El somni americà mutilat

A l’habitació d’un llardós motel del remot Spokane (estat de Washington), un estrany personatge, Carmichael (Pol López), busca la mà que va perdre fa 27 anys. És l’obra de Martin McDonagh (La reina de la bellesa de Leenane) estrenada a La Villarroel. La mà (2010) és una comèdia negríssima, amb reflexos de l’absurd beckettià i un perfum ben marcat del Tarantino més gàngster. El director Pau Carrió (Crim i càstig) assumeix el repte de trobar la potència i textura adequades en un paisatge ple de trampes, entre tòpics cinematogràfics i la temptació del naturalisme impossible.

A la mateixa sala, el 2017, vam veure el McDonagh més irlandès, el de La calavera de Connemara, una versió més grotesca, fangosa i supersticiosa. Continuant amb el cos com a rastre, canviem un crani per un membre amputat, del retrat brut rural saltem al western urbà en una "nació trista i decadent". Mentre Obama arriba a la presidència, l’antièpica dels suburbis s’enorgulleix del seu racisme, i es prefigura la resposta reaccionària. Violència i crueltat, la mà amputada és la metàfora d’una societat en descomposició que també ha perdut el nord.

Cartó pedra decadent, sembla que Carrió ha volgut prefigurar l’escenari com el set on es roda un film de sèrie B. No hi ha possibilitat d’ancorar l’esbojarrat argument en la versemblança, per això naufraguen els intents d’arribar a un to realista. En consonància, la comèdia tampoc acaba d’atrapar tot el seu potencial sense el ritme i l’estranyament apropiats. L’absurd requereix la conjura dels llocs comuns, escollir entre l’astracanada accelerada que hagués rodat Robert Rodríguez i la farsa moral típica dels germans Coen.

Menys afectat que altres vegades, Pol López aposta per la contenció en el seu dibuix del protagonista, ni massa violent ni visiblement fràgil, antiheroi esguerrat d’una quimera impossible, mascle blanc condemnat al ressentiment. Finalment, Albert Prat és el disparador còmic amb el seu recepcionista, vèrtex de la funció amb un clown gens innocent: la seva mirada troba bellesa en la violència i la desraó. En aquesta tragicomèdia sense redempció, la rialla és un reflex nerviós davant l’abisme.

‘La mà’

Notícies relacionades

Els Pecos, la venjança d’un fenomen fan menyspreat

‘El segon cafè’, actualitat i històries humanes

Direcció: Pau Carrió

La Villarroel