La renovació interna arriba als territoris

El PSOE enterra el susanisme i col·loca lideratges regionals per construir

  • Fins a final d’aquest any se succeiran els 18 congressos autonòmics, dels quals sortiran set nous barons, a qui s’afegirà Illa pel PSC

  • Ferraz prefereix assentar lideratges i posar llums llargs en lloc de situar paracaigudistes. L’exemple de la nova aposta és Juan Lobato a Madrid

El PSOE enterra el susanisme i col·loca lideratges regionals per construir

EUROPA PRESS / ÁLEX ZEA

13
Es llegeix en minuts
Juanma Romero
Juanma Romero

Ubicada/t a Madrid

ver +

Pedro Sánchez ja està acabant de construir el nou PSOE, un PSOE amb la seva empremta cada vegada més nítida, amb una Susana Díaz ja retirada definitivament com a rival i com a amenaça i amb l’etiqueta de la reconquerida «unitat» com a marca de la casa (de moment, és clar). Va exhibir la reconciliació interna i va lluir les essències socialdemòcrates al 40è congrés federal, i aquest procés de renovació continua ara als conclaves regionals, que s’estendran fins a finals d’any, per després continuar amb els processos orgànics provincials –alguns ja han començat– i locals. Abans que s’acabi el 2021, s’haurà consumat el relleu en el lideratge en set federacions (Andalusia, Madrid, Galícia, Euskadi, Múrcia, La Rioja i Ceuta) més al PSC, amb el recanvi de Miquel Iceta per l’exministre Salvador Illa. Repetiran vuit secretaris generals que són alhora presidents autonòmics (Castella-la Manxa, País Valencià, Extremadura, Astúries, Aragó, Canàries, Balears i Navarra), dos més que vicepresideixen els seus territoris (Cantàbria i Melilla), i un, el baró de Castella i Lleó, que va firmar un bon resultat el 2019 i que podria tenir a prop les urnes de nou. Sintèticament, són tres els missatges que ha cuidat Ferraz: continuïtat a les comunitats que els socialistes governen o cogovernen; enterrament total del susanisme a Andalusia i canvi, amb apostes a mitjà i llarg termini (i aquesta és la dada distintiva), a les autonomies en què està a l’oposició.

Amb aquests elements, el PSOE encara la segona part de la legislatura i greixa la maquinària electoral. Perquè l’horitzó del 2023 ja és molt més pròxim, i l’avançament seran, amb seguretat, els comicis a Andalusia. Potser per a la primavera vinent, aquesta és almenys la previsió del PSOE i una porta que no ha tancat el president de la Junta, Juanma Moreno, cada vegada més consolidat al palau de San Telmo. Sánchez va voler que la direcció emanada del 40è congrés tingués com a prioritat la preparació del partit per a la difícil competició a les urnes amb el PP, primer en les enquestes privades, gir que va propiciar la devastadora victòria d’Isabel Díaz Ayuso en les autonòmiques madrilenyes del passat 4 de maig.

Tots els gestos del president, de fet, han anat enfocats en aquests últims mesos en aquesta mateixa direcció. Estar més aferrat al territori, trepitjar més carrer. Als actes institucionals en diferents punts d’Espanya –amb una presència intensa, sis visites acumula ja, a l’illa de La Palma, a causa de l’erupció del volcà de Cumbre Vieja–, s’està sumant la seva presència als esdeveniments de partit. Va estar en la clausura del congrés del PSOE extremeny, el 24 d’octubre, i, el cap de setmana passat, en l’obertura del conclave aragonès i en el tancament de l’andalús. I aquest dissabte 13 i diumenge 14 de novembre obrirà el congrés de la seva federació, la madrilenya, i abaixarà el teló al del PSPV. La intenció de Ferraz és que, sempre que l’hi permeti l’agenda com a president –el 30 i el 31 d’octubre no va poder anar als congressos de Castella-la Manxa i La Rioja perquè coincidien amb la cimera del G-20 a Roma–, participi tot el possible als conclaves autonòmics que se celebraran fins al 19 de desembre.

«Tu a San Telmo, jo a Madrid», va dir Sánchez a Juan Espadas en el tancament del 14è congrés del PSOE andalús, diumenge passat a Torremolinos (Màlaga). Una frase, amb Díaz asseguda a primera fila, amb la qual el cap de l’Executiu animava el nou líder de la federació més poderosa del partit i pròxim candidat a la Junta, i que simbòlicament tancava un llarg cicle intern. Perquè va fer servir una frase gairebé bessona («Susana, tu a San Telmo i jo a Moncloa») el març del 2015, a Vícar (Almeria), a la campanya de les autonòmiques andaluses en què ella va guanyar però en què ja es lliurava el pols per la candidatura a la presidència del Govern.

Juan Espadas defensa la «unió» del partit durant el 14 congrés regional andalús

D’aquí uns dies, Espadas serà exalcalde

Les espases estaven alçades, ja llavors, entre Sánchez i Díaz. Només va ser l’arrencada de la seva llarga lluita pel poder. L’1 d’octubre del 2016, en aquell comitè federal que el PSOE mai oblidarà, ella va encapçalar la rebel·lió de notables contra el secretari general, fins a tombar-lo. Però ell va vèncer en la revenja, en les primàries del maig del 2017. Després va conquerir la Moncloa, ella va ser desallotjada de la Junta i, desposseïda del poder institucional, va entaular la seva última batalla aquest estiu. Els militants li van donar l’esquena i van recolzar Espadas, alcalde de Sevilla i candidat ungit per Ferraz, primer com a candidat a la Junta i després com a secretari general del PSOE-A.

Díaz ja és només senadora (presidenta de la Comissió d’Indústria de la Cambra alta, per a més detalls), i el seu final en la primera línia es va certificar en aquest 14è congrés del PSOE-A, en què Espadas va quedar entronitzat com a nou baró, amb una executiva amplíssima (60 membres, de menor perfil polític) ratificada pel 84,24% dels vots dels delegats. Sánchez ara sí que té la federació més potent del partit al seu costat, set anys després de posar un peu a Ferraz com a secretari general. Ara s’obre el procés de renovació a les vuit províncies, però en dos hi haurà primàries realment competides: a Huelva, entre dos candidats, i a Almeria, entre tres. A Sevilla i Màlaga la pugna a dos serà més desigual a favor dels oficialistes. En les altres, hi ha consens i els nous líders provincials estan alineats completament amb Espadas. Aquest, a més, deixarà en els pròxims dies l’Ajuntament de Sevilla –les regnes les assumirà el regidor Antonio Muñoz– per centrar-se plenament en la precampanya electoral.

A la direcció federal són conscients que l’encara alcalde té molt difícil guanyar Moreno a les autonòmiques de l’any vinent, pel seu escàs coneixement fora de Sevilla i l’afermament del president de la Junta. Però l’aposta per Espadas és ferma, passi el que passi, asseguren a Ferraz. La importància d’Andalusia transcendeix la papereta autonòmica. Sánchez necessita un partit fort a la comunitat per revalidar la Moncloa el 2023. Al seu equip anticipen que les generals (la comunitat reparteix un total de 61 escons) «les guanyarà el PSOE sí o sí». Fins i tot en aquest cas, el dubte és amb quin avantatge sobre el PP. Que Andalusia no és una batalla qualsevol ho resumia el líder castellanomanxec, Emiliano García-Page, en un vídeo projectat al conclave del PSOE-A, en què participaven els nou presidents autonòmics: «Us demano que us vagi tot molt bé. No és que us ho desitgi, us ho demano, perquè per a qualsevol socialista d’Espanya és determinant que us vagin molt bé les coses».

Espadas, reforçat per Sánchez com a coordinador del consell polític federal, és potser el rostre del relleu intern al PSOE. No és, certament, l’únic. Tres més ja han sortit elegits en primàries: Juan Lobato, exalcalde de Soto del Real, a Madrid; Valentín González Formoso, regidor d’As Pontes i president de la Diputació de la Corunya, a Galícia, i Eneko Andueza, portaveu al Parlament de Vitòria, a Euskadi. A més, no hi ha dubte que a Múrcia guanyarà Pepe Vélez, delegat del Govern i exalcalde de Calasparra, en les primàries del 20 de novembre. Dos més s’han estrenat ja com a secretaris generals sense necessitat d’urnes, per falta de rivals: Concha Andreu, la presidenta de La Rioja –es tanquen quatre anys de difícil bicefàlia–, i Juan Gutiérrez, a Ceuta.

I sense bicefàlies

Juan Lobato es va imposar folgadament sobre Javier Ayala, alcalde de Fuenlabrada (61,23% davant el 37,75%) en les primàries del 23 d’octubre, en què van participar el 55,17% dels 14.273 militants del PSOE-M. Ell és el millor exemple, assenyalen a Ferraz, del que simbolitza aquest nou temps al partit. Un líder jove (37 anys), tècnic d’Hisenda de l’Estat, amb bon coneixement de l’àmbit local: el 2015 va aconseguir el bastó de comandament de Soto del Real i es va convertir en el seu primer alcalde socialista des de la Segona República. Càrrec que va deixar al presentar-se com a número quatre a les llistes del 4-M.

Ell és avui una «aposta amb una previsió de sis anys», admeten a la direcció. És a dir, no mirant el 2023, en què probablement vencerà de nou Díaz Ayuso, sinó el 2027. L’objectiu immediat, doncs, és recuperar la condició de segona força a la regió, arrabassada per Més Madrid el 4-M, per anar guanyant espai. Lobato té la confiança de Ferraz per ser el candidat autonòmic d’aquí dos anys.

És a dir, no hi haurà aspirants d’última hora, ni recerques de rara avis, com passava tradicionalment a Madrid, una plaça que s’ha resistit al PSOE des que el 1995 va perdre Sol (i abans, el 1989, l’ajuntament de la capital). Tampoc hi haurà bicefàlia, com va succeir des del 2015, quan Sánchez va defenestrar Tomás Gómez per apostar per Ángel Gabilondo com a cap de cartell. L’exministre va haver de conviure amb una gestora i dos secretaris regionals: Sara Hernández i, des del 2017 fins a la debacle del 4-M, José Manuel Franco (64 anys), el dirigent que va pacificar el convuls PSOE-M, però de transició. El senyal que vol enviar Ferraz amb Lobato és completament diferent. «Ja no caben els experiments a Madrid. Tenim confiança en ell, ho fa bé i ha d’anar creixent», afirmen a aquest diari en el primer anell de poder de Sánchez. El perfil de Lobato és oposat també al que tenia Illa quan per sorpresa va ser col·locat per disputar la Generalitat: era el ministre de la pandèmia, i la seva gestió i el seu grau de coneixement el van propulsar a unes autonòmiques en què va quedar primer, tot i que no va poder governar per la suma dels independentistes.

També estan per construir els altres nous líders emergits de les primàries. Valentín González Formoso va vèncer qui era secretari general del PSdeG des del 2017, Gonzalo Caballero, per un ampli marge: 58,70% davant el 40,21%, en unes urnes amb una alta mobilització (el 72,92% dels 10.180 afiliats). Ell tindrà tres anys per recompondre un partit de molt tocat després de quedar tercer en les autonòmiques del 2020, darrere del PP d’Alberto Núñez Feijóo (quarta majoria absoluta consecutiva) i el BNG. Ferraz va optar, a Madrid i Galícia, per no recolzar activament cap dels aspirants.

Primàries no competides

De tres anys disposarà també, fins als següents comicis, Eneko Andueza, el substitut de l’avui vice-‘lehendakari’ segon, Idoia Mendia. Ell va esclafar, literalment, la seva oponent, l’exregidora a Basauri Soraya Morla: va aconseguir el 95,30% dels vots, amb un 65,75% de participació (de 5.013 militants totals). Era l’elegit com a successor en una federació molt compacta i greixada, i el que mantindrà com a número dos el guipuscoà Miguel Ángel Morales, l’home de l’aparell.

A Múrcia, no s’esperava relleu. Però el secretari general, Diego Conesa, molt castigat per la moció de censura fallida ordida amb Cs i que va desencadenar l’avenç electoral del 4-M a Madrid, va fer un pas enrere. El testimoni el recollirà, amb seguretat, el delegat del Govern, Pepe Vélez, però haurà abans de batre’s en primàries el pròxim 20 de novembre contra la senadora Lourdes Retuerto. A Ferraz valoren que Vélez, sanchista de primera hora i membre de la cúpula federal sortint, «coneix bé el terreny» com a alcalde de Calasparra que ha sigut (de 2014 a 2020) i té molt aguant perquè el PP «l’ha perseguit amb denúncies, sense èxit». «Quan t’enfrontes amb Sicilia [la presumpta corrupció del PP], has de tenir gent que es bregui», indiquen al quarter general.

La nòmina de nous líders es completa amb La Rioja i Ceuta. En la primera, la presidenta autonòmica des del 2019, Concha Andreu, ha aconseguit el control després de quatre anys de convivència amb Paco Ocón, que va portar al seu Govern regional però amb qui va acabar enfrontada. Juan Gutiérrez té complicat arrabassar als conservadors un dels seus feus clàssics.

Sánchez va decidir, a diferència del que va passar el 2017, no moure la cadira aquesta vegada a cap dels seus presidents autonòmics, ni tan sols als dos que es troben més distanciats: l’aragonès Javier Lambán i el castellanomanxec Emiliano García-Page. Tots dos van revalidar mandat i van aconseguir un amplíssim suport per a les seves respectives executives: del 96,5% i del 99,7%. Ja han passat els seus congressos Guillermo Fernández Vara a Extremadura i María Chivite a Navarra, i aquest pròxim cap de setmana serà el torn de Ximo Puig al País Valencià. El seguiran els conclaves dels presidents Ángel Víctor Torres a les Canàries, Francina Armengol a les Balears i Adrián Barbón a Astúries. Luis Tudanca, a l’oposició, repeteix a Castella i Lleó després de quedar primer a les autonòmiques del 2019, tot i que no va poder governar per l’aliança de PP i Cs. Difícilment podrà repetir lloc el 2023.

Subratllar la unitat

Els socialistes cogovernen a Euskadi, Cantàbria i Melilla. Al País Basc, hi ha relleu amb Andueza, però a la ciutat autònoma hi ha continuïtat amb la seva vicepresidenta primera i portaveu, Gloria Rojas, al capdavant del PSOE. A Cantàbria, el vicepresident regional, Pablo Zuloaga, ha de competir a les urnes d’aquest diumenge amb Judith Pérez, exportaveu a Santander. El 39è congrés federal, el 2017, va reduir el nombre d’avals necessaris i això va facilitar la presentació de candidats alternatius amb poc pes orgànic i escasses expectatives de victòria. La celebració de primàries de tràmit a Cantàbria, Múrcia i Euskadi han fet canviar les coses: el 40è congrés va augmentar el nombre mínim de firmes necessàries per formalitzar la candidatura: es passa del 2% al 6% d’avals en l’àmbit autonòmic (de l’1% al 3% en el federal i del 3% al 12% en l’àmbit provincial i insular).

«El curtterminisme en política no és una bona cosa. S’han elegit nous lideratges a l’altura dels reptes, amb mirada llarga. La construcció d’una alternativa no es fa de la nit al dia, cal deixar temps i ser pacient», afirmen a Ferraz sobre els nous barons, que no seran rellevats tot i que puguin no arribar al Govern. Una altra font incideix en una qualitat comuna a la majoria d’ells: «Estan provats en l’àmbit local, saben el que és una campanya electoral, tenen gestió pública, tenen esperons, no són paracaigudistes i sí, gent de partit».

Notícies relacionades

Això connecta amb el que va pretendre Sánchez amb la reestructuració del seu Executiu al juliol i el desembarcament de ministres que prèviament havien sigut alcaldesses. En síntesi, no es vol repetir l’experiment Pepu Hernández, fitxatge de Sánchez per a l’alcaldia de Madrid el 2019 i dimitit dos anys després. L’exseleccionador de bàsquet mai va trobar el seu lloc. L’orientació de Ferraz avui és una altra: assentar lideratges i posar llums llargs. I valorar la unitat, aquest tan preuat que Sánchez va tornar a evocar davant Lambán i davant Espadas. I no era casualitat.

Competició més incerta a Huelva i Almeria