Més enllà del ‘només sí és sí’: el PSC i els Comuns s’escarrassen també a Barcelona i al Parlament

La renúncia del primer tinent d’alcaldia va irritar especialment l’alcaldessa Ada Colau, que va manifestar públicament que l’havia «decebut» i que era una «falta de respecte» cap als ciutadans deixar la funció política per fer-se «fotos i cafès» a les portes de les eleccions municipals. «Collboni està transmetent una imatge frívola i irresponsable», critiquen entre bambolines des de la direcció dels Comuns, que admeten que la interlocució amb els socialistes és ara «més tensa». De fet, el mandat ha estat ple de múltiples xocs entre tots dos per carpetes com el model turístic de la ciutat, el pla d’usos, la seu de l’Hermitage i les superilles, entre d’altres.

Per contra, des del PSC repliquen que justament és Colau la que més s’abona als «focs artificials» de la política amb, per exemple, gestos com el d’aquesta setmana de suspendre de manera temporal les relacions amb Israel a causa de l’ocupació de Palestina. La decisió no ha fet res més que afegir llenya al foc a la convivència amb el soci de govern, que no amaga que hi ha ferides que mai han cicatritzat. Com la decisió dels Comuns d’expulsar el PSC de l’executiu municipal el novembre del 2017 per l’aplicació del 155. «Ella, que ara diu que votaria en contra de la independència», deixen caure dirigents socialistes.

La incorporació de Rabell

El fitxatge de Lluís Rabell a l’equip de Collboni ha deixat indiferents els Comuns, que fa temps que havien trencat tots els vincles amb qui va liderar el 2015 la candidatura de Catalunya Sí que és Pot sense suport de Colau i que, de fet, ja ubicaven en l’òrbita socialista. Va ser diferent, recorden, quan Joan Josep Nuet primer i Elisenda Alamany després van saltar directament dels Comuns a llistes electorals amb ERC. Per contra, en el PSC treuen pit de la seva capacitat de suma en un moment en què Illa al Parlament està guanyant centralitat i que en la cursa electoral a Barcelona hi ha un empat tècnic a quatre.

«Fa temps que el PSC està fent un gir cap a posicions més conservadores», assegura un dirigent dels Comuns. Argumenta que, des que Junts va sortir del Govern, els socialistes no només han estret llaços amb els postconvergents, cosa que s’ha traduït en més aliances al Parlament, sinó que durant la negociació de pressupostos Salvador Illa ha fet cavall de batalla del Quart Cinturó, el Hard Rock i l’ampliació de l’aeroport, que entenen que no casa amb el projecte d’un partit d’esquerres.

De fet, Jéssica Albiach va acusar Illa d’haver dilatat l’aprovació dels comptes per motius partidistes i per posar aquestes grans infraestructures per davant de recursos per a la sanitat. En contraposició, el PSC defensa que la seva aposta no és la del «decreixement», sinó la de la «prosperitat i la protecció» de les persones i recorden que el grup d’Albiach té vuit diputats al Parlament amb els seus postulats. Si van arribar a un acord per als comptes relativament ràpid amb el president Pere Aragonès, afegeixen, va ser per «assegurar-se» el ‘sí’ dels republicans als de Colau.

El pacte amb el Govern d’ERC

Malgrat l’intercanvi de retrets, si hi ha nous pressupostos catalans és gràcies a una aliança d’ERC tant amb el PSC com amb els Comuns. Una altra cosa és què passarà amb els acords que s’hauran de teixir després de les municipals i, a més llarg termini, després de les eleccions catalanes. «Ha passat a millor vida la priorització dels pactes progressistes», diuen els Comuns sobre el partit d’Illa. I la resposta socialista és que Colau oblida que, si ha continuat sent alcaldessa, va ser pels vots de Manuel Valls.

Notícies relacionades

Albiach assegura que «no hi haurà ampliació de l’aeroport» de Barcelona

El TS mou fitxa contra Delgado

El temor dels Comuns és que el PSC –que inclouen junt amb ERC en les seves aliances preferents– es decanti per pactar amb Junts tant a la capital catalana com en les diputacions, i que això sigui el preludi del que pugui passar després a Catalunya. Justament la mateixa suspicàcia que reconeixen a ERC, que es defensa dels que l’acusen d’haver apostat per un nou tripartit replicant que és la «sociovergència» la que intenta obrir-se pas.

Sonen tambors electorals, sempre inversament proporcionals a les complicitats. Fins que les urnes es tanquen i, després, arriba la supervivència política. Ho saben bé el PSOE i Unides Podem i ho saben bé també el PSC i els Comuns, tot i que en el cas català i barceloní hi ha altres sumes possibles.