La llarga tradició del PP i el PSOE de polititzar l’elecció del CGPJ

Han passat 36 anys i onze programes electorals dels populars, en els quals no han faltat al·lusions a garantir «l’absoluta independència política» dels jutges i «tornar la independència al Poder Judicial». La insistència semblaria coherent, tret de perquè en 15 d’aquells 36 anys era el Partit Popular el que ocupava el Govern. Va tocar la llei en dues ocasions, però només per introduir matisos i sense alterar l’essència del mode d’elecció.

Des d’aquella reforma socialista de 1985, vermells i blaus han fet torns a La Moncloa sense que cap hagi fet res per canviar un sistema que, amb més o menys retard i bronca política, els va continuar posant d’acord per repartir-se els nomenaments. Fins que, el desembre del 2018, quan els dos grans ja ultimaven els noms per al pacte, la filtració d’uns missatges de WhatsApp en els quals el senador popular Ignacio Cosidó es vantava que controlarien «per darrere» la Sala Penal del Tribunal Suprem van ser massa vergonyants com per mantenir l’acord. Des d’aleshores, la cúpula judicial segueix en funcions mentre continua un bloqueig de quatre anys en què s’han succeït episodis d’exigències, vetos i dues reformes exprés; tot i que una d’aquestes es va quedar en amenaça quan fins i tot Europa va haver de donar el senyal d’alarma. 

La reforma de 1985

La primera llei orgànica del CGPJ va arribar el 1980, de la mà de la UCD. Pel que fa a l’elecció dels jutges, va seguir a ulls clucs el mandat constitucional: dels 20 vocals, Congrés i Senat nomenarien només els vuit l’elecció dels quals s’atribueix explícitament a les Cambres per majoria qualificada a la Carta Magna. Els altres 12 havien de ser elegits per tots els jutges i magistrats en actiu.

La reforma del 85 va suposar que aquesta dotzena, de la qual la Constitució no deia res expressament, fos també anomenada per les Corts, de manera que els 20 membres s’elegirien a parts iguals, deu i deu, per les majories qualificades de Congrés i Senat. La iniciativa va partir de l’esmena del diputat basc d’Euskadiko Ezkerra (EE) Juan María Bandrés, i el Govern socialista la va acceptar de bon grat, amb el convenciment que calia fer un gir a la carrera judicial, d’estructura conservadora. Des de la minoria catalana, Josep María Trias de Bes ho va verbalitzar en la seva crítica a la reforma: «Contraposen la sobirania a una magistratura que avui titllen de conservadora; però, citant Max Weber, la parlamentarització i la democratització no estan en cap manera en relació de reciprocitat necessària. En això s’equivoquen els senyors de la majoria». 

El portaveu d’Aliança Popular, José María Ruiz-Gallardón, va protagonitzar un dels moments més tensos del ple que votava les esmenes: «Si vostès, senyors socialistes, el que pretenen fer a través d’aquesta llei és el que Lenin volia per al Soviet el 1917...». El seu partit va portar la norma al Constitucional, que la va avalar. I des d’aleshores, l’al·lusió a reformar el sistema va començar a tenir el seu lloc assegurat en els seus programes electorals. 

La batalla del PP... fins que va governar

El PP va arribar al Govern el 1996, amb José María Aznar al capdavant i un programa electoral que mantenia aquesta reivindicació històrica d’elegir els vocals «d’entre i per Jutges i Magistrats de totes les categories». En les seves propostes per als comicis de l’any 2000, el PP insistia en aquesta mesura i es comprometia a arribar a un consens amb la resta de partits, mentre que el PSOE continuava defensant l’elecció parlamentària dels vocals. Va ser així com, el 2001, els populars van aprovar la seva primera reforma de la llei dels jutges, però només van matisar el sistema incloent que els elegits ho serien d’un llistat elaborat per les associacions professionals de jutges: els nomenaments continuaven estant en mans del poder polític.

