La intel·ligència basca perd Mikel Azurmendi

Un matí d’abril del 1999, l’herba que creix a la vora de la Facultat de Filosofia de la Universitat del País Basc a Sant Sebastià era una alfombra verda brillant sobre la qual parelles d’estudiants disfrutaven del sol. L’antropòleg Mikel Azurmendi Intxausti els mirava des de la porta.

Lluminós matí a fora, i als passadissos penombra. Algú li havia rebentat la taquilla a la facultat i li havia ficat entre llibres un garbuix sanguinolent de vísceres d’animals, triperia comprada per amenaçar-lo de mort.

Recorria el cicle d’angoixa amb què ETA coïa a foc lent els seus objectius. Va ser en l’època en què dos homes van pujar al seu jardí a Sant Sebastià, van cridar al gos i, a l’acostar-se l’animal al reixat, li van estampar un tret entre els ulls. Mikel Azurmendi se’l va trobar enterc al tornar a casa. «Aquella bestialitat humana...», explicava amb oxímoron, bigotàs i ulleres.

Tot i que per anar-se’n de Guipúscoa a la universitat novaiorquesa de Cornell va ser més determinant la pallissa que, per fer-li mal a ell, van clavar a un parent al nucli antic de Donostia. Delicte: compartir gens amb un membre de l’ETA del 1966 que des de l’any següent va denunciar les pistoles.

El seu ‘La herida patriótica’ (Taurus) feia un any que estava silenciat per la maquinària cultural del nacionalisme com si aquell poeta, novel·lista, assagista ‘euskaldun’ que seria premi Hellman/Hammet de Drets Humans no existís i la seva veu estigués ja aniquilada.

Quan va tornar, encara amenaçat, es va allunyar per escriure un llibre-reportatge polèmic sobre El Ejido. Mig segle després de la publicació de ‘Campos de Níjar’, s’havia emportat el llibre de Goytisolo al seu refugi d’Almeria, però va trobar en els hivernacles una altra inspiració, una olla bullent d’antropologia social amb què cremar-se les mans.

Després presidiria un fòrum d’immigració. I va cofundar el Fòrum d’Ermua i la plataforma Basta Ya, dues fites de compromís en una era gris plom que encara aspira a ser ben relatada a les escoles.

Notícies relacionades

Així estan les enquestes de les eleccions a Catalunya

Cinc (insòlits) dies d’abril

Aquest dissabte li va fallar el cor. L’esquela de la Funeraria Vascongada diu: «Va morir als 78 anys, amb les botes posades, treballant al seu hort, als braços de la dona i el fill, envoltat pels seus gossets i el paisatge que tant estimava.»

Deixa la seva reflexió sobre la melancolia corrosiva d’una societat que encara no equilibra el seu PH. Aquell dia d’abril, la pau a l’herba esplendorosa del campus d’Ibaeta succeïa una nit de contenidors en flames. Algun d’aquells estudiants relaxats al sol havia obert la taquilla al professor maleït.