L’Onze de Setembre

Contracrònica de la manifestació de la Diada: «Hem tornat»

  • L’independentisme reprèn el pols al carrer tot i que no es treu de sobre certa melancolia per diades passades

  • El retorn dels presos, sobretot d’un hiperactiu Cuixart, i l’ombra de la pandèmia dibuixen la singularitat de la present edició

  • Última hora dels actes de la Diada, en directe

Barcelona. 11.09.2021. Política. Detalle de la concentración en la Vía Layetana durante la manifestación independentista con motivo de la Diada. Fotografía de Jordi Cotrina

Barcelona. 11.09.2021. Política. Detalle de la concentración en la Vía Layetana durante la manifestación independentista con motivo de la Diada. Fotografía de Jordi Cotrina / JORDI COTRINA (EPC)

4
Es llegeix en minuts
Josep Maria Fonalleras
Josep Maria Fonalleras

Escriptor

ver +

Poc abans de la manifestació, cap a les 16.45 hores, Cristiano Ronaldo marcarà el primer gol en el retorn al Manchester United. Old Trafford s’ensorrarà. Això no ho sap ningú, en aquesta Diada tan singular, per tantes coses. I ni falta que els fa. Els que es manifesten per la Via Laietana (i per Pau Claris i pujant, gairebé fins a València) estan per altres coses. Alguns, obsessionats per la figura, pel concepte de «traïdor», de botifler, que és un esport que ens té bojos, els catalans.

Alguns increpen Torra i Borràs i altres exhibeixen pancartes que diuen «polítics titella» i també es colaran a la capçalera, vestits de rigor negre, per atribuir qui sigui (en aquest cas, el bon jan del Cuixart) que «ens heu venut». La majoria, no obstant, no participa del linxament ocasional i intervé en la primera «mani» en molt temps que no té aspecte de ‘performance’.

Novetats de l’edició

Només caminar, cridar eslògans i cantar, o aguantar estoicament –si tens la desgràcia de tenir-la a prop– la melodia carregant d’una gralla. Res ha canviat, en aquest 11-S amb la pandèmia encara a sobre. ¿Res? Bé sí, és clar, almenys dues coses: els presos són al carrer i tothom porta mascareta. Parlant de presos. Estic segur que Cuixart ha pres alguna cosa amb el cafè amb llet de l’esmorzar. Com a mínim un suplement vitamínic. El veig al matí al passeig de Lluís Companys, inassequible al desànim, arengant les masses com només ell sap fer, i després, a la tarda, el veig arribar a la capçalera de la manifestació amb el mateix ímpetu (més fins i tot), aixecant les mans com en un ritual esportiu perquè la gent no pari d’aplaudir. La paraula és enardir, això.

Al cap de poc, per la megafonia de l’ANC, una veu masculina dirà: «Hem tornat». Per això citava Ronaldo. Ja em perdonaran la frivolitat, i ho dic amb tot el respecte i carinyo pels indultats, però la percepció és aquesta: es tracta de nous fitxatges que venen a remoure les aigües estancades de l’equip. Al capdavant, sens dubte, un Cuixart incansable, que ha tornat a casa, que torna a jugar a l’onze inicial.

Una mica més tard, em trobo la Julieta, una amiga de Girona que al matí ha presentat l’acte que organitzaven l’ADAC (Ateneu d’Acció Cultural) i el Casal Independentista El Forn. Va vestida per a l’ocasió: samarreta commemorativa de l’ANC (que aquest any ha sigut la preeminent, l’‘outfit’ majoritari), arracades amb l’estelada, motxilla amb més estelades i també amb alguna cosa de menjar i aigua, «i amb una capellina, per si plou». Ha sortit a la una amb només un dels quatre autocars que tenien previstos per desplaçar-se a Barcelona. «No s’han omplert», m’explica. «No hi ha el mateix ambient d’altres anys. Es nota. Jo anava sempre acompanyada dels meus, però aquesta vegada han preferit la platja». Ella, no obstant, no cedeix. Aposta per una unitat que veu llunyana, però no cedeix: «Lluitaré fins a la mort pel que crec. Si no ho fem, ¿qui ho farà?».

L’efecte dels sis dígits

Segur que al comprovar que la cosa ha arribat als «sis dígits» que havia pronosticat Elisenda Paluzie, al veure que no estava sola, sinó que la «mani» de la pandèmia i el desencant es convertia en un altre tsunami independentista (bé, ho deixarem en una maror), segur que s’haurà animat una mica. No com he sentit dir a un amic poeta: «És la Diada de la derrota». 

Una veu (aquesta vegada femenina) adverteix de les mesures de prevenció sanitàries. Gairebé tothom porta mascareta i alguns fins i tot van proveïts de gel, però la distància social brilla per la seva absència. Era previsible. A més, les manifestacions s’han acabat convertint en una cosa semblant a una desfilada, perquè hi ha gent que s’aglomera a les voreres i es queda mirant per veure com passen les persones importants. ¿Qui dimoni es queda a la seva bombolla davant tanta efervescència? A Pau Claris, a prop de la llibreria Laie, veig un d’aquests pals llarguíssims amb infinitat de banderes penjades, com si fos el pal d’un barco. Hi són la de Suïssa i Bèlgica, i també la d’Escòcia i Alemanya.

M’imagino que és un peculiar homenatge a l’exili i a Puigdemont. Com el del meu amic Lluís Marco, l’actor, que porta una samarreta amb la seva efígie i amb el lema ‘No surrender’, el mateix que presideix la plaça Major d’Amer. Al matí, en l’acte dels 60 anys d’Òmnium, Marco ha desgranat els noms (uns quants) dels represaliats. Una senyora que tenia al costat li comentava al seu marit: «Jo, és que tanco els ulls i l’escolto i tant me fa que reciti la guia telefònica».

Notícies relacionades

Marco està assajant «L’oncle Vània», de Txékhov. Un dels personatges de l’obra, al final, diu: «Suportarem amb paciència les proves que el destí ens enviarà. Hem plorat i hem patit i tot ha sigut amarg i trist per nosaltres, però per fi la nostra vida serà dolça com una carícia». Penso en la meva amiga Julieta, en la seva perseverança i el seu optimisme. Però la veritat és que «L’oncle Vània» acaba fatal. Bé, acaba en melancolia. Com aquesta Diada, entre dígits i distàncies.