En el programa electoral del 2004, ja amb Mariano Rajoy com a candidat, el PP va treure pit d’aquella reforma: «Hem aprovat un nou procediment de designació dels vocals del Consell General del Poder Judicial, basat en la doble legitimació que atorga l’elecció per Jutges i Magistrats de carrera i per les Corts Generals». Però aquesta doble legitimació continuava deixant als diputats l’última paraula, a la qual cosa el PP s’havia negat des de feia dècades.

Vetos, bloquejos i la reforma del 2013

Quan, el 2004, el PP va tornar a l’oposició, el repartiment de noms es va complicar. Els portaveus de PSOE, CiU, ERC, el PNB, IU-ICV i el grup Mixt van pactar un document en el qual acusaven el PP d’una conducta «sectària» i «antidemocràtica» per bloquejar la renovació d’«una presidència i una majoria que li és afí» i que complia ja un any en funcions. 

Així, en el programa electoral del 2008, el PP va reprendre la promesa de consagrar «la independència del Consell General del Poder Judicial, promovent l’elecció de dotze dels seus membres per i entre jutges i magistrats», mentre que el PSOE va aprofitar per reivindicar que «seria moltíssim millor» haver tingut «una oposició que no hagués bloquejat les institucions allà on ha tingut possibilitat de fer-ho, com el Tribunal Constitucional o el Consell General del Poder Judicial». Malgrat tot, després de les eleccions, hi va haver pacte i repartiment de butaques.

El 2011, el PP va tornar a la Moncloa amb una victòria aclaparadora. Quan el 2013 va decidir canviar la llei, lluny d’incloure que els seus membres fossin elegits pels mateixos jutges, va utilitzar la seva majoria absoluta per aprovar la reforma amb l’únic suport del seu grup parlamentari i va incloure la possibilitat de constituir el CGPJ amb els vocals elegits per una sola Cambra. Així es protegia davant un possible bloqueig, ja que li donaven els números al Senat. Tanmateix, no va fer falta activar el mecanisme: PP i PSOE van tornar a repartir-se els seients i fent ús de la fórmula que tantes vegades havien criticat.

Les promeses de Sánchez

Els del 2011 van ser els últims comicis de l’era del bipartidisme. A la llarga precampanya electoral del 2014, quan Pablo Iglesias i Albert Rivera pressionaven PSOE i PP amb discursos de renovació i atacant els repartiments d’institucions com el CGPJ que històricament havien acordat els dos grans, la promesa de despolititzar la Justícia va omplir els mítings i trobades electorals.  

Notícies relacionades

Manual per no perdre’s amb el bloqueig del Poder Judicial

Puigdemont exigeix a Sánchez revertir "l’espoli fiscal" si vol el seu suport

«Cal despolititzar el CGPJ. Que els partits deixin de proposar candidats», deia el llavors candidat socialista i avui president del Govern, Pedro Sánchez. «Estic disposat que el PSOE no sigui qui proposi els membres del CGPJ, perquè jo soc dels que creuen que aquestes comoditats del bipartidisme a qui han fet pitjor és al PSOE». És Pedro Sánchez qui va estar a punt de tancar l’acord que va saltar pels aires amb els missatges en els quals Cosidó es vantava del control de la Justícia. També és qui va amenaçar amb una reforma exprés que li hauria permès designar vocals per una majoria fins i tot inferior als tres cinquens. 

Ara, després de quatre anys de bloqueig, el PP d’Alberto Núñez Feijóo torna a instal·lar-se en la seva antiga promesa que siguin els jutges els que elegeixin registrant una proposta de reforma en el Congrés i negant-se a qualsevol pacte, malgrat les crides insistents dels socialistes que «compleixin les seves obligacions constitucionals». Mentrestant, despolititzar la Justícia segueix com a assignatura pendent i potser ressorgeix de nou quan calgui redactar el programa electoral.