Desig i realitat

Ella, que va abjurar del ‘peix al cove’ de Jordi Pujol , a qui mai va votar, celebra els beneficis que el PNB sap treure de qualsevol negociació perquè els veu tan ben perseguits com hàbilment assolits sense els escarafalls que aquí es pregonaven quan s’arribava a un acord que costava tant com llarga era la seva propaganda i feble el seu record.

Ella, que arrossega més de vuit cognoms catalans, dels quals mai ha fet ostentació però que la fan sentir profundament arrelada a una identitat que defensa aguerridament i sobre la qual no tolera ni bromes ni matisos. Ella, que, com a complement, només admet saber-se –que no sentir-se– espanyola a desgrat seu, diu estar superada per les malvolences d’aquesta «pobre, bruta, trista, dissortada pàtria» de la qual voldria fugir cap aquell nord ahir dramàticament dolgut i avui sensiblement encarrilat.

A la meva amiga ja només li va faltar escoltar els 85 segons que Aitor Esteban va destinar al «disbarat» d’aquesta setmana al Congrés. Així va ser com el portaveu del PNB va qualificar la moció de censura del no candidat Abascal, com el va definir. Un temps escàs per a una propaganda extensa però amb un llenguatge directe contra una retòrica antiga. I així va aconseguir que l’aspirant a ciutadana foral aplaudís amb l’orelles, colpegés la taula amb un elegant moviment i deixés anar un «sí, senyor» que reconfirmava el seu desig.

Notícies relacionades

Sánchez i Junqueras pacten un nou finançament que garanteix l’ordinalitat i aportarà 4.700 milions més a Catalunya

El Govern i l’Església tanquen un acord per reparar econòmicament les víctimes de pederàstia

Tot i així, li vaig advertir, Euskadi no ha pogut evitar que Vox entrés al seu Parlament encara que fos amb una sola diputada. Resultat que no pot lluir Ciutadans, que hi continua absent. Sí, i amb el PP ocupant sis escons em va contestar. I va afegir que tot i així, aquella Cambra renovada avui té una profunda força nacionalista, transversal en les seves posicions ideològiques però segura de la seva identitat i constant en el seu destí. I es reafirma recordant que ni tan sols en els anys de plom amb Aznar enfrontat a Ibarretxe els populars van pretendre qüestionar ni concert ni quota. I que ara, en temps de totes les incerteses, quan els comptes propis no els surten i els beneficis escassegen, cada prolongació de l’estat d’alarma va suposar una altra mà de la Moncloa a Ajuria Enea que Urkullu va capitalitzar hàbilment a la seva campanya de reelecció per assegurar els estables estàndards de vida dels seus compatriotes.

Tot això argumenta la meva amiga per insistir que vol ser basca. Perquè va ser allà moltes vegades i es va endinsar en la complexitat de la seva societat quan patia el que després Fernando Aramburu va explicar a ‘Patria’ i la sèrie d’Aitor Gabilondo mostra ara descarnadament a la televisió. I perquè ella entén que en temps de pau és difícil aconseguir el millor que esperes per al teu país si, mentre ho reclames, el castigues.