L’algoritme de Yolanda Díaz

«Ha sigut la negociació més dura i més llarga de totes», va admetre la ministra Yolanda Díaz dijous passat, durant la presentació del vuitè acord del Diàleg Social des de l’inici de la legislatura per convertir els repartidors en assalariats. I això que la resta, inclosa la reforma dels expedients de regulació temporal d’ocupació (erto) i les seves quatre pròrrogues, acumulen molts precs al consens i la tranquil·litat i hores de son de l’advocada gallega, que pocs dies després de ser nomenada va fer callar moltes boques i va obrir-ne unes quantes més també amb el segell de la pujada de l’SMI.

Al servei dels treballadors

A l’espera que hi hagi les circumstàncies per a un debat «molt més serè i pausat», el futur decret deixa fora la resta del personal del sector, tot i que sí que inclou un gir inesperat dels esdeveniments per l’obligació d’entregar als representants de les plantilles «els paràmetres, regles i instruccions en què es basen els algoritmes o sistemes d’intel·ligència artificial» que les empreses utilitzen per repartir encàrrecs, premis i contractes entre els ‘riders’.

És gairebé una obsessió de Díaz. «Posar els algoritmes al servei dels treballadors», insistia una vegada i una altra en una entrevista amb ‘Faro de Vigo’ fa just un any, quan la seva ja meteòrica trajectòria a l’Executiu de coalició multiplicava les possibilitats de ser molt més del que ella mateixa vol. 

Són les 12.45. Mentre les tertúlies i l’univers paral·lel de Twitter cremen per l’enèsim sobresalt a la contesa política, la ministra de Treball publica un missatge sobre la reunió que acaba de mantenir per videoconferència amb els col·legues comunitaris. «Destaquem des d’Espanya la centralitat que ha de tenir el Pilar Europeu de Drets Socials i el pla de recuperació, que aprofundeix en el treball de qualitat, més igualtat i formació».

«Està pel que ha d’estar»

Poc després firma amb la seva homòloga francesa, Elizabeth Borne, la Declaració d’intencions per a la col·laboració en el treball transfronterer i la lluita contra la precarietat i la bretxa de gènere a l’empara de la XXVI Cimera Francoespanyola. En l’atapeïda agenda de Díaz –«està pel que ha d’estar», solen dir els seus col·laboradors– es fa esperar el terrabastall de la sortida del Govern de Pablo Iglesias i el missatge col·lateral.

Se’n va de candidat a les eleccions madrilenyes i proposa que la ministra el rellevi, tant a la vicepresidència com en un futur de cap de llista d’Unides Podem a les generals. «Crec que dic una cosa que senten milions de persones d’esquerres d’Espanya quan dic que Yolanda Díaz pot ser la pròxima presidenta del Govern d’Espanya», assegura en un vídeo penjat a les xarxes socials. Només quan l’enrenou sembla mig digerit a última hora de la tarda, l’altra protagonista de la història parla.

Amistat amb Iglesias

«Aquest últim any he posat tot el meu esforç en la protecció de l’ocupació i de les persones treballadores. A aquesta tasca, sempre de la mà del diàleg social, s’uneix ara el repte de la vicepresidència. Serà un honor continuar treballant en aquest Govern i amb Pedro Sánchez», respon en un missatge acompanyat d’una foto amb l’encara líder de la formació morada.

Aquesta imatge, en què Díaz surt mirant Iglesias, no és casual per algú que sempre va deixar molt clar que l’amistat entre tots dos va diluir la seva negativa inicial a entrar al Govern. «Mai vaig voler ser ministra, tot i que estic molt orgullosa de ser-ho per una raó fonamental: el dret laboral és el que més m’agrada i tenir l’oportunitat de canviar la vida de la gent des del que m’agrada fer és una oportunitat única», explicava a ‘Faro de Vigo’ a principis de març del 2020.

Admiració mútua

Va caldre convèncer-la, a imatge i semblança d’aquestes eternes negociacions que ara encapçala des del ministeri. Diverses converses i fins i tot un mig enuig. «Si Pablo Iglesias no fos vicepresident, jo no seria ministra –va remarcar–. No estaria a cap Govern en què no hi fos ell d’alguna manera». 

