La serenitat de l’estupor

Aquesta emoció, entre la sorpresa i la vergonya aliena, ha sigut elevada a categoria judicial per un magistrat del Suprem que instrueix la causa sobre una trama de corrupció. Va demanar al Congrés una reflexió sobre l’"estupor" que produeix que un inculpat mantingui el seu escó de diputat, com si res passés al seu voltant.

Poques vegades una sola paraula ha descrit amb tanta precisió el desajust entre el que dicta la justícia i el que tolera la política. D’aquí ve la contradicció: un diputat sotmès a procés judicial continua votant, intervenint, representant... i no passa res. L’argument jurídic és impecable; el polític, en canvi, resulta indigest, perquè parlem d’exemplaritat. El Parlament, amb gest hieràtic, l’empara en nom de la presumpció d’innocència, com si la toga del jutge no fregués mai el tapís de l’hemicicle. El jutge va tancar la seva interlocutòria amb una insòlita "coda final", poc habitual en un magistrat.

"Aquest instructor no és aliè al natural estupor que produeix que una persona, davant la qual graviten tan consistents indicis de l’eventual comissió de molt greus delictes, estretament relacionats a més amb el viciat exercici de la funció pública, es pugui mantenir, en el curs del procediment penal que se segueix contra ell, exercint alhora les altes funcions que corresponen a un membre del Congrés dels Diputats (entre aquestes, el control de l’acció del Govern i l’aprovació de normes amb rang de llei). Es tracta, crec, d’un bon motiu per a la reflexió".

La gosadia d’enunciar la paraula va actuar com una fogonada que sintetitza la perplexitat ciutadana, que aixeca una polseguera en la guerra latent –cada vegada més visible– entre els poders de l’Estat i que genera retrets des de les files socialistes: "El paper del Poder Judicial és complir les lleis, no opinar sobre aquestes".

La polseguera no és un mer episodi retòric. És el reflex d’un xoc estructural. El Suprem emet missatges vetllats en les seves resolucions o declaracions; el Congrés respon amb reformes legals que condicionen l’acció judicial. Tots dos es retreuen invasions de competència i la ciutadania contempla l’espectacle amb una barreja de fatiga i desafecte.

El Poder Judicial reclama un terreny de joc net: que els acusats no legislin mentre són jutjats. El Legislatiu, per la seva banda, es resisteix: tem obrir una porta que permeti als jutges intervenir en la vida parlamentària. I així es perpetua la desconfiança mútua. En un Estat de dret, el Poder Judicial ha de supervisar l’Executiu.

Suspendre l’escó

La "reflexió" del jutge no parlava de pèrdua de l’acta, sinó de suspensió de l’exercici de les funcions parlamentàries en determinats supòsits. Aquesta situació ja la contempla el Reglament del Congrés: suspendre en els seus drets i deures un parlamentari processat i a presó provisional. A més, l’article 4.2 del Codi Penal faculta els jutges a suggerir reformes legals, sense que això pugui considerar-se una intromissió. No hi ha ocurrència, ni il·legalitat, ni motiu de recusació.

El Congrés s’empara en la Constitució. I ho fa amb tota la raó: la presumpció d’innocència no admet que s’agafin dreceres, i mentre no hi hagi condemna ferma, cap diputat perd els seus drets. Però el Suprem recorda una cosa que va més enllà de la lletra constitucional: la necessitat de preservar l’exemplaritat de les institucions. Aquí s’obre l’esquerda: quan la garantia es converteix en refugi i la immunitat es confon amb impunitat.

Notícies relacionades

Junts decideix a Perpinyà fins on arriba la ruptura amb Sánchez

El Govern aprovarà la llei que permetrà al fiscal instruir els delictes

El mateix gest és anomalia institucional per al Suprem i soberania per a la Cambra baixa. L’aritmètica parlamentària converteix cada vot en or, i cap partit està disposat a sacrificar-lo per raons ètiques si amb això posa en risc una majoria precària. En altres països europeus, el llistó és més exigent. N’hi ha prou amb una acusació greu perquè els partits imposin la retirada. Aquí les matemàtiques pesen més que l’ètica pública. El que hauria de ser una excepció –el parlamentari sotmès a la justícia– es converteix en paisatge habitual.

La qüestió de fons és inevitable: ¿quin preu té la immunitat parlamentària quan es converteix en un escut davant la justícia? Cada vegada que un diputat processat defensa el seu escó com si fos una trinxera, l’erosió no es mesura en vots, sinó en confiança pública. El ciutadà es mou entre l’estupor i l’escàndol. No entén que un exministre, sobre el qual pesen indicis d’haver-se lucrat de manera il·legal, continuï movent-se al Congrés "com qui res". No és l’estupor el que erosiona la política, sinó la calma amb què conviu amb la sospita i la naturalitat amb què s’administra.