Els vincles amb Pere Aragonès

¿Qui és qui a la direcció de l’ANC i Òmnium?

  • Les dues entitats independentistes han rellevat ja els líders que van protagonitzar la tardor del 2017 i encaren una nova etapa en què accentuen les seves diferències

¿Qui és qui a la direcció de l’ANC i Òmnium?

ACN

5
Es llegeix en minuts
Júlia Regué
Júlia Regué

Cap de la secció de Política.

Ubicada/t a Barcelona

ver +

L’ANC i Òmnium Cultural es van aparellar com la pota civil de l’independentisme, però ni els seus objectius, ni la seva trajectòria, ni la seva posició sobre el procés ha anat a l’una. A les portes d’una nova Diada, el president Pere Aragonès ha anunciat que no acudirà a la manifestació que lidera l’Assamblea des del 2012, però que, en canvi, sí que participarà en la d’Òmnium. ¿Per què? Pel to, pel missatge de la marxa –segons el seu parer contra els partits independentistes i les institucions catalanes, i no contra l’Estat– i per l’evident diferència amb l’entitat que dirigia Jordi Cuixart a presó en favor dels «grans consensos» i sense voler ficar-se en el dia a dia de la disputa partidista a Catalunya.

Des de l’1-O han canviat les primeres espases unes quantes vegades. L’ANC està dirigida des del 21 de maig d’aquest any per Dolors Feliu (Roda de Ter, 1964), malgrat que el guanyador dels comicis interns va ser Jordi Pesarrodona (Sant Mateu de Bages, 1960), i l’entitat cultural per Xavier Antich (la Seu d’Urgell, 1962).

L’advocada que va defensar l’Estatut

Feliu, advocada, exercia des del 1994 com a lletrada de la Generalitat davant el Tribunal Constitucional i li va tocar intentar blindar l’Estatut per evitar-ne la tisorada. «Vaig defensar el text original, però ja veus com va acabar: retallat pels tribunals i no ajustat a les correctes interpretacions constitucionals. Llavors ja vaig intuir que havia de buscar la independència de Catalunya per altres vies, des de l’activisme», va explicar en declaracions a EL PERIÓDICO arran del seu nomenament.

Llicenciada en Dret, Feliu ha desenvolupat tota la seva carrera professional dins de l’Administració catalana, els despatxos de la qual ocupa des del 1989. En el seu currículum hi destaca haver sigut directora dels serveis consultius i de coordinació jurídica entre el 2011 i el 2019. Les seves aspiracions superaven la burocràcia, així que va començar a sembrar en el camp de la política. «Vaig considerar que el tripartit no defensava prou l’autogovern, així que em vaig afiliar a Convergència Democràtica el 2008, quan era a l’oposició», va revelar.

El 2015 va formar part de la candidatura de Junts pel Sí en el número 46 i va continuar com a militant en la reconversió de l’extinta CDC fins al PDECat, espai que va decidir abandonar el 2018, quan l’expresident Carles Puigdemont va firmar el divorci postconvergent.

El pallasso del procés

Pesarrodona, per la seva banda, va saltar a la fama independentista després que una foto seva plantat, de braços plegats i amb un nas de pallasso, al costat d’un agent de la Guàrdia Civil, comencés a córrer per les xarxes. La fotografia de la seva protesta en silenci, feta el 20 de setembre del 2017 a les portes de la Conselleria d’Economia, es va viralitzar com un símbol d’aquell llarg registre policial a la recerca de pistes sobre la logística d’un referèndum que se celebraria 10 dies després. Aleshores, Pesarrodona no era un manifestant qualsevol, tenia carnet d’ERC i exercia com a regidor a Sant Joan de Vilatorrada (el Bages). 

Una altra vegada envoltat d’uniformats –aquesta vegada, carregant– a l’Escola Joncadella del seu poble, lloc on van anar els efectius policials per aturar la consulta sobre la independència: «Vaig comprovar que m’havien reconegut perquè l’oficial de l’operatiu es va dirigir a mi i em va dir ’Vostè, famoset, vingui cap aquí’, i em va situar a primera fila», va assegurar durant la declaració com a testimoni al Tribunal Suprem, en el marc del judici del procés. Va ser condemnat a 14 mesos d’inhabilitació i a pagar una multa de 2.100 euros per un delicte de desobediència greu a l’autoritat, a l’haver tancat les portes del recinte per evitar l’entrada de l’institut armat que perseguia les urnes.

La ressaca de l’1-O va anar acompanyada d’una ruptura. Pesarrodona va desfer els vincles amb ERC el 2019 per «poder expressar-se lliurement». «Hi vaig militar 25 anys, però m’hi vaig donar de baixa quan vaig veure que no es compliria el full de ruta cap a la independència», etziba, i lamenta la «rendició» del partit. Pocs mesos després del divorci, es va presentar a les primàries de Junts per a les eleccions del 14 de febrer del 2021 i va quedar al lloc número 13 per Barcelona: «A partir de llavors vaig decidir que no volia militar en cap partit i que el meu punt fort era l’independentisme de base», afirma, i es va allistar a l’Assemblea de Representants del Consell per la República de l’expresident Puigdemont, en què va exercir com a vicepresident.

El filòsof ‘desobedient’

A Òmnium hi van optar per un filòsof, Antich. Doctor en Filosofia i professor d’Història de les Idees Estètiques i de Teoria de l’Art a la Universitat de Girona, Antich va seure a la junta d’Òmnium Cultural el desembre del 2017, quan Cuixart ja estava empresonat de manera preventiva pel referèndum de l’1-O. «Té dots de lideratge i, alhora, transmet molta pau i tranquil·litat», explica un pròxim, que assegura que Antich va acceptar l’oferta del llavors vicepresident Marcel Mauri «sense pensar-ho». «Té la confiança total i absoluta de l’entitat», asseguren des d’Òmnium i així ho demostra el fet que no tingués competidor a la presidència. «És una bèstia intel·lectual. És molt precís en les seves idees», subratlla el seu entorn.

Notícies relacionades

A l’entitat hi va sobresortir com a teòric de la desobediència civil –una cosa que el va acostar a Cuixart– i va ser l’impulsor de l’escola de formació Guillem Agulló i el responsable de campanyes com la que aposta per una amnistia per als líders de la convulsa tardor del 2017. President de la Fundació Antoni Tàpies, el seu coneixement s’ha abocat a les aules de diverses universitats estrangeres –com la Universitat de Stanford a Califòrnia i la Universitat Catòlica de Lisboa– i en la direcció de màster, com el de Comunicació i Crítica de la Universitat de Girona, o del programa d’estudis independents del Museu d’Art Contemporani de Barcelona.

Va formar una directiva amb cares conegudes: la periodista Mònica Terribas com a vicepresidenta, acompanyada de l’exconseller Quim Forn, l’exdiputat de la CUP, David Fernàndez i la periodista Natza Farré.