No mires arriba

Fa dues setmanes que Boris Johnson menteix al Parlament de forma descarada. Quan es va destapar el ‘Partygate’, la seva primera estratègia va ser el silenci. Quan es va demostrar que havia acudit a la festa, va afirmar que creia que era una reunió de la feina. Al veure que aquesta resposta no satisfeia ningú, la va canviar excusant-se que no sabia que estava prohibit. Johnson és un professional de la mentida. Ho va demostrar a la campanya del Brexit i al llarg de la seva carrera política, per això sembla una paradoxa que el mateix partit que el va consagrar per mentir ara li demani la dimissió pel mateix motiu. I aquest episodi resulta paradigmàtic d’un canvi social sobre les conseqüències de mentir, perquè en societats de cultura luterana, la mentida en política tradicionalment es jutjava com a inadmissible. Però la cultura política és un constructor viu que evoluciona amb el signe dels temps i ara la mentida en política és veritat per a algú.

El mestre de la mentida

El mestre indiscutible d’aquesta estratègia és Donald Trump, que va fer de la postveritat el concepte de l’any el 2016. El ‘Washington Post’ va comptabilitzar en tot el seu mandat 30.000 mentides, algunes repetides moltes vegades. L’última de la seva legislatura, possiblement la més perillosa, va ser l’acusació de frau electoral que va conduir els seus seguidors a voler assaltar el Congrés dels Estats Units per frenar el suposat frau liderat per Joe Biden. Però, al contrari del que podria semblar, després de demostrar-se les nombroses mentides de Trump, encara no està mort políticament, sinó que continua sent el referent indiscutible dels republicans. Perquè es creuen la seva veritat.

Sembla poc probable que es reverteixi la tendència cap a la mentida. En primer lloc, els partits polítics que competeixen en les eleccions amb ‘fake news’, fins i tot amb finançament irregular, no tenen cap mena de penalització en el resultat. Tot i que es demostri el frau, la votació es manté, per la qual cosa existeixen pocs incentius per competir sense mentides. En segon lloc, per a un ciutadà mitjà és bastant complicat diferenciar un mitjà de comunicació seriós d’un ‘fake media’, bàsicament perquè aquests últims s’encarreguen de tenir un aspecte molt similar al primer. Això sense entrar en continguts que es troben en un límit molt difús entre la veritat i la mentida, perquè, com ja se sap, les mentides més creïbles parteixen d’una mínima veritat.

Reforçar les creences

Finalment, segons la teoria de Festiger de la dissonància cognitiva, al nostre cervell li encanta consumir continguts informatius que reforcin creences prèvies mentre desacredita els continguts que els contradiuen, menyspreant-ne el contingut o, simplement, no consumint-lo. Per això tendim a consumir aquells mitjans alienats amb els nostres esquemes ideològics.

Notícies relacionades

Garamendi: gestos que són gestes | Videocomentari de Verónica Fumanal

Copiar el radical, un mal negoci | Videocomentari de Verónica Fumanal

Les societats se sostenen sobre un cert relat comú dels grans esdeveniments, sobre fets que tenen una versió oficial majoritàriament acceptada. Però la tendència a mentir en política trencant aquest relat comú en benefici propi sembla irrefrenable i les seves conseqüències són nefastes. La incertesa no és una opció per a la societat. L’ésser humà busca certeses i està disposat a assumir-les amb tal de sortir de l’encreuament de camins. Estem programats per a això.

Per això, si la fallida de la realitat i les mentides interessades s’imposen, la societat està condemnada a vagar en la confusió i a engrunar-se en grupuscles de visions radicalitzades. I al final d’aquest camí es troben la desconfiança en les institucions i el debilitament de la democràcia liberal. Les mentides i la seva difusió són el principal repte sociopolític de la nostra era.