Entrevista amb José Antonio Zarzalejos

«S’està intentant una nova regularització fiscal del rei emèrit»

  • «Joan Carles I manca d’afany de contrició. Creu que és una víctima»

  • «Tornarà a Espanya temporalment, però no fixarà residència aquí. Ni a Abu Dhabi»

  • «Felip VI està en connexió amb el Govern en acotar la inviolabilitat del cap de l’Estat»

«S’està intentant una nova regularització fiscal del rei emèrit»
Es llegeix en minuts

El veterà periodista basc José Antonio Zarzalejos va avançar al seu dia que Joan Carles I s’expatriaria, quan això semblava encara impensable. Avui publica a ‘Felipe VI, un rey en la adversidad’ (Planeta) una completa investigació sobre les perilloses circumstàncies que envolten el monarca.

En el seu llibre reportatge hi ha no només els fets que investiguen els fiscals a Espanya i Suïssa, la construcció d’un tallafoc a la Zarzuela i el relat detallat de la sortida d’Espanya del rei emèrit, potser per no tornar; també els factors d’una possible reforma de la corona, la denúncia de la manca de targetes vermelles a les mans del monarca, l’abraçada de l’os de certa dreta, la fustigació de certa esquerra i molts apunts de les crisis viscudes per aquest país en un lustre vertiginós, que han omplert d’arrugues el front del cap de l’Estat.

-Control de danys: ¿com està la monarquia a Espanya a hores d’ara del 2021, amb tot el que està passant?

 -En aquests moments està a l’expectativa del resultat de les tres indagacions prejudicials del ministeri fiscal al Tribunal Suprem, una per les conductes del rei emèrit anteriors al 2014, una segona per quantitats que ha regularitzat fiscalment i voluntàriament el 10 de desembre passat i una tercera sobre un suposat patrimoni a Jersey que el mateix monarca abdicat nega tenir. Això es resoldrà o bé amb un arxiu de les tres diligències, o bé amb una acció penal. La meva impressió és que hi haurà un arxiu, però amb un relat del fiscal sobre quines han sigut les seves investigacions i per què no pot procedir penalment, per dos factors: la inviolabilitat i la prescripció. Però hi ha la possibilitat encara que es dedueixi una acció penal. La monarquia a Espanya està a l’expectativa, però està remuntant clarament la figura de Felip VI. Seria molt desitjable que preguntés per això el CIS.

-¿Està el Rei com per sotmetre’l a tastos demoscòpics?

-Jo crec que sí. És la millor manera de saber i, si és necessari, afrontar la realitat. El CIS ha preguntat pel nivell de preocupació que suscita la forma d’Estat, i aquí és irrellevant. En el terreny polític, per als espanyols té més envergadura la preocupació per la crisi territorial a Catalunya que per la forma d’Estat.

-Sobre el prestigi de la institució plana com amenaça Corinna. ¿Les seves revelacions estan mogudes només pel despit?

-Corinna no només està moguda per un despit humanament comprensible –perquè tenia expectatives en la seva relació amb Joan Carles I jo crec que exorbitants–, també perquè ella està sota la lupa de la justícia suïssa, que la té imputada per un presumpte blanqueig de diners, i mira de defensar-se amb dents i ungles. Aquesta combinació de despit i de sentir-se escrutada judicialment li provoca una animadversió particular contra la Zarzuela, no només ja contra el rei emèrit. A més, determinades gestions que s’han fet a prop de Corinna han sigut matusseres i inoportunes. Alguns emissaris de Joan Carles I han tingut un comportament inadequat.

-«Slguns» en plural...

-Sí, en plural. No m’estic referint només al general Sanz Roldán, sinó a algun més.

-No m’imagino l’exdirector del CNI verbalitzant amenaces matusseres...

-No es tracta d’amenaces, sinó més aviat d’enquadrar la situació amb algun perfil negatiu o advers cap a ella.

-Hem vist Joan Carles I en una foto portat per dos homes. Aquest dilluns la casa reial desmentia que estigui greument malalt. ¿Què sap del seu estat de salut?

-El rei emèrit no està pitjor ara, ni tampoc gaire millor del que estava fa un mes i mig. Està molt atès des del punt de vista mèdic, molt controlat. Té diversos problemes. Un és que la deambulació la té molt limitada. La seva salut té moltes cicatrius. Ha hagut de ser operat 18 vegades en 25 anys; l’última, tan recent com l’agost del 2019, va ser a cor obert. A més té un pesar psicològic molt important, per la llunyania, per la situació en la qual es troba, i perquè té una certa confusió en l’avaluació que es fa a si mateix. Ell no té la sensació de culpa, la sensació de responsabilitat...

-¿Ni tan sols després d’haver regularitzat part de la seva fortuna?

-Ni tan sols. Ell trasllada en les seves converses que ha actuat conforme a la legalitat, que el que s’està fent amb ell és completament injust. No té afany de contrició. I això remet que té 83 anys i que hi pot haver un lleu deteriorament cognitiu.

-¿… que li impediria declarar amb lucidesa davant d’un fiscal?

