La justícia condemna la família Franco a tornar el Pazo de Meirás a l'Estat

Dia històric a la comarca corunyesa. El jutjat declara que el Pazo de Meirás és propietat de l’Estat i ordena a la família Franco la seva devolució. La magistrada responsable de l’assumpte assegura que la Junta Pro Pazo va regalar l’immoble al cap de l’Estat, no al dictador a títol personal, segons acaba de donar a conèixer el Tribunal Superior de Xustiza de Galícia.

El Jutjat de Primera Instància número 1 de la Corunya ha estimat íntegrament la demanda interposada per l’Estat i el declara propietari del Pazo de Meirás, per la qual cosa condemna la família Franco a la devolució de l’immoble sense ser indemnitzada per les despeses en què afirma haver incorregut per al manteniment de la propietat. En el procediment, la Xunta de Galícia, el Concello de Sada, el de la Corunya i la Diputació Provincial van defensar també la postura de l’Advocacia de l’Estat, mentre que com a demandats consten sis familiars de Francisco Franco i una societat limitada.

La magistrada Marta Canales declara en la sentència la nul·litat de la donació efectuada el 1938 de «la finca denominada Torres o Pazo de Meirás a l’autoproclamat cap de l’Estat, Francisco Franco Bahamonde, per mancar del requisit essencial de forma». En relació amb aquest fonament, aclareix la jutge que, el mateix any en què s’efectua la donació, es constitueix una Junta Pro Pazo «del Caudillo» per comprar i regalar el Pazo de Meirás «al ‘generalísimo’ dels Exèrcits i cap de l’Estat Nacional».

«El seu nom era Francisco Franco Bahamonde, però no se li regala a ell per si mateix, sinó al cap de l’Estat. Les al·legacions dels demandats en relació amb la intenció de les venedores, que volien que el ‘pazo’ es regalés a Franco a títol personal, no es comparteixen», diu la sentència, on es conclou que la literalitat dels documents sobre la compra del ‘pazo’ i posterior donació «no dona dubtes», ja que tots es refereixen «al ‘caudillo’».

En el fonament de dret tercer de la resolució, la jutge conclou que la compravenda de 24 de maig de 1941 va ser una «simulació», cosa que en determina la nul·litat. Es tracta del títol esgrimit pels demandats i pel qual Franco, a títol personal, aconsegueix la inscripció de la finca al Registre de la Propietat.

En relació amb això, afirma la magistrada que no s’accepta l’argumentació dels demandats sobre la compra que realitza Franco amb la intermediació de Pedro Barrié de la Maza, que qualifica de «ficció» portada a terme «amb el sol objecte de posar el bé al seu nom».

«Cap operació és subjacent entre les parts que es dissimuli als efectes que defensen els demandats. El Pazo de Meirás s’havia entregat a la Junta Pro Pazo del Caudillo la primavera del 1938, comprat en escriptura pública per la Junta el 5 d’agost del 1938 i la Junta Pro Pazo va fer entrega formal al ‘caudillo’ el 5 de desembre de 1938. El 24 de maig del 1941 no s’entrega a Franco el ‘pazo’ i Franco res paga. La venedora ja havia venut. La reservista [Manuela Esteban Collantes i Sandoval] ja havia renunciat al seu dret. Franco res compra», es remarca en la resolució.

Respecte a la liquidació de l’estat possessori (restitució de les despeses en què podria haver incorregut la família mentre va ser titular de l’immoble), la magistrada entén que no té lloc, al ser la propietat incorporada al patrimoni de la família Franco