Alfons Quintà: el costat pervers de la Catalunya moderna

L’escriptor Jordi Amat publica aquests dies en castellà i català ‘El fill del xofer’ (Edicions 62 i Tusquets), que és alhora un trepidant relat biogràfic sobre el periodista Quintà i una crònica política i periodística que inclou des dels anys 50 del segle passat fins als nostres dies. Els noms cèlebres no s’acaben mai: Quintà es creua amb Josep Pla, amb Jaume Vicens Vives, amb Josep Tarradellas, amb Jordi Pujol, amb molts d’altres, i mai en un paper secundari. Fins que arriba la seva decadència, després de fracassar en els 90 a l’hora de posar en marxa l’efímer diari ‘El Observador’, havia sigut en el centre de gairebé tot.

Amat compon la història de Quintà entorn de la tesi que mai no va superar la mala relació amb el seu pare, que va ser xòfer de Pla i, per aquest motiu, va estar alhora dins i fora del cercle íntim de l’escriptor. Entorn d’aquest cercle es va articular la contribució catalana a la modernització del franquisme, i també una certa oposició al règim. Tot això ho va veure Quintà de nen i li va servir per tenir «una consciència molt clara del que és el poder, a diferència del que els acostuma a passar als catalans», i per establir uns vincles dels quals es serviria tota la seva vida.

Un «psicòpata» que va fer xantatge a Pla

Després de desenes d’entrevistes, l’autor descriu Quintà com un periodista intel·ligent i culte, amb un «angle mort» que el convertia en un «psicòpata», un «assetjador» i un «amoral» obsessionat a matar el pare. Unes vegades aquesta figura paterna pren la forma de Pujol; d’altres, del primer periodista que va confiar en ell, Manuel Ibáñez Escofet. El costat pervers del protagonista queda clar ben aviat: quan, amb 16 anys, escriu a Pla una carta en la qual li intenta fer xantatge. Si no parla amb el seu pare perquè li permeti obtenir el passaport, li diu, denunciarà davant el policia torturador Juan Vicente Creix, cap de la Brigada Política Social de Barcelona, les seves trobades a França amb Tarradellas o amb altres líders de l’oposició en l’exili.

«És evident que part del caràcter de Quintà respon a aquest trauma no resolt. En cap article esmenta el seu pare», recorda Amat. Aquest fantasma recorre tota la trajectòria de Quintà, que, no obstant, durant molts anys, és capaç de convertir-se en un personatge central de les esferes del poder català sense que ningú denunciés la seva vesània.

Prosa «cocaïnòmana»

El maltractament continuat cap als seus companys de feina i el fet que el seu caràcter ciclotímic donés a la seva prosa un to «frenètic i cocaïnòman» no van impedir que Quintà es convertís en un dels periodistes més importants de la Transició. Implicat en l’‘operació tornada’ de Tarradellas, Juan Luis Cebrián va confiar en ell per posar en marxa ‘El País’ a Catalunya; el va correspondre revelant la crisi de Banca Catalana, que li va costar una querella a Pujol i, segons l’expresident, va ser determinant en la mort del seu pare, Florenci.

Notícies relacionades

Surten a llum els diners que Pedro Sánchez té al banc

Una carta redactada pel president

Però Pujol no va semblar guardar-li rancor, perquè el 1983 va confiar en ell per erigir TV-3. Ho va fer amb la voluntat de fer una televisió de qualitat, allunyada del tarannà «antropològic» i folklòric que el Govern socialista de llavors volia per als canals autonòmics. Malgrat que, com sempre, va acabar sent acomiadat per la seva naturalesa intractable –sobretot amb les dones, a les quals feia fora per motius arbitraris o preparava paranys sexuals al seu barco–, va ser l’última fita periodística de Quintà.

Els angles morts de la Transició

«No m’agrada la imatge que dono del meu país», diu Amat per justificar que no li hagi sigut fàcil publicar ‘El fill del xofer’. Amb un estil deutor del gust pel detall psicològic de Carrère o Zweig, l’autor reconeix que sense l’assassinat de la seva dona i el seu suïcidi, que van esglaiar Barcelona i tot Espanya fa quatre anys, no hauria escrit el llibre. No obstant, creu que reconstruir la història de Quintà era «moralment discutible, però, al mateix temps, socialment necessari». Per si algú encara dubtava que la construcció de la Catalunya moderna també té angles morts.