-És la gran pregunta. No ho crec. Per a això faria falta una prova mèdica forense que seria extraordinàriament exigent. El cert és que quan es compleixen els 80 anys la responsabilitat penal s’indaga tenint en compte la fragilitat de la salut de la persona investigada.

-Pot ser que no tingui ja prou diners el rei Joan Carles per fer front a les seves responsabilitats fiscals i multes. ¿Fins a quin punt és impagable el seu deute amb Hisenda?

-No és impagable. S’està intentant una nova regularització, una de total. Però és difícil, perquè això implica una veracitat absoluta en el descobriment al fisc de tots els seus béns. Però s’està intentant, perquè la societat espanyola potser no reclama més càstigs, però sí una reparació en moments en què passa una situació econòmica, social i laboral molt difícil.

-Diu «s’està intentant», en impersonal. ¿Aquesta regularització es fa sense participació del protagonista?

-Jo crec que amb la seva participació, però també amb la de més gent. Em consta que aquesta és una opció que al Govern també li agradaria; i per descomptat al rei Felip més.

-¿Aquesta inclinació de l’emèrit per les monarquies del golf no posa en mans de règims gens recomanables qüestions de la nostra seguretat nacional?

-No ho sé. La seva relació amb les monarquies del Golf té molt més de personal que de polític, més de proximitat, afecte i amistat que d’interessos conjunts. Anar als Emirats és una elecció estricta del rei emèrit, perquè està segur que, primer, allà l’acolliran bé; segon, li garantiran intimitat, particularment mediàtica, tercer, tindrà assistència mèdica i una seguretat a prova de bombes. A més l’uneix amb la família reial dels Emirats una amistat.

-Carles IV no va tornar. Isabel II va morir a París...

-Crec que el senyor Joan Carles tornarà a Espanya temporalment, però no fixarà la seva residència definitiva aquí. Ni tampoc a Abu Dhabi. No puc dir més.

-¿El succeït amb Joan Carles I ha convertit Felip VI en un rei cocoon, un monarca refugiat en la seva família més pròxima?

-En la seva mare, la seva dona, les seves filles i en un entorn que, encapçalat per Jaime Alfonsín, l’ha emparat i l’ha ajudat. Efectivament, hi ha un efecte de retracció del rei.

-¿És un rei solitari?

-No. Hi ha hagut borbons més solitaris. Felip VI s’identifica molt amb Carles III, fins al punt de treure el retrat de Felip V que el seu pare tenia al despatx i col·locar-ne un de Carles III, un home molt implicat en la gestió de les coses públiques i que es va convertir en un rei viudo que guardava una gran fidelitat a la seva dona. No crec que Felip VI sigui un rei solitari; sí que és molt prudent amb qui es relaciona en l’àmbit privat. I en les relacions públiques és enormement ampli, transversal, rep persones d’àmbits, criteris i procedències ideològiques molt diferents.

-Alfons XII va tenir una cort diguem variada; Alfons XIII, una amb elements tòxics, Joan Carles, una en la qual es distingeixen amics i ‘amics’. ¿Felip VI és un rei sense cortesans?

-És un rei sense agradadors. Joan Carles en va tenir algun, però Felip no, perquè ha après d’aquests antecedents. Però quan parlem d’Alfons XII i Alfons XIII parlem de la monarquia alfonsina, constitucional però no parlamentària. Tots dos van protagonitzar el règim de la Restauració i tenien poders executius. La nostra constitució estableix un caràcter representatiu i simbòlic, sense poders executius. Felip VI té el poder tou que dona l’auctoritas moral. I precisament quan perd l’auctoritas moral un rei, perd la seva capacitat d’influència.

-En el seu llibre parla de la manca de targetes vermelles en mans de Felip VI, que és el rei amb menys potestas d’Europa.

-Sí. Aquí no s’han decantat usos constitucionals que estableixin una relació previsible entre la monarquia i la presidència del Govern. Això està molt més elaborat en monarquies com la noruega, la danesa o la britànica.

-¿I políticament Felip VI té algun amic?

-No en té cap. És un home ampli, li agrada parlar amb molta gent, però crec que és un rei amb moltes lliçons apreses.

-Si Felip mira el panorama polític d’aquest moment, ¿hi trobarà un desert conversacional?

- No. Hi ha molta gent que vol parlar amb ell. Crec que els ciutadans anònims tenen una consideració del rei molt positiva perquè la tenen molt negativa de la classe política. Ell emergeix amb connotacions que no se li atribueixen a altres autoritats de l’Estat.

-Paral·lel a l’abraçada de l’os de la dreta, ¿hi ha un fenomen de desconnexió de l’esquerra espanyola amb la monarquia de Felip?

-Hi ha un fenomen apropiatori per part de determinada dreta, no només política, també social, i això no és bo per a la monarquia, perquè la institució es caracteritza pel seu caràcter transversal i integral. Hi ha un sector de l’esquerra, però no de tota l’esquerra, que efectivament fueteja el rei, però no confonguem l’esquerra amb l’independentisme català. Jo crec que l’independentisme, en el qual incloc una Esquerra Republicana que en els seus orígens té trets feixistoides, s’autotitula d’esquerres i republicà. Però també era republicà i es va aixecar contra la República el 1934. L’independentisme català s’ha comportat igual l’any 34 del segle passat i l’any 17 d’aquest segle. Per tant, distingim entre l’aversió a la monarquia d’una part que jo crec que és mínima de l’esquerra espanyola i l’independentisme, on sí que hi ha focus de rebuig evidents. I no és estrany en un país tan plural com Espanya.

