La reorganització del partit de l’expresident

¿Què serà de Junts sense Carles Puigdemont, Jordi Sànchez ni Elsa Artadi al capdavant?

Amb l’exconvergent Jordi Turull, la formació podria ordenar-se en forma de partit convencional

Els dirigents no polititzats hauran de trobar col·locació en un discurs reivindicatiu però de gestió

A1-115670015.JPG

A1-115670015.JPG / RICARD CUGAT (EPC)

4
Es llegeix en minuts
Fidel Masreal
Fidel Masreal

Periodista

ver +

Sempre que s’analitzi el present i futur de Junts per Catalunya s’ha d’atendre la mentalitat del seu creador, l’expresident Carles Puigdemont, de la mateixa manera que els replicants de ‘Blade runner’ busquen amb afany respostes en el seu creador, Eldon Tyrell. Doncs bé, la mentalitat de Puigdemont és al·lèrgica al compromís piramidal dels partits, als juraments eterns, als murs ideològics... tret dea la lluita per la independència de Catalunya per (gairebé) totes les vies. Una mentalitat basada en les noves tecnologies per arribar als seus objectius, tot i que pel camí ha assumit molts postulats dels quals després ha renegat.

Dita això, que Puigdemont deixi de presidir Junts, i que, a més, deixin els comandaments persones de pes com el pilot Jordi Sànchez i la lloctinenta omnipresent Elsa Artadi, i que Laura Borràs –presidenta del Parlament i excandidata a la Generalitat– comparteixi les cartes de navegació que imprimirà –amb tota probabilitat– un exconvergent com Jordi Turull, és motiu més que suficient per suggerir que JxCat té un repte similar al que van tenir el PDECat i la Crida quan els comandava, també, Puigdemont.

El dilema

Amb Turull, Junts es convertirà en un partit. Sense més, sense menys. Deixarà de ser el que per a molts –com l’expresident Quim Torra, la mateixa Borràs i altres activistes amb zero experiència política– havia de ser aquest invent: un moviment de masses amb l’objectiu de reunificar l’independentisme de dretes i d’esquerres, d’ahir i d’avui, sota el lideratge personalista del «president legítim», que ha aconseguit guanyar batalles a l’Estat –i de qui s’obvia que va proclamar la independència sense exercir-la malgrat no haver-hi cregut poques hores abans–, i que sap transcendir les fronteres dels partits mitjançant un populisme 2.0 que va aconseguir, contra tot pronòstic, batre l’ERC d’Oriol Junqueras el 2017.

Els que volen que es mantingui aquest moviment potser hauran de buscar altres empares. Puigdemont prioritzarà el Consell per la República, però aquesta entitat privada no es presentarà a les eleccions. Per tant, Borràs tindrà un dilema: conviure amb algú tan exconvergent com Turull –que no pretén lligar-la de mans i podria assumir perfectament que repeteixi com a candidata– o bé continuar esprement les seves qualitats de dona capdavantera de l’independentisme sense carnet de partit. Amb ella pot arrossegar una part de les bases i a peces que conjuguen molt bé aquest independentisme retòricament irredempt: Torra, Aurora Madaula –vicepresidenta del Parlament–, Jaume-Alonso Cuevillas, activistes locals com els de la Meridiana a Barcelona, els CDR, etcètera.

L’altre camí d’aquest dilema és el que traçarà Turull si fa cas de la petició que li ha fet tota la plana major del partit, tret d’excepcions com la de Borràs, és clar, i terceres vies o ‘no alienats’, com el vicepresident del Govern, un Jordi Puigneró que ha anat de més a menys a les travesses internes de cara al futur. Turull s’imposarà perquè, segons recorden els dirigents actuals, Borràs té taques al seu expedient i les bases del partit en són entusiastes però no cegues, davant les incoherències de la presidenta amb el cas Juvillà i el seu possible futur processament per malversació. I Turull té una virtut, resumida en una frase lapidària d’un membre del Govern de Junts: «De secretari general necessitem algú que en sàpiga».

La previsió

La lògica porta a pensar que l’adversari comú de totes les famílies de Junts, que és ERC, actuarà com a unificador davant el congrés del juny. Un adversari que passa per hores baixes per la seva malmesa aposta pel diàleg amb el Govern espanyol, els serveis d’intel·ligència del qual han espiat –presumptament– el mateix president mentre Pedro Sánchez proclamava la seva aposta per la negociació amb l’independentisme. Esquerra només té un escó d’avantatge, recorden a Junts. Per això es pot preveure un repartiment de poder entre Turull, Borràs, els consellers, els alcaldes, els líders territorials i les figures mediàtiques.

Es tractarà d’un equilibri complex, en què ningú serà indiscutible com Puigdemont i en què la màgia del moviment creat el 2017 en poques setmanes i que va aconseguir vèncer ERC ja no existirà, perquè Turull té molts atributs com a home d’aparell, però li falta el carisma gairebé messiànic de l’expresident. I Borràs conviu malament havent de cedir protagonismes.

Notícies relacionades

De fons, i al marge de totes aquestes càbales –pròpies de qualsevol gran partit–, la qüestió continuarà sent si JxCat és capaç de ser creïble com a força política central i de govern, però que alhora promet tornar a crear un conflicte amb l’Estat de tal magnitud que aconsegueixi la independència per la via del sacrifici i l’acció al carrer de manera unilateral. Amb Puigdemont i els seus moviments a l’estranger des del 2017, aquesta aura s’ha mantingut.

Amb Turull, malgrat que enarbora el mateix discurs, igual de contundent, ja es veurà. Sobretot perquè l’exconseller ha sigut sempre un home d’ordre, i el partit és avui una estructura amb moltes ramificacions al Govern i el territori –incloent-hi la Diputació de Barcelona–, cosa que significa sous i estabilitats poc compatibles amb el fet de sortir al carrer a provocar un altre conflicte amb la legalitat.