«Vam veure la finestra d’oportunitat»: els dies en què el PP va donar el cop al Govern

La moció de censura de Vox acaparava el debat polític a la dreta fins fa uns dies. Les setmanes prèvies es discutia l’eficàcia i fins i tot el to d’oposició d’Alberto Núñez Feijóo  i els seus. El Govern acumulava escàndols: primer per la ‘llei del sí és sí’, després va venir el delicte de sedició, la malversació i, finalment, les esmenes judicials. Però el PP no acabava d’endevinar la tecla. El dimarts 13 de desembre tot va canviar.

La Comissió de Justícia del Congrés, amb el socialista Felipe Sicilia al capdavant, va donar llum verda a incorporar a la reforma del Codi Penal aquestes dues esmenes que permetien accelerar els nomenaments del Govern al Tribunal Constitucional. Els lletrats van expressar els seus dubtes, però tot va seguir endavant. Llavors el PP va veure «la finestra d’oportunitat» que els ha portat a una victòria jurídica molt important. 

El cop per al Govern va ser evident i sobretot va frustrar el pla de Pedro Sánchez d’acabar l’any amb totes les seves iniciatives legislatives (algunes de molt polèmiques i que sembren dubtes dins del PSOE) tancades. El calendari queda ara alterat en l’arrencada d’un any electoral crucial per als dos grans partits. Aquesta victòria jurídica, que al PP alguns qualifiquen també de «victòria moral» perquè va arribar en un moment clau i després de mesos en què els conservadors reconeixien «impotència» davant els procediments parlamentaris de la majoria de l’Executiu, es va gestar en uns dies frenètics. Algunes hores en especial.

Consultes externes: hi ha aigua a la piscina

Aquell dimarts 13, els dubtes dels lletrats del Congrés en la Comissió de Justícia van fer saltar les alarmes al grup popular. «Aquí hi ha tema».

A Génova insisteixen a concedir a Cuca Gamarra l’«autoria intel·lectual» del moviment que, sens dubte, ha servit per reforçar la secretària general. L’assessoria jurídica del grup parlamentari es va posar en marxa i aquell dimarts es va fer molt llarg per a alguns tècnics. Necessitaven tancar el recurs i la sol·licitud de mesures cautelaríssimes en poques hores per poder registrar-lo l’endemà. El ple en el qual es votava la reforma del Codi Penal estava fixat per dijous.

Hi va haver consultes externes amb experts jurídics i en Dret Constitucional que van confirmar a Gamarra que hi havia aigua a la piscina. El recurs tenia prou elements per ser admès a tràmit i les cautelaríssimes podien ser acceptades. El que després Feijóo, que va estar al corrent de tots els passos i va donar-hi llum verda, ha insistit a qualificar com «un recurs molt ben treballat».

És cert que no hi havia precedents d’una paralització en un tràmit parlamentari en marxa, viu, abans de votar-se. Però tots els experts consultats pel PP coincidien que la falta de precedents no pesava més que la vulneració del dret dels diputats, i la jurisprudència existent, que és clara en què no es poden barrejar dos temes tan importants (la reforma de dues lleis orgàniques del CGPJ i el TC) amb una modificació intensa del Codi Penal (sedició i malversació) sense que consti una connexió material.

Visita exprés al Senat de Gamarra

I el PP va seguir endavant. Feijóo va donar suport a Gamarra, que va fer una visita al Senat dimarts a la tarda, quan el seu equip continuava treballant en el recurs. Va anar a veure Feijóo i abans de tornar al ple del Congrés va estar al passadís de la Cambra alta mentre els senadors anaven sortint a comptagotes. Va tornar a intercanviar unes paraules amb el seu cap en una cantonada i li’n va explicar alguns detalls.

Tot estava en marxa. La nit es va allargar però, al matí següent, el dimecres 14 a les deu del matí, la portaveu va fer l’anunci al passadís de l’hemicicle. Ja estava registrat.

Aquell dimecres, mentre els magistrats del TC deliberaven sobre si convocar o no un ple per dijous, fent-lo coincidir amb el dia en què es votava la reforma al Congrés, Gamarra i el seu equip es reunien amb els col·laboradors més pròxims de Feijóo a Génova. La reunió, habitual cada dimecres, es va centrar aquell dia en el Constitucional.

