Relacions entre socis

ERC i Junts: Dues formes de ‘fer país’ també en infraestructures

  • El debat sobiranista oculta les diferències entre partits del Govern, per exemple, en obra pública

  • Esquerra abomina de la B-40 per perjudicial per a l’emergència climàtica i JxC la defensa en vista dels col·lapses viaris

ERC i Junts: Dues formes de ‘fer país’ també en infraestructures

Manu Mitru

4
Es llegeix en minuts
Xabi Barrena
Xabi Barrena

Periodista

Especialista en informació sobre el Govern de Catalunya, de ERC y en el seguiment de l'actualitat del Parlament.

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Fa tant temps que van de la mà (tot i que a dins hi amaguin claus, com aquells robustos defenses dels anys 70) que freqüentment s’oblida que ERC i Junts pertanyen a espectres ideològics diferents. És a dir, que quan el debat sobrepassa el com aconseguir la independència, que ja per si mateix genera amples fissures, i es fixa en altres qüestions, el camp ideològic del qual ha begut cada un cobra cos. Carles Puigdemont i Oriol Junqueras se les van tenir a compte de si calia pujar o no el tram autonòmic de l’IRPF. I ara les distàncies s’estableixen sobre el model d’infraestructures que ha de tenir Catalunya.

Hi va haver un primer tast a compte de l’ampliació de l’aeroport del Prat, que Junts perseguia (1.700 milions que sufragava l’Estat) i ERC va vetar. I ara, el coneixement d’una minoritzada execució (de tot just el 36% del pressupostat el 2021 a Catalunya) per part de l’Estat ha posat sobre la taula l’anomenat Quart Cinturó, o B-40.

Als anys 80 i 90, en la posada al dia de les infrastructuras espanyoles, singularment a Madrid, es va seguir un model que es va mirar de trasplantar a Barcelona, això sí, lustres després. L’esquema és intuïtiu. Un cinturó de ronda que tanca els barris de l’ametlla central de la ciutat (M-30, a Madrid, les rondes a Barcelona). Un segon cinturó per darrere dels districtes (Madrid, M-40) o municipis (Barcelona, B-30) i un tercer cinturó que tanca poblacions com Leganés i Getafe (a Madrid, M-50) i Sabadell i Terrassa (a Barcelona, B-40).

La B-30 es va quedar a mig camí i la B-40 va aixecar tantes queixes veïnals, que defensaven l’entorn natural, que l’Estat va fer amb la Generalitat el mateix que el Govern amb Barcelona, amb la polèmica del tramvia, una espècie de ‘no em maregin, decideixin un traçat vostès i ja els el construïm’. I en aquests llimbs ha viscut la B-40, que amb prou feines compta amb un grapat de quilòmetres ideals per rodar pel·lícules de catàstrofes nuclears, perquè el tram és curt i condueix d’enlloc al no-res.

Per cert, si no els surten els comptes, se li diu Quart Cinturó perquè a l’inici de la planificació es contava com a ‘primer’ anell el que avui és una via plenament urbana com la ronda del Mig. El mateix succeeix a Madrid amb les primeres ‘rondes’, les que serien l’M-10 i l’M-20.

I en aquestes, l’emergència climàtica va passar a copar l’agenda política i la pregunta va saltar immediatament: «¿Es poden construir més autopistes?». I d’altres responen: «¿I què fem ara mateix amb els col·lapses viaris?». I és que la xarxa catalana, a diferència de la madrilenya, gràcies a aquests 80 i 90, no té redundància. O si, però en el tram menys transitat. Es pot anar de Barcelona a Lleida per dues vies de gran capacitat. A Tarragona per una i mitja (C-32 fins a Calafell). I per una de sola, a Girona. En circumstàncies normals, l’N-340 (desdoblada a Tarragona sota el nom d’A-7), seria una autovia que enllaçaria amb l’àrea metropolitana. El mateix que l’N-II, que avui dibuixa una segona barrera entre el Maresme i el mar. La redundància en una xarxa és bàsica per evitar que una fallada en la via única col·lapsi el sistema. Que és el que ocorre ara, amb qualsevol accident a l’AP-7 i el que va succeir a la xarxa elèctrica barcelonina, en l’apagada del 23 de juliol del 2007, l’estiu dels generadors.

¿Què fer ara?

Però a Catalunya el ‘normal’ costa de definir, així que ERC i Junts s’enfronten ara al dilema de què fer amb la B-40, per exemple. ERC titlla aquesta autovia d’«infrastructura del segle passat» i aposta per construir una espècie de cinturó de ronda ferroviari (entre el Vallès i el Penedès), una cosa que, per cert, porta al calaix dels desitjos catalans des de fa dècades. L’Estat no ha construït un sol quilòmetre a la xarxa de Rodalies barcelonina des de 1977. També aposta per reforçar la xarxa secundària entre Sabadell i Terrassa.

Notícies relacionades

Junts es posa les mans al cap i considera absolutament necessària la construcció de la B-40, que ja han batejat com la Ronda del Vallès. Uns al·ludeixen a la mirada llarga del futur del planeta i d’altres brandeixen retalls de diari o tuits amb l’últim embús (aquest mateix dijous).

ERC va portar al Parlament una moció sobre la qüestió, això sí, redactada amb mim per evitar la ruptura de cristalleria. Així, en la moció que les dues forces van votar (juntament amb la CUP i els comuns) s’assenyala que «no es pot tractar de compensar la infraexecució ferroviària amb la promesa de prioritzar infraestructures viàries de mobilitat obsoleta, sense consens i inapropiades en un context d’emergència climàtica i de col·lapse dels combustibles fòssils». Sense citar la nova ferida que s’obre entre socis, la B-40.