Setmana Santa
La dictadura de Franco va ser culturalment molt negativa per a les tradicions que hi havia a Catalunya i de les quals es va apropiar el règim. D’altres, com la llengua catalana, les va rebutjar. Aquesta, en concret, va sortir enfortida després de la dictadura tot i que ara pateixi una crisi molt greu, però aquelles de les quals es va apropiar, em refereixo al flamenc, als toros o a les processons de Setmana Santa, van ser reprovades com a culturalment impròpies i han patit durant els últims 50 anys un rebuig d’entrada molt fort. Només d’entrada, després les coses van anar canviant.
Hi ha una diferència entre aquestes tres tradicions: una cosa van ser els toros i l’altra el flamenc o les processons. Si les corrides de toros van desaparèixer de Catalunya no va ser perquè fos unWa tradició poc catalana; ho havia sigut tant com la sardana. La desaparició va ser provocada perquè la societat va acabar entenent que les corrides de toros eren una bestialitat, tot i que hi pogués haver certa bellesa en la relació entre el toro i el torero, i la narració d’una corrida tingués riquesa verbal per sobre d’altres espectacles. Barcelona va arribar a tenir tres places de toros: La Monumental, Las Arenas i El Torín, a la Barceloneta. Va ser una mala corrida en aquesta plaça, el 1835, la causa que va provocar les primeres cremes d’esglésies a la Barcelona del XIX. Gràcies al moviment animalista avui no hi ha toros a Catalunya.
Però el flamenc i les processons de Setmana Santa, que també van ser tractades durant anys com a fenòmens culturals espanyolistes, han seguit un altre argumentari intel·lectual.
Sense anar més lluny, el periodista i col·laborador del suplement Abril d’EL PERIÓDICO Rafael Vallbona, acaba de publicar Catalunya flamenca (Pòrtic), una història que aporta informació sobre aquesta intensa relació que s’amaga ja des del 1827. El flamenc, sobretot per la gran quantitat del gitano català, s’arrela a Barcelona i a la resta del territori, tant com en d’altres, sobretot a Andalusia. El rebuig del cante hondo en alguns ambients s’incrementa als 80 i 90, tot i que a poc a poc, molt a poc a poc, torna a entrellaçar-se en la societat i el fenomen Rosalía n’és un exemple.
Més o menys el mateix que va passar amb les processons de Setmana Santa. Els primers escrits, per exemple, de les processons de Verges es remunten al 1666. Els estudis sobre aquestes manifestacions religioses ens demostren que no tenen res a veure els passos religiosos que es fan en les processons de Castella-la Manxa o Lleó amb les d’Andalusia. Les unes són austeres, les altres brillants i lluminoses. Catalunya també va desenvolupar la seva particular manera d’explicar les escenes del final de la vida de Crist. La Passió d’Esparreguera n’és una altra. Genuí d’aquí, i de la cultura mediterrània.
Són exemples de l’error que, durant dècades, ha existit a Catalunya sobre maneres d’expressar el dolor o l’alegria que es porta a dins. Aprofundir en tots ens treu d’estats d’opinió molt errats. També demostra que els maximalismes acostumen a conduir a culs de sac.