El secret d’aquesta admiració mútua es remunta a la campanya dels comicis gallecs del 2012. Per mediació de la cúpula d’IU, un encara desconegut i pretertulià Iglesias es converteix en assessor d’AGE, la formació impulsada per la mateixa Díaz –regidora de l’Ajuntament de Ferrol des del 2003 i primera tinenta d’alcalde entre el 2007 i el 2008– i l’emblemàtic referent del nacionalisme gallec, Xosé Manuel Beiras.

Tàndem amb Beiras

Aconsegueixen nou diputats, suficients per entreveure la nova generació de l’esquerra gallega amb l’oposició més combativa contra el PP d’Alberto Núñez Feijóo. El tàndem Díaz-Beiras va deixar els moments més tensos el mes i mig de compareixences de la comissió d’investigació per la desaparició de les caixes gallegues. Un pont de plata per situar-se com a segona força autonòmica, amb 14 escons el 2016, i per al desembarcament de la viceportaveu en l’arena nacional com a diputada després de l’aliança amb l’antiga Podem. 

Yolanda Díaz es reivindica per damunt de tot com a «filla de treballadors». Porta la vocació laboral i la ideologia en l’ADN, herència confessa i orgullosa» de l’històric sindicalista de CCOO a Galícia i militant del PCE en la clandestinitat Suso Díaz, que matisa les absències enviant-li camises de segell gallec, com la ministra explicava en un recent reportatge a ‘El País Semanal’. Aquests dos trets es van convertir en la seva targeta de presentació en els perfils de la majoria de mitjans amb seu a Madrid quan la firma de l’acord de coalició amb el PSOE va donar curs a l’algoritme amb les travesses de ministrables.

La «ministra sindicalista»

La seva llarga trajectòria en tots els nivells de l’administració va passar al segon pla davant el morbo de la «ministra sindicalista» o «una comunista per a la cartera de Treball». La primera expressió la va obligar «a rectificar les biografies que es feien». «Venia d’un despatx professional i volia respectar els sindicalistes que sí que ho són», assegura. De la segona, encara en manté el carnet i una bona relació, malgrat donar-se de baixa a IU el 2019. 

N’hi ha prou amb un passeig pel seu Instagram per saber que l’últim pis del Ministeri de Treball, on viu, és massa lluny del mar. És una cita obligada en les escasses visites a Galícia des de l’inici de la pandèmia. En l’última, fa un parell de setmanes, Díaz va recollir el premi 10 de Març de CCOO. «Suposa per mi un profund orgull que em permet celebrar en aquest dia la memòria de la classe obrera gallega i l’exemple d’una lluita sindicalista que, des del 1972, va impulsar la conquesta de la democràcia en aquest país», va agrair, envoltada de diversos membres del seu equip, per molts, començant per la patronal i els sindicats, el gran secret del seu èxit.

Discurs temperat

Notícies relacionades

Pisos i pobresa a l’alça

Sánchez reapareix per sorpresa a la Fira d’Abril de Barcelona

Càlida, entestada a trencar la distància del càrrec –«Soc la Yolanda, que amb tant ministra se m’esborrarà el nom», es queixa–, però tímida. Intensa en les seves compareixences al Congrés i el Senat, especialment a preguntes sobre la política industrial de Galícia, però pràctica i didàctica en les rodes de premsa. Amb el discurs més temperat de l’ala morada de la Moncloa.

No fa falta que ella digui el que li haurà costat acceptar aquest nou encreuament de camins, perquè la seva única ambició de veritat era tornar més aviat que tard a casa a Galícia, amb el seu marit i la seva adorada filla Carmela. No serà perquè l’algoritme no l’hi advertís. «¿Qui ho sap? ¿Per què no?», responia Iglesias en una cita televisiva fa menys d’un mes davant la cada vegada menys secreta possibilitat d’un nou rumb en el partit amb Yolanda Díaz al capdavant.