El Barça s’imposa al futbol pedra i té el títol de Lliga a un pam

José Bordalás està encantat de ser el gran dolent del futbol espanyol, tot i que acariciï criatures de l’avern en comptes de gatets. Quan al seu dia es va fer uns arranjaments a la seva imatge i va deixar l’estampa d’entrenador ‘dels 80’ per adequar-se a la imposada intel·lectualitat que reclama aquest temps, ja s’intuïa que això de passar per aquesta vida com un ningú no anava amb ell. Que el Getafe, un equip que va començar la temporada amb quatre canyes –tot just 13 fitxes del primer equip–, sigui un dels equips més competitius del campionat respon, precisament, a l’obsessiva personalitat de Bordalás. I que un entrenador que es declara, sí, admirador de Cruyff i que té Mario Martín com a ésser de llum lluiti per Europa sent l’equip que menys remata i que menys temps juga amb la pilota té el seu què.

Amb un Mundial a la cantonada i el Reial Madrid amuntegant fiascos en la seva decrèpita gira de final de temporada, va fer l’efecte durant llargues fases del partit que els futbolistes del Barça van prioritzar protegir-se. Això va portar que la tarda comencés amb la pilota anant d’un costat a l’altre a càmera lenta, sense cap ànim que la guerra subterrània guanyés terreny. També contribuïa a aquesta pesadesa que fos escollit per dirigir l'enfrontament Juan Hernández Maeso, d’aquests àrbitres que deixen jugar si no hi ha sang, suor i llàgrimes. La primera falta a ser assenyalada, i va ser en contra del Barça, es va fer esperar fins al minut 14.

Ni tan sols els presumptes focus d’atenció tenien massa pes. Roony Bardghji, el paper del qual a la plantilla del Barça és potser el més ingrat –ser el recanvi natural del pantocràtor Lamine Yamal–, es trobava per fi amb una oportunitat des de l’inici. Però en una tarda en què l’extrem suec havia d’insistir a provar l’estabilitat defensiva de Davinchi a la seva vora, Roony va optar per solucions menys complexes, com les passades horitzontals i centres que no sempre arribaven a bon port. Roony, veient que no tindria gaires aliats, també va optar pel xut, tot i que no va col·locar el peu com tocava. Rashford va millorar després les seves prestacions.

Mentrestant, el Barça li agafava el gust al ritme del Getafe. Fins i tot Gavi, que va seguir a l’onze, va rebaixar les seves pulsacions. Tot i que qui tenia més clar el pla de partit era Pedri, al qual li va venir de fàbula tenir per fi un partit que no estigués dominat per les carreres amunt i avall. El canari va saber esperar el moment adequat per mostrar als de Bordalás que sabria aprofitar qualsevol error. El va tenir Mario Martín, eixelebrat en una sortida, que va veure com Cubarsí li robava la pilota. Pedri li va donar la continuïtat adequada amb una passada vertical que va esquinçar la línia de tres centrals i va permetre la carrera lliure i cap a la meta de Fermín. L’andalús es va agradar en la seva definició davant un bon porter com David Soria.

Notícies relacionades

Márquez torna en gran a Jerez protagonitzant una altra pilleria

Alejandra Betancur, entrenadora de rugbi masculí: «Hi ha rivals que es neguen a donar-me la mà quan els guanyo, s’ho prenen com una ofensa»

Ja per fi en avantatge, i una vegada salvat l’ensurt protagonitzat per Gerard Martín, que va veure girar el genoll de mala manera després de ser engolit per un dels forats de la gespa del Coliseum, el Barça es va disposar a completar la feina en el segon acte. Ho va fer sense haver de penar els continus errors de Kounde o Dani Olmo –ja fa deu partits que no marca el de Terrassa–, agraint l’actitud defensiva de Cubarsí, i tancant la tarda en gran. Lewandowski i Rashford, grans assenyalats en l’eliminació europea, van fer per fi la seva feina en un territori on el Barça feia cinc temporades que no guanyava.

Mentre el Reial Madrid s’ha deixat caure, el Barça es nega a aturar-se. La recompensa està per arribar.