"Els comunicadors en ciència no hem d’espantar, però pinta malament"

Vinc d’una família molt humil, d’una família de pagesos, de masovers, de la Selva, a la riera d’Arbúcies. La història del país és molt burgesa, de grans famílies, de grans noms, i jo he tingut sempre una vocació molt proletària. Crec que hi ha hagut una certa injustícia de donar la veu a gent que ha tingut recursos, històricament. El fet de venir d’una família de masovers, d’aquesta humilitat que comentava, va fer que a 14 anys ja em posés a treballar. I abans ja havia ajudat a les tasques de casa. El coneixement del medi em va venir per la família del pare i aquí vaig aprendre coses que la universitat no em va ensenyar mai: identificar els nius, els rastres, els cants... i les plantes.

Vaja, que quan a la universitat va fer botànica i biologia, aquestes lliçons ja les tenia apreses?

(Riu) Sobretot, la part més aplicada i més resolutiva. I de molt jovenet tenia aquesta afició. El meu pare era un home de bosc, desemboscava, i vaig pujar a la seva vora. Però aquest origen senzill de la família va fer que de seguida que aprenia una cosa volia transferir-la al màxim de gent possible, contràriament al que vaig aprendre a la universitat, que tot havia d’acabar en el paper, en una publicació. Jo volia compartir-ho amb el màxim de gent possible. De ben jove, els dissabtes ja feia sortides de camp amb mestres. Ja començàvem a dir que el que havíem d’entendre era l’entorn immediat. Si volíem entendre l’Amazònia havíem de començar per entendre l’entorn més proper. Era el principi que es va començar a dir als anys 70: pensar globalment i actual localment.

Hi ha un moment que digui aquest món no pot continuar així?

La caiguda del cavall va ser a la Tordera. La família veníem d’Arbúcies, però vivíem a Sant Celoni i la Tordera era un riu on ens banyàvem als gorgs. La gent no tenia piscines i nosaltres anàvem al riu, amb uns gorgs per als nois i uns altres per a les noies.

Encara va viure aquesta divisió fins i tot al riu?

I tant!. Miràvem des de darrere de les bardisses. Elles portaven uns banyadors, ai Senyor!, tapades fins al genoll. L’aigua era neta, hi havia capgrossos, vegetació de ribera... Però van començar a arribar les fàbriques. Barcelona va iniciar un procés de desindustrialització amb l’alcalde Porcioles. Van començar a treure les fàbriques de Sant Andreu, el Clot... i les van començar a portar a àrees de menys població, als Vallesos, a l’Anoia. Necessitaven desindustrialitzar la ciutat, tenir aigua i lloc on abocar els residus.

La Tordera es va embrutar ràpidament., doncs?

L’aigua del riu va començar a baixar de colors diferents. Hi abocaven tints del tèxtil i productes d’indústries químiques.

El país n’ha pagat la factura durant temps.

Sí. Al principi ens feia gràcia. Per un jove era excitant veure que el riu baixava un dia de cada color. La percepció va canviar quan vam veure que els pares regaven i se’ls cremava tota la collita. Aleshores, jo tenia 14 anys, vaig dir: Jo juro que treballaré perquè la Tordera torni a ser un riu.

Quin jurament! I ha vist que la Tordera torna a ser un riu?

Sí, ara hi ha tornat la llúdriga, que vol dir que les aigües són netes, i hi ha bagres i barbs. I fins i tot ha tornat l’anguila, a la desembocadura del Ter. Vaig fer un segon jurament, a la seu de Nacions Unides, quan em van donar el premi mundial de Medi Ambient, el Nelson Mandela, a Pretòria.

Ho recorda amb emoció.

Vaig estar a casa del Mandela i va ser una vivència increïble. No hi ha cap dubte respecte a la seva personalitat. Ens va dir que no oblidéssim mai que la gran causa de futur de la humanitat és la lluita pel medi ambient. Vaig deixar de ser un naturalista de flors i violes i vaig entendre la dimensió social. No es tractava només d’identificar animals i plantes, sinó que havíem de subvertir el model econòmic i energètic. Aquest objectiu és el segon jurament.

