable perquè la interlocució arribi a bon port si no es prioritza la rivalitat entre un i l’altre. Per ara, els han garantit a tots dos de la mateixa manera que facilitaran que tinguin grup propi malgrat que no compleixen les condicions.

El silenci del PNB i de Junts

No obstant, mentre que els republicans ja han deixat caure que aquest lloc no va amb ells, els postconvergents no han piulat. La votació de la Mesa del Congrés és una prova del cotó fluix per a la majoria que Sánchez necessita per a la investidura. El fet que prosperi serà un primer pas per aconseguir-ho. Si fracassa, un avís seriós que deixaria la presidència en mans del PP i que acostaria l’escenari de la repetició electoral.

El PNB és entre dues aigües en aquesta data assenyalada. Els populars també intenten seduir-los amb l’oferta d’aquesta cadira a la mesa. El PSOE confia en el ‘no’ a Alberto Núñez Feijóo reiterat pels d’Andoni Ortuzar. Els antecedents històrics fan preveure un acord dels ‘jeltzales’ amb els socialistes. El 1993, quan va ser elegit Félix Pons com a president del Congrés, el PSOE va cedir un seient al PNB. Va fer el mateix el 2008, malgrat que la formació basca no va donar suport al candidat socialista a presidir la Cambra, José Bono. I el 2019, també sense necessitat aritmètica, li van donar un seient a la Mesa del Senat.

Notícies relacionades

Els socis del PSOE volen mantenir la legislatura amb Sánchez o sense

Tot el poder al PSOE

Ara, que els ‘jeltzales’ finalment segellessin una aliança a la Mesa amb els socialistes seria la fórmula per mantenir-los a l’anomenat bloc progressista, malgrat que tampoc garanteix que, en un moment donat, no se’n desmarquin si ho creuen oportú. Tot i que aquest moviment els permetria ser decisius en cada votació de l’òrgan que porta la batuta a la Cambra baixa, el PNB podria rebutjar aquest oferiment davant la proximitat de les eleccions basques i la lluita amb EH Bildu, una formació que defensa de manera taxativa que van al Congrés dels Diputats com a «ambaixadors» d’un altre país i que, per tant, no participen en les seves institucions.

Amb tot això, hi ha un altre escenari que no es pot descartar ateses les dificultats de cadascun dels actors per justificar el que pacta amb el PSOE: que finalment en aquesta cadira cedida als sobiranistes no hi acabi seient cap perquè a ningú el compensi un pes institucional que creu que els pot reportar més maldecaps que avantatges.