-A Catalunya, ¿ha aconseguit Felip VI reedificar una xarxa de recolzaments des del 2017 cap aquí?

-Una de les grans decepcions que es poden observar més enllà del que pugui pensar el rei ha sigut com l’alta burgesia catalana, que no va ser nacionalista, que va ser hereu de Cambó i de la Lliga, que té incrustada una aristocràcia molt vella amb algunes bosses de carlisme integrista en zones rurals, ha estat molt per sota de les seves lleialtats naturals. No sé si per por o per debilitat o per falta de capacitat teòrica. El cert és que el procés s’ha carregat tota aquesta burgesia catalana, particularment barcelonina, i tota la seva aristocràcia. I d’això potser resulta que determinada plutocràcia monàrquica, lluny de ser un actiu, és un passiu per a la monarquia. És millor que no hi hagi bosses plutocràtiques o aristocràtiques de l’alta burgesia que formulin adhesions extraordinàries al Rei. És millor que el ciutadà normal, que treballa i té els seus fracassos i èxits, entengui que el Rei, el més alt magistrat de l’Estat, és una referència de valors ciutadans, que es pot fiar d’ell i que en moments de gravetat és allà per ser un home pontifical. Pontífex ve de ponte, pont, recordi.

-¿Suposa que Felip VI a Catalunya té més lleialtats a les naus industrials de l’àrea metropolitana de Barcelona que als xalets de Sarriá?

-No, però potser a Sarrià no farien res pel Rei, i als polígons sí que consideren que és un home que val la pena, tot i que només sigui per contrast.

 -Durant la crisi del 2017, Felip VI va tenir millor informació de Catalunya que Mariano Rajoy o Soraya Sáez de Santamaría?

-La va tenir millor, i des de l’any 2014. Ell es va preocupar d’escoltar i parlar, sobretot des de la seva llarga conversa amb Artur Mas el juliol del 2014, i fins a l’agost del 2017, quan viatja dues vegades en vuit dies a Barcelona després dels atemptats gihadistes. Té un diagnòstic fonamentat en un ampli espectre de converses. El rei té una relació sentimental amb Catalunya molt pura, perquè allà li ocorren en la seva vida dues circumstàncies que el marquen: el seu discurs davant el Parlament el 1990, molt jovenet, quan diu allò de «som i serem», i el 1992, quan Barcelona personifica l’èxit de la Transició i a ell encapçala l’equip olímpic espanyol. Ell parla català des de jove, i l’ha perfeccionat amb una immersió en la història i la literatura catalanes. Catalunya és la comunitat a la qual més ha viatjat: 38 vegades, dues després del veto del Govern prohibint-li assistir a l’entrega de despatxos a l’Escola Judicial de Barcelona. La seva relació emocional és intensa; Rajoy no ha tingut relació emocional, ni política, ni Soraya. Crec que el rei no desistirà de lluitar per l’afecte dels catalans, fins i tot pel respecte dels independentistes.

-¿Com creu que va veure Felip VI els tristos esdeveniments de l’1 d’octubre del 2017?

-No crec que el Rei tingui una visió dels fets particularment diferent de la que tenim la immensa majoria dels ciutadans d’aquest país: que l’Estat l’1 d’octubre va fracassar. Se’ns va assegurar que no hi hauria paperetes, que no hi hauria urnes, que estarien tancades les escoles, i hi va haver paperetes, hi va haver urnes, hi va haver col·legis electorals, es va celebrar el referèndum il·legal, van fallar els serveis d’informació de la Policia, la Guàrdia Civil i el CNI. En definitiva va fallar la gestió de l’Estat, que correspon al Govern. I jo crec que aquest fracàs està en la base teòrica i argumental de la intervenció de Felip VI dos dies després, el 3 d’octubre.

Notícies relacionades

-Per a una reforma de la corona, ¿com de fonamental és acotar la inviolabilitat del rei?

-En les circumstàncies en les quals està Espanya, si aquesta reforma no s’utilitza com a ariet per tombar la monarquia jo diria que sí que és fonamental. La inviolabilitat ha d’emparar tota l’activitat institucional, pública i política del cap de l’Estat, però no pot cobrir comportaments privats que puguin ser constitutius de delicte. Ja vam ser advertits per l’expert penalista Enrique Gimbernat que una inviolabilitat absoluta ens podria oferir un monarca delinqüent. Aquesta hipòtesi ha de desaparèixer de l’horitzó dels espanyols i la seva monarquia amb una reforma constitucional quan sigui possible i de bona fe. Remarco allò de la bona fe. És una demanda de la societat espanyola que recull el Govern, i que també recull el rei Felip. El Govern està sobre això, i la Casa del Rei està en connexió amb el Govern en aquest propòsit i en d’altres.