Van valorar els diferents escenaris. Tots coincidien que l’idoni era que acceptessin les cautelaríssimes abans de la votació del Congrés perquè després seria tot molt més complicat. Van estar tota la tarda a Génova, però la deliberació dels jutges, cap a les nou de la nit, els va agafar ja fora.

El desengany i la incertesa

El ple quedava convocat a les deu del matí. Al final va començar amb molt retard i els magistrats van ajornar la decisió a dilluns sense interrompre la votació en el Congrés. Va arribar el primer desengany a la seu del PP.

Gamarra continuava asseguda al seu escó mantenint el contacte amb el seu cap de files i altres dirigents, entre els quals sempre hi havia Esteban González Pons. La decepció es va fer evident. Consideraven que les coses s’havien complicat: no seria fàcil paralitzar una mesura que ja havia sigut votada. Feijóo va traslladar aquesta impressió al seu número dos, preguntant-se què podien esperar llavors.

Incertesa

La incertesa els següents dies va ser total. L’altra preocupació dins de l’equip jurídic dels populars era que les cautelaríssimes presentades en el recurs es referien a la votació al Congrés, per això van decidir ampliar-lo durant el cap de setmana demanant que es paralitzessin aquestes esmenes en el tràmit de les Corts Generals. Hi havia una altra oportunitat: que no arribessin a votar-se al Senat. 

Dilluns la plana major del PP es citar a Génova per acudir a la junta directiva del PP. Els dubtes continuaven intactes a l’espera que el TC creés una decisió. Però Feijóo va canviar el to mentre alguns dels seus barons seguien en el to més dur, apuntant que Sánchez caminava cap a «una república bolivariana».

El líder del PP, tanmateix, va deixar clar que el socialista és un president legítim, però va posar en dubte «la legitimitat del que està fent, que ni és ètic ni raonable», va expressar. Va demanar deixar de parlar de «cops», conscient de la banalització del terme en els dies passats. Hores després, el Constitucional acceptava la sol·licitud del PP i paralitzava la votació d’aquestes dues esmenes al Senat. El gust de la victòria.

No obstant, de portes cap enfora, la directriu va ser clara: res de treure pit ni fer escarafalls. Fins al punt que a partir d’aquell moment, mentre Félix Bolaños compareixia a mitjanit advertint dels riscos per a la democràcia que implicava la sentència del TC, Feijóo va tornar a exhibir un to moderat per demanar temperància i exigint al Govern que «rebaixés l’escalada verbal immediatament».

«Mesures precises» per renovar el CGPJ

Sánchez va comparèixer a la Moncloa el dimarts 20 al matí, seguint l’estela del seu ministre de la Presidència. I amb una advertència clara: prendria «les mesures precises» per renovar el CGPJ i el TC.

Hores després, la Moncloa confirmava que només hi hauria una proposició de llei per reprendre les reformes plantejades en esmenes i evitar una nova clatellada jurídica. Del Consell General del Poder Judicial i una possible rebaixa de majories com ja van intentar el PSOE i UP el 2020, no hi havia res. Almenys de moment. Al PP es van mostrar convençuts que el toc d’atenció de Brussel·les va ser determinant i que va obligar el Govern a posar fre.

Satisfacció del PP

«Ara només falta que deixin de dir barbaritats. Ha sigut patètic, el que hem vist», deien amb duresa a la cúpula conservadora amb referència a aquesta «sobreactuació», al seu parer, «més que excessiva».

La satisfacció al PP es va fer evident aquest dimecres en la sessió de control al Senat. Feijóo es va sentir còmode en la seva intervenció, va evitar els errors d’altres ocasions i es va despatxar amb una facilitat que no s’havia vist abans. Sánchez tampoc va deixar passar l’oportunitat d’exhibir els seus missatges i va atacar la dreta que «emmudeix el Parlament».

Notícies relacionades

La Guàrdia Civil afirma que Zaplana va teixir una xarxa de blanqueig

Proposta de sanció a la fiscal García Cerdá per desobediència

Però la sensació a les files populars ho deia tot. «Aquesta vegada sí que hem estat allà. És el camí», deien dirigents de tots els nivells.

«¿Qui parla ara de la moció de censura? Aquest és el PP. L’oposició real», remataven.