L’ANÀLISI

Garamendi: gestos que són gestes | Videocomentari de Verónica Fumanal

És la CEOE qui té un plus de reconeixement amb la reforma laboral, perquè sap que les crítiques vindran dels més pròxims, no pel fons de l’acord, sinó pel fet de l’acord

3
Es llegeix en minuts
Verónica Fumanal Callau
Verónica Fumanal Callau

Especialista en comunicació política

ver +

En temps de polarització, són veritablement estranys els gestos de generositat a favor del bé comú, i, per tant, aquells que fugim de la política (i la vida) dicotòmica hem de ser els primers a reconèixer els gestos que en aquesta era de la radicalització es converteixen en gestes. En els pròxims dies es firmarà un acord entre el Govern, sindicats i la patronal, en què aquesta última té, si és possible, més mèrit que les altres. M’explico. Des que el 1980 s’acordés entre els mateixos actors l’Estatut dels treballadors, cap Govern havia sigut capaç de fer del diàleg social un veritable marc de negociació. Els governs d’esquerres pactaven la reforma laboral amb els sindicats. Quan arribaven els governs de dretes pactaven la contrareforma amb la patronal. Per tant, és la CEOE, amb Antonio Garamendi liderant, qui té un plus de reconeixement en aquest assumpte, perquè sap que les crítiques vindran dels més pròxims, no pel fons de l’acord, sinó pel fet de l’acord.  

La CEOE té per objectiu representar els interessos de la patronal, però és ben conegut que sempre ha tingut un biaix conservador. Això fa que sigui percebuda per la societat com un satèl·lit més de l’univers dels partits de dretes, és a dir, del PP. De la mateixa manera, els sindicats es veuen com a instruments de pressió de l’esquerra, com ens ha recordat Isabel Díaz Ayuso en les seves lamentables declaracions sobre el suposat boicot de l’atenció primària al Govern de Madrid. Per això, el PP està tan descol·locat amb l’estratègia Garamendi, que segons les seves paraules es resumeix així: «Jo he de treballar amb el Govern que legítimament ha elegit el poble espanyol». Aquesta frase és revolucionària en aquestes circumstàncies, en un país amb una cultura democràtica més consolidada seria una obvietat.

L’enuig de la dreta

I, per a mostra, l’emprenyament monumental del PP i dels mitjans de comunicació conservadors amb l’acord al qual s’ha arribat per a la reforma laboral. En lloc de posar en valor la capacitat de la CEOE i d’Antonio Garamendi de posar en cintura el Govern «més radical i socialcomunista» arribant a una reforma moderada, es dediquen a deslegitimar-lo intentant iniciar una suposada rebel·lió dins de l’organització i comptant els seus dies al capdavant de la CEOE. La irresponsabilitat a la qual ens tenen acostumats. S’ha de recordar que quan la patronal, l’única voluntat de la qual és que hi hagi pau social perquè els negocis i les inversions prosperin, va recolzar els indults als líders del procés com a mesura d’apaivagament, Casado els va acusar de «no representar ningú» i de ser «una platea subvencionada». Així es diria que la proximitat del PP a la patronal no resulta d’una conjunció d’interessos sobre doctrines econòmiques, sinó en funció del seguidisme a les doctrines del partit en general contra l’esquerra.

Notícies relacionades

El lideratge es demostra en moments d’adversitat, sent lleial a un mateix i els seus principis, no deixant-se arrossegar pel curtterminisme. A Antonio Garamendi li ha tocat negociar amb el primer Govern de coalició entre el PSOE i UP, jo diria que no és poc. El seu estil es basa en el pragmatisme d’aconseguir el millor acord possible per a l’organització que representa. En la negociació de la reforma laboral per descomptat que no ha aconseguit tot el que l’empresariat voldria, però sí una cosa fonamental per als seus: «donar llibertat a l’empresa, seguretat jurídica i pau social», com va dir en una entrevista a la COPE.

Per cert, aquest estil pragmàtic i de resultats, tan basc, també defineix el secretari General de CCOO, Unai Sordo. Dos líders de la taula del diàleg social, segurament molt allunyats quant als seus posicionaments ideològics, però disposats a tenir la valentia de saber negociar respectant l’adversari, sense viure les renúncies com una traïció, sinó com a exemple del que hauria de ser la política.