I després d’aquell primer jurament, ara la Tordera, com la tenim?

Llavors, la Tordera, i el Besòs, que va tenir el fotut privilegi de ser el riu més contaminat d’Europa, era un desastre. La dinàmica ha anat canviant, hem posat les EDAR (estacions depuradores). És una inversió costosíssima, que hem anat pagant entre tots. El tractament fisicoquímic de l’aigua, i més tard biològic, ens ha fet recuperar la Tordera. Ara hi tenim unes dotze parelles de llúdrigues. És un bioindicador increïble! L’última llúdriga havia desaparegut l’any 83. Hi ha una part que no expliquem massa: ara la llúdriga s’alimenta de cranc americà, una espècie invasora.

La contaminació dels rius era una afectació concreta al medi. Però li estem provocant més canvis, també poden ser reversibles?

Hi ha afectacions importants. El canvi climàtic, per exemple. Ha avançat la floració o l’aparició de les erugues, que són la base tròfica alimentària dels polls als nius de la majoria dels ocells. Apareixen abans quan els ous dels nius encara no han fet eclosió. Aquí hi ha un daltabaix molt important. Ara, els organismes vius, n’han vist de tots colors, i tenen el que en diem la intel·ligència evolutiva. Se les saben totes.

La natura va assumint els canvis?

Per exemple, al Montseny veiem que l’alzina està pujant de cota i desplaça les fagedes que són més nòrdiques. I al mateix temps les fagedes desplacen els prats subalpins de dalt de tot. Els paisatges fan de sentinelles. Hi ha paisatges que són molt sensibles a aquests canvis.

Ens puja la temperatura i no sabem on ens portarà?

És que no sabem quan pararà. És com si cauen les fitxes del dominó, cauen un darrere l’altra sense final. Ara, des del 2018, ho tenim molt controlat. El causant principal són els gasos d’efecte hivernacle. Hi ha els acords de París que deien que el 2030 hauríem d’haver fet una reducció de 3 °C. I no s’ha fet.

Per què no avancem si hi ha un acord general?

Els polítics són de cicle curt. Ja hi ha bona gent a la política, però anem a destemps. Els comunicadors en ciència sabem que no hem d’espantar, no hem d’alarmar, però sabem que pinta malament. António Guterres, secretari general de Nacions Unides, està espantat. Aquest home diu que «ens la fotrem, que és inevitable». Però no el planeta, sinó els humans. Jo subscric que la situació és alarmant, però mantinc el gran principi de Ramon Margalef, el gran científic català, que deia que als nostres joves no els hem d’espantar. Els hem de donar eines per entendre el moment ambiental.

No m’alarmi, però en quin punt estem avui?

Oh no m’alarmi, vostè és una mica esmolet. No ho veig bé. El planeta està dirigit per un fenomen que en diem d’osmosi social invertida. Tenim grans líders mundials beneits. Són el pitjor de cada casa. No són els més bons ni políticament, ni tècnicament, ni moralment. No cal dir noms. La capacitat destructiva dels països nuclears és un risc. I els negacionistes, tots aquests polítics d’extrema dreta en són. No subscriuen cap acord internacional de reducció d’emissions. Per tant, ho tenim molt malament. Jo com a estratègia vull tenir una llum al final del túnel, per no caure en un fenomen de desmotivació molt gran.

Notícies relacionades

Radiació espacial: a què s’arrisquen els astronautes d’Artemis II i les missions del futur

L’homenatge dels astronautes d’Artemis 2 a l’esposa difunta del comandant: "Un punt brillant a la Lluna"

No sabem que el Planeta té límits?

Tenen tota la informació, la científica, també. Cada any es fa un informe sobre l’estat del món, el fan científics de tot el món per a Nacions Unides. Alguns han vist que no és una crisi de civilització, sinó civilitzatòria. Si el canvi climàtic augmenta és transversal i tant lleparà la tribu més taparràbica de lAmazònia com els broquers de la borsa americana.