El Barça passa de l’èxtasi al vertigen

No obstant, quan l’última tira de confeti va caure sobre la gespa i una vegada l’estadi va quedar en complet silenci després de les celebracions amb familiars i amics, una pregunta va flotar en l’ambient amb la subtil gravetat de la nostàlgia: ¿i ara què?

El que va passar dissabte a Oslo no és un fet aïllat ni el fruit de la improvisació; és la cúspide d’un projecte institucional i identitari que fa un lustre que tiranitzen el futbol mundial. Jo hi he sigut, he lluitat per l’evolució del futbol femení, sé de bona mà com ha costat arribar fins aquí i ara tinc la gran sort de poder viure aquests fets històrics des de ben a prop. Patint, això sí, però també passant-ho bé i veient arribar a dalt de tot les que un dia van ser companyes.

L’èxit del FC Barcelona femení consisteix a haver sabut professionalitzar una estructura, blindar un model de joc innegociable (el famós ADN Barça) i sostenir un nivell d’exigència en què el segon lloc s’etiqueta com a fracàs.

Parlem d’un grup, d’un equip que ha fet de l’excel·lència la seva rutina, acumulant lligues invictes, copes i sis finals continentals consecutives, i nosaltres, que hem normalitzat el que és extraordinari, hem de donar el valor i el reconeixement que representa aquesta gesta.

Aquest domini col·lectiu ha vingut acompanyat d’una hegemonia individual sense precedents per a un equip. La Pilota d’Or s’ha convertit en una propietat gairebé exclusiva del vestidor culer. Primer va ser la doble Pilota d’Or d’Alexia Putellas, la reina que va posar els fonaments mediàtics i futbolístics del projecte. Després, el relleu natural d’Aitana Bonmatí. Però el Barça no només guanya, sinó que també modela les millors futbolistes del planeta perquè el sistema potencia el talent i el talent retroalimenta el sistema.

Notícies relacionades

El Girona dilapida 174 milions i acaba baixant a Segona

El Reial Madrid no en té prou amb l’èpica en la final de l’Eurolliga

I precisament és aquí, avui, al cim de la muntanya on el vertigen es fa més real que mai. La victòria de dissabte va tenir un regust agredolç, aquella aroma nostàlgica de les èpoques que intueixen el seu propi final. El futbol, implacable pel que fa al pas del temps, ens aboca a un inevitable canvi generacional.

És impossible mirar el braçal d’Alexia Putellas sense sentir que, amb molta probabilitat, ara mateix estem davant els últims compassos d’una era que costarà molt i molt de repetir. La capitana, la jugadora que va ajudar a canviar el paradigma d’aquest esport a Espanya, representa a la perfecció la transició romàntica d’un equip que jugava davant uns quants centenars de fidels i que s’ha acabat convertint avui dia en un monstre competitiu que és capaç d’omplir estadis de gom a gom.