Els reptes del Govern d’Aragonès: bastir nous fonaments

El bàsic, l’obvi, no té cap importància quan funciona. Però sense aquests fonaments no es pot construir res. D’aquí que, més enllà de les polítiques sectorials que permetin situar Catalunya en una posició òptima per afrontar amenaces i oportunitats de present i de futur, el més urgent sigui recuperar alguns principis que aportin solidesa a les institucions i revitalitzin el seu prestigi i ‘autoritas’ entre els catalans. 

Fonamentar la presidència, el Govern i el Parlament. Un president que vulgui i pugui exercir com a tal, un Govern que manegi les contradiccions sense trencar el seu compromís de comportar-se com un òrgan col·legiat i un Parlament el més allunyat possible de l’histrionisme jurídic i el vodevil gratuït. Tot això sense oblidar que sota els seus peus hi ha un país sencer, no només els votants de cada un i que el paraigua institucional ha de cobrir 7,5 milions de ciutadans. 

De Pere Aragonés depèn el primer: voler ser president. Ocupar el despatx que Quim Torra va deixar buit en senyal de dol per Carles Puigdemont apunta en aquesta direcció. Haurà d’acompanyar aquesta decisió d’una altra de més important: desplegar plenament les competències del càrrec que, per no reproduir els articles de l’Estatut referits a la presidència, poden resumir-se en una: manar. Després de tres anys sense president –o amb un que no va voler ni va poder exercir com a tal– aquest és un primer avenç. Fonaments.

La lleialtat del Govern envers el president i envers si mateix dependrà, tot i que no únicament, de la voluntat dels seus integrants i de les indicacions que rebin de les seves formacions polítiques. Que el departament d’Economia, el més important de l’Executiu, excepte el president, recaigui en Jaume Giró, un home experimentat, capaç i acostumat al maneig de situacions complexes que requereixen solucions negociades, és una bona notícia. Però seran catorze –set dones, set homes– els que s’asseuran a les reunions del Consell de Govern i de tots ells dependrà no arruïnar el treball col·lectiu prioritzant interessos particularíssims.

Grups polítics

Al Parlament, el treball incumbeix als grups polítics. N’hi hauria prou amb els que recolzen el Govern i els que no entenguin que, cada un des de la seva responsabilitat, tenen també com a obligació actuar com a milloradors del clima polític i no com atiadors de l’enfrontament. Hi ha elements que conviden a considerar que l’ambient de l’hemicicle pot ser més respirable. Convé valorar el to del líder de l’oposició, Salvador Illa, que al ple d’investidura va saber mostrar-se inflexible però sense escarafalls innecessaris en qüestions fonamentals al mateix temps que estenia la mà per arribar a acords en altres qüestions. El to també són fonaments.

Fins aquí la carta als Reis. Però la farga del formigó polític que necessita Catalunya ve acompanyada de serioses amenaces. La primera és la dissonància entre els projectes polítics d’ERC i JxCat i les ferides obertes entre els dos partits a les quals s’ha afegit sal durant la llarga negociació de l’acord de governabilitat. 

A més, que finalment Jordi Sánchez, un pragmàtic, hagi aconseguit el control de JxCat amb el suport de persones influents que no han deixat de ser-ho des dels inicis del masisme, no garanteix la pau ni elimina el risc que l’oposició més desestabilitzadora per al govern de Pere Aragonès no sigui el foc amic. Que persones de l’entorn de Carles Puigdemont, com Elsa Artadi i Josep Rius, hagin renunciat a entrar en el Govern apunta directament cap aquesta possibilitat.

Pactes que canvien

Un altre element d’inestabilitat és en la tercera pota del suport parlamentari que el Govern necessita, almenys de moment: la CUP. Els pactes amb l’extrema esquerra catalana, atenent la història recent, canvien. Que les clavilles econòmiques del govern quedin en mans de Jaume Giró –un home de l’Ibex-35, per utilitzar terminologia cupera– no permet als anticapitalistes treure molt pit sobre el gir a l’esquerra del nou govern del qual presumien com a artífexs. És previsible que les tensions amb aquest soci donin inici molt abans de la moció de confiança vista pactada a dos anys i que resulti necessari explorar altres fórmules per arribar a majories parlamentàries.

I la gran amenaça: la gestió de la negociació amb el Govern d’Espanya sobre el conflicte polític que continua viu a Catalunya. No hi haurà llei d’amnistia, tot i que molt probablement sí indults, al juliol d’acord amb el que venen anunciant els tambors monclovites.

Notícies relacionades

¿Què és una moció de censura i com funciona? Terminis i altres claus

Així estan les enquestes de les eleccions a Catalunya

Aquest qüestió, clau per a la relaxació de l’escenari polític català, continuarà deixant obertes qüestions clau. En primer lloc, no solucionarà la situació de Carles Puigdemont i de la resta de líders polítics establerts a Brussel·les. I, més important, els indults se situen al marge de la taula de negociació pactada entre els governs espanyol i català, davant la qual ara ja no caben excuses dilatòries que impedeixin fixar calendari i agenda d’assumptes a tractar.

El temps que trigui Pedro Sánchez a explicitar la inevitable negativa a parlar d’autodeterminació i referèndum serà, en definitiva, el temps –no serà gaire– que tindran els nous fonaments de la política catalana per forjar-se. Serà el gran examen que farà tremolar la legislatura. Potser multiplicaria les possibilitats que aquests fonaments resisteixin que Pere Aragonès atengués la petició de Salvador Illa, expressada al seu dia per Miquel Iceta, perquè també a Catalunya els partits s’asseguessin al voltant d’una taula de negociació. Hi ha dues converses pendents: una amb el govern espanyol i l’altra entre els mateixos catalans. Les dues, en especial la primera, formen part dels fonaments.