Les previsions electorals a Andalusia forcen la ‘reconciliació’ (pública) de l’esquerra estatal

L’etapa andalusa per a l’esquerra a l’esquerra del PSOE va arrencar amb mal peu. Enterbolida per les dinàmiques nacionals i les relacions desgastades entre els seus dirigents, l’aliança de Podem, IU, Més País, Equo, Aliança Verda i Iniciativa va trigar a forjar-se. Hi havia ponts per construir per primera vegada i exigències per acatar. El pacte es va aconseguir –in extremis i amb errors–, però no sense tensar fins al màxim unes costures que ara s’esforcen tots a cosir.

Tant a Madrid com a Andalusia, els dos territoris des dels quals es va negociar la coalició, es va estendre la idea que l’enèsima dissensió que patia l’anomenat espai del canvi podria tenir un dur impacte en els resultats electorals. Hi va haver qui va veure les orelles al llop. La decisió unànime, tot i que no pactada, va ser reforçar la imatge d’unitat. Que no quedés cap escletxa a possibles crítiques sobre la fragmentació interna o dubtes sobre la implicació de cada formació.

I durant tres dies –i els que encara queden– els dirigents estatals de totes les formacions han saltat a l’arena electoral amb aquest propòsit, esperonats per unes perspectives a la baixa. L’enquesta ‘flaix’ publicada pel Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) dona a Per Andalusia entre un 9,4% i un 11,4% dels vots. El 2018 van aconseguir superar el 16%.

Reunificació en tres actes

Díaz i Belarra van protagonitzar la primera de les imatges de la ‘reconciliació’. Fa mesos que la vicepresidenta segona i la ministra de Drets Socials estan enredades en una tensa relació, amb escàs contacte i alguna fricció, malgrat que són dos dels pilars que sustenten l’ala morada del Govern central. En un acte celebrat a Còrdova dissabte les dues dirigents van voler escenificar el seu retrobament i van compartir petons i abraçades. Feia més de mig any que no compartien un escenari fora del focus institucional.

Notícies relacionades

Les nostres apostes per al 12M

Polítics contra bones polítiques

L’endemà, va tocar enfortir els llaços que Díaz fa mesos que construeix amb Errejón. La simple aliança de Més País amb Podem implicava ja un pas significatiu. Errejón va abandonar la formació morada el gener del 2019, després d’anys de discrepàncies amb la direcció que Pablo Iglesias va imprimir al partit, i les eleccions andaluses seran la primera ocasió en què la seva nova formació es presenti en coalició amb Podem. La sintonia entre la vicepresidenta i el líder de Més País va ser clara. Ella li va assegurar que «el millor encara ha d’arribar» i ell va mostrar el seu compromís amb el front ampli de Díaz compartint l’escenari amb José Piña, candidat de Podem per Màlaga.

I, en paral·lel, es produïa la tercera imatge inesperada. Iglesias, que en els últims mesos ha deixat patent el seu malestar amb la gestió de l’espai morat per part de Díaz, va enviar el seu «suport i carinyo» a la vicepresidenta segona. I també a Errejón, anys després d’assegurar que la seva sortida del partit l’havia deixat «trist» i «tocat». El cercle quedava, així, pràcticament tancat. Faltarà veure la vicepresidenta junt amb la ministra d’Igualtat, Irene Montero.