Francesc Romeu, rector: “Hi ha una necessitat de transcendència i la gent la busca com pot”

-Som a les portes de la Setmana Santa. És oportú parlar d’espiritualitat. Ho veu positiu, encara que no desemboqui en més fidels a la seva església?

-La vida ens porta a un gran buit, també relacional i de recerca dins teu. Estem abocats tot el dia al balcó, cap a l’exterior, molta gent col·loca les seves emocions a les xarxes socials. Hi ha una necessitat de transcendència i la gent la busca com pot. Les religions han caigut en descrèdit, això és veritat.

-Per què?

-Perquè han condicionat molt aquesta espiritualitat, han dit com ha de ser i no han deixat que creixi. I s’han fet antipàtiques en aquest acompanyament, o interessades. Són les que agafen aquest buit i se l’enduen cap al seu territori.

-Si existeix aquest buit i aquesta necessitat, com ho pot fer el cristianisme per dir “ep, que jo soc aquí”?

-Podem reivindicar aquest espai, però no en exclusivitat. Una persona que entra dins seu, acabarà trobant allò que busca.

-La gent té por d’entrar-hi, del silenci, la introspecció, les preguntes filosòfiques, “qui soc”...

-Tens tota la raó. Hi ha gent que té por del silenci. Encens la tele, la ràdio... perquè quan això pari, em vindran els fantasmes. Es podria vendre un cotxe que no tingués aparell de música? No. Sempre amb el bombardeig, perquè si paro m’apareixen les pors que tinc a dins. “Jo no puc parar”, aquesta frase l’he escoltada. I també he escoltat la del qui diu “necessito parar perquè, si no, els fantasmes se’m menjaran”.

-Què hi ha al final d’aquest procés d’introspecció, amb o sense l’Església catòlica? Què s’aconsegueix?

-Si entres en l’espiritualitat, ets a l’entrada de l’edifici. És una porta per entrar en la pau, el silenci. El pas següent, un cop t’has descobert a tu, has de descobrir l’altre. Aquí és on entra el cristianisme. Hi ha gent que busca, gent que ha trobat alguna cosa, però falta l’últim pas, que és trobar l’altre, aquell a qui has d’ajudar. Déu s’ha convertit en l’altre. De les pàgines més brillants de l’Evangeli, Mateu 25: “Tot això que feies a un altre, m’ho feies a mi”.

-Com explicar allò que es guanya amb l’amor a l’altre?

-De què serveix que jo sigui feliç si al meu costat ningú no és feliç? Hi ha gent amb una gran torre en una gran urbanització però ha d’aixecar murs perquè no hi entrin, perquè no ho vegin. De què em serveix si miro al meu costat i els altres no són feliços? No seria millor la felicitat d’estar contents perquè he fet feliç una altra persona? Com al tercer món: als nens els dones quatre caramels i són feliços, i als nostres els portem al psicòleg...

-Dona la benvinguda a les altres formes d’espiritualitat, que poden tenir coses en comú amb el cristianisme?

-Però una persona que trobi la relaxació ja tindrà molt, ho prefereixo al buit. I serà molt a prop d’aconseguir més coses. Però no serveix de res el silenci si després no el converteixo en paraula. Això sí, hem d’anar amb compte amb les espiritualitats tancades.

-Les de màrqueting.

-Exacte.

-Sí, perquè algú pot fer meditació i en sortir continuar sent un broker de la borsa.

—Exacte, sí. Ara, des de la Conferència Episcopal Espanyola, ens alerten dels grups que fan bombardejos emocionals. Reuneixen una gran multitud amb molt espectacle. Són bombardejos superficials, però donen satisfacció en un moment concret.

-Què faria si li arriba un jove de Vox que vol entrar a la seva església?

-Et penses que no m’hi he trobat? Se’ls ha d’explicar que no tot és un retorn al neoconservadorisme.

-Vostè s’ha mullat dient que els abats de Montserrat no són de base, i que cal acollir els immigrants i trepitjar les fàbriques. Cosa no gaire compatible amb Vox...

-I ho continuo pensant. Això és preocupant. Qui ens està donant vocacions? Els qui volen tornar a la missa en llatí, a pràctiques obsoletes... Hi ha un misticisme, torna el pietisme...

-I com ho fa perquè li vingui gent més implicada amb les classes treballadores?

-Hi ha una confrontació entre sectors d’una Església oberta i un altre que vol tornar a una Església tancada.

-Està esperançat amb el nou Papa?

-Sí, perquè veure la decepció dels sectors conservadors en veure que la cosa continua, respecte al papa Francesc. Veure la seva decepció és la meva satisfacció.

-Documentals com ‘La fugida, la veritat oculta’ han revelat els abusos sexuals al catolicisme, en concret als Maristes... Què ha fallat a l’Església?

-M’he endut una gran decepció perquè algunes d’aquestes persones no eren persones qualsevol, s’havien fet un nom. Jo els conec. I ordres religiosos la finalitat dels quals és la dedicació als infants. Hem d’escoltar molt les víctimes. Sé que hem trencat vides, gent que no ha pogut refer la seva vida, perquè són estadis molt primaris i és una vexació molt gran la que han patit. L’Església ha de ser molt transparent. I això de dir “ha tingut un mal moment, el portarem a un altre lloc”, que és el que ha comprovat el periodista Guillem Sánchez amb el seu seguiment, el que ha provocat és escampar-ho.

-Com ha viscut el seu celibat?

-He estat molt feliç, no em considero un amargat. Un factor a tenir en compte és la soledat. També la soledat buscada. La segona qüestió és la vida de parella. No veuria malament tenir companys que estiguessin casats. Molta feina que faig jo la pot fer un casat. I el que més m’ha sabut greu és no tenir fills. Això fa mal. És el que he trobat a faltar, la paternitat. Què he fet? Doncs un desplaçament emocional cap a la comunitat, cap als joves.

Notícies relacionades

Núria Casanovas, psicòloga: "L’inconscient mai no t’explica un problema sense donar-te’n la solució"

Michel, entrenador del Girona: «L’esport professional no és bo per a la salut mental, però jo m’allunyo d’aquesta part»

-Per estar més a prop de Déu cal renunciar a la vida de parella, a la sexualitat?

-Quan vaig entrar al seminari va ser per augmentar la meva espiritualitat, però vaig girar. Em van dir que la manera d’augmentar l’espiritualitat era la dedicació als altres. I em van enviar a la Trinitat Vella. Els joves se me n’anaven amb una sobredosi de droga. Ni els taxistes volien entrar al barri. Allà vaig descobrir que la meva vocació no és només pujar en la meva gradació espiritual, sinó una dedicació a la gent. Però això demana també espiritualitat. Silenci. A vegades em sento monjo a la ciutat, però no em sento malament. Ho necessito. I ho dic sanament.