El laberint català

El cas Puigdemont sacseja una altra vegada la justícia i torpedina la distensió

  • La justícia italiana deixa en llibertat l’expresident en ple embolic judicial per la vigència de l’euroordre de detenció

  • Sánchez i Aragonès llancen missatges conciliadors per intentar protegir la taula de diàleg dels atacs de Junts

barcelona/FAEEZ2SXEAEeivM.jpg

barcelona/FAEEZ2SXEAEeivM.jpg / JUNTS/EP

5
Es llegeix en minuts
Jose Rico
Jose Rico

Cap de la secció de Política

Especialista en política catalana

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Com una autèntica bomba de raïm, la segona detenció de Carles Puigdemont ha produït una cadena de sotracs al tauler polític i judicial que envolten en vertigen el nounat procés de distensió i, per extensió, l’esdevenir de les legislatures catalana i espanyola. La història es repeteix amb l’expresident de la Generalitat, però en un context molt diferent a aquell març del 2018, quan va ser arrestat a Alemanya. Llavors no era eurodiputat i ara sí, el que ha deslligat un enrevessat pols judicial entre el Tribunal Suprem i els advocats del líder de Junts per convèncer, en aquesta ocasió, Itàlia que l’entregui o el deixi en llibertat. I ara, a diferència de la crispació de fa tres anys i mig, Govern i Generalitat s’acaben d’ancorar a una taula de diàleg que aquest divendres han intentat protegir d’una tempesta del tot imprevisible.

El desenllaç d’aquesta nova convulsió del procés es preveu llarg. Fins al 4 d’octubre com a mínim. El Tribunal d’Apel·lació de Sàsser, la localitat de Sardenya a la presó de la qual va ser traslladat Puigdemont després de ser detingut a última hora de dijous a l’aeroport de l’Alguer, ha deixat en llibertat provisional l’expresident, sense cap mesura cautelar, fins que aquell 4 d’octubre resolgui sobre l’euroordre d’entrega que aquest mateix divendres li ha remès el jutge del Suprem Pablo Llarena, instructor d’una causa que ja li ha valgut diverses reprimendes de tribunals europeus en els últims anys. Els magistrats italians contrastaran aquesta sol·licitud amb els arguments de la defensa del líder de Junts, basats que aquesta euroordre estava suspesa des que el Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) va retirar al juliol la immunitat a l’eurodiputat.

La batalla judicial està sembrada de dubtes i interpretacions radicalment oposades. Existeixen, almenys, tres versions. El Suprem afirma que sempre va mantenir vigents les ordres de detenció. Però la defensa de Puigdemont replica que Espanya, a través de l’Advocacia de l’Estat, va informar al TGUE que cap país executaria una ordre d’aquestes característiques, si bé no es van donar garanties d’això perquè el Suprem mai va dictar un escrit retirant les ordres d’arrest (la prova és que quan Puigdemont va embarcar a Brussel·les, Itàlia va rebre l’avís que aterraria al seu territori un ciutadà amb una requisitòria judicial pendent). La tercera versió, en la línia de l’anterior, és la mateixa interlocutòria del juliol del Tribunal General de la UE, que per treure-li la immunitat a l’expresident va al·legar que no corria risc de ser detingut perquè Espanya li havia comunicat que «l’execució de les euroordres» havia quedat «suspesa».

En tot aquest embolic intervé un factor clau: tot el procediment contra Puigdemont està pendent de dues sentències del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) –màxima instància judicial comunitària–: el recurs de fons del líder de JxCat contra la retirada de la immunitat i la resolució de la qüestió prejudicial que va plantejar Llarena, després de tants revessos europeus, per aclarir les raons que permeten rebutjar una extradició. A aquestes incògnites pot aferrar-se Itàlia per esquivar un assumpte tan difícil.

Aquesta és la carta que jugarà ara Puigdemont, perquè el mateix tribunal que li va retirar la immunitat li va indicar que, en cas de ser detingut en algun país de la UE, podria sol·licitar de nou mesures cautelars perquè li torni la prerrogativa que comporta al seu escó. En cas que el tribunal europeu accedís a la petició de l’expresident, el procés obert a Itàlia quedaria paralitzat i a expenses que el TJUE aclarís la vigència de l’euroordre. Mentrestant, la justícia italiana ha optat per deixar lliure Puigdemont, que ha pogut fins ara moure’s, per exemple, per França sense cap problema. I és que França, amb Estrasburg com a seu parlamentària, apareixia esmentat expressament en la interlocutòria del TGUE com a país en el qual el cobria la immunitat parlamentària per complir la seva funció com a eurodiputat.

Aquesta alambinada troca judicial, que no començarà a desenredar-se fins almenys el 4 d’octubre, colpejarà els governs central i català just en uns dies de gran voltatge polític. La setmana vinent, Pere Aragonès s’enfronta al seu primer debat de política general al Parlament, una cita en la qual confiava a poder exhibir l’enèsima treva entre ERC i Junts després de la crisi per la taula de diàleg. Una imatge d’unitat que va voler evidenciar ja aquest divendres compareixent juntament amb tots els seus consellers per expressar-li a Puigdemont el seu recolzament i complicitat. Però també va deixar patent la seva voluntat de no desviar-se gens ni mica del camí del diàleg, via de la qual havia abominat poques hores abans alguns membres del Govern, de JxCat, que l’acompanyaven, com el vicepresident Jordi Puigneró, qui es va afegir a la protesta de l’ANC.

Notícies relacionades

A una setmana del quart aniversari de l’1-O, la detenció de Puigdemont ha brindat a les entitats independentistes i al Consell per la República una oportunitat d’or per revifar la flama de les mobilitzacions contra l’Estat... i contra l’estratègia dialogant d’ERC. Aragonès no va donar per trencat el diàleg i el president del Govern, Pedro Sánchez, va optar per un missatge prudent i conciliador, a favor de la distensió, tot i que sense deixar de defensar que Puigdemont s’ha de sotmetre a la justícia. Lluny queda aquella promesa preelectoral de Sánchez de portar el líder de Junts de tornada a Espanya per ser jutjat. Aquest escenari podria ser ara letal per a l’estabilitat del seu Govern, en el si del qual conviu un soci, Unides Podem, crític amb la judicialització del procés, i que depèn d’Esquerra per aconseguir un oxigen molt més important a curt termini que la taula de diàleg: els Pressupostos.