Eutanàsia
L’instant precís
Eutanasia, Noelia Castillo Ramos /
Del cas de Noelia Castillo em fascinen (o em corprenen, potser millor) dos detalls. Tots dos tenen a veure amb el fet que, pels motius que ja sabem, la seva eutanàsia es va convertir en una qüestió d’interès general. Si no hagués estat així, si Noelia Castillo hagués estat una de les prop de 400 persones que han accedit a aquest dret a Catalunya, des de l’aprovació d’una llei que preveu el finançament d’una prestació contemplada en la cartera comuna dels serveis que proporciona la sanitat pública, si el pare i els advocats que el van assessorar (deixem-ho aquí) no haguessin dilatat el procés més enllà de 600 dies terribles, la radicalitat de la seva decisió s’hauria concentrat en la intimitat de la família. Com passa, per exemple, en una pel·lícula excel·lent, Polvo serán, en què assistim a la decisió primera, als prolegòmens, a la freda serenor de la cambra on tot s’acabarà, al moment a partir del qual la tria és irreversible. De tot això, no n’hauríem sabut res. S’hi afegeix també la famosa entrevista de Noelia Castillo en un programa de televisió, que utilitza el material que han gravat (no pas allà on va viure els últims mesos i on havia de morir, una residència sanitària, sinó al pis d’un familiar, amb totes les connotacions lacrimògenes que això genera) amb un plantejament certament pornogràfic. No pas pel que diu la noia, sinó pel muntatge, per la voluntat de la productora d’incidir en imatges i aspectes que reforcin la lectura sentimental del cas.
De la mort de Noelia Castillo n’hauríem sabut ben poc. Les circumstàncies tristes del cas ens van abocar, però, a una reflexió. No parlo de l’exercici de l’eutanàsia (un tema delicat en extrem, però un dret, recordem-ho!) ni de la gasòfia ideològica que alguns van exhibir amb aparença de pietat. Parlo dels límits, de la constatació explícita de la mort. Aquest cas ens interpel·la perquè tots sabíem que moriria un dijous a les sis de la tarda. Saber la data i l’hora exactes ens desconcerta, ens introdueix en un marc que dilueix la vaguetat del nemini parco, el "no perdono ningú" de la mort vestida de Bergman i que juga a escacs: aquí es concreta l’instant precís. És una cita programada –que només saben els que la viuen, només la viuen els que l’han previst–, la possibilitat de controlar el límit, de decidir que sigui sentència i no pas probabilitat.
Noelia Castillo va fer unes declaracions en què afirmava: "Vull morir guapa i fer-ho sola". Em va fer pensar en un relat de James Salter que es titula L’última nit. La Marit és a punt de rebre, també, una injecció fatal. En aquest cas, es tracta d’un suïcidi assistit, amb l’ajuda del seu home. I diu el narrador: "La Marit s’havia preparat. S’havia pintat els ulls i s’havia posat una camisa de dormir de setí de color de vori, escotada per l’esquena". El conte acaba d’una manera força estrambòtica, però em quedo amb el fet de mudar-se per dir adeu, una forma extrema de solemnitat, com un ritu, "com en un funeral marítim, sota el flux del temps".
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
