Els Pecos, la venjança d’un fenomen fan menyspreat

El retorn dels Pecos, un èxit de públic, ha tocat un nervi sensible del mercat pop, una franja de públic madur desatès que un dia va ser-ne fan, que potser es va enamorar d’ells i que respon al reclam de les velles tonades. I el duo madrileny sap el que fa: una llarga sessió de dj a tot volum, bombardeig de Romina & Al Bano, Pedro Marín i Leif Garrett, va escalfar el seu concert d’ahir per despertar la identificació generacional i el ball a les grades, mentre que a les pantalles desfilava l’assortiment de marxandatge amb tasses, penjabosses i ventalls.

Doncs el públic que ronda la seixantena no es comporta d’una manera tan diferent a la generació Z: mòbils a discreció capturant el moment des del principi, quan imatges juvenils de Pedro i Javier Herrero a les pantalles emmarcaven la introducció de la banda, camí de la primera cançó, Déjala. Els Pecos s’han pres això seriosament, ja que els acompanyava una banda de nou peces, amb dos teclistes i tres coristes. Sonoritat frondosa, guitarres rockeres sense passar-se i les distintives i elegants harmonies vocals que s’estrenaven després de 47 anys de carrera, al Palau Sant Jordi, amb format de mig aforament (9.000 persones), estadi al qual tornaran el 28 de desembre, per al tancament del tour.

Es tractava de tornar als 17, com cantava Violeta Parra i va fer notar Pedro quan es va adreçar al públic, molt emocionat, amb els ulls plorosos: "Tant de bo us fem recordar bons i bonics moments de la vostra vida". Alguns dels seus temes d’etapes modernes són remarcables (el crescendo emotiu d’Olvidarte), però va admetre que no és possible rivalitzar amb "la màgia" de les primeres vegades, les composicions baptismals, com Juany, que va enllaçar amb Y te vas en una desviació semiacústica coronada per la torturada i àlgida Recuerdos. Romanticisme a flor de pell, sí, i molta angoixa adolescent: "Me inventaré cualquier excusa / y pensaré en vivir sin ti".

Va dir Javier que "amb cançons com les que fa Pedro tothom pot cantar així de bé", però és també cert que la combinació de les dues veus va ser sempre una solució guanyadora i que ell es va lluir al portar el pes en peces com Luna i Madre, veu alta i plena de sentiment. Dècades després d’aquell fenomen fan tractat amb tanta condescendència (quan no menyspreu), toca dir que les dels Pecos són boniques cançons de pop melòdic: ho van demostrar Háblame de ti, Y voló i Esperanzas.

La sensació que era un premi per a ells va ressonar al Sant Jordi quan al tram final es va veure Pedro i Javi més confiats i somrients, compartint les últimes cartes. Va caure l’altra declaració d’amor, Guitarra, i la súplica trèmula de Señor, i Acordes, que tants estralls va causar el 1978, que encara provoca calfreds amb el crit d’amor i odi, despertant potser en els presents una sensació que creien enterrada.

Notícies relacionades

El somni americà mutilat

‘El segon cafè’, actualitat i històries humanes

‘Dos voces y una historia’

Pecos. Palau Sant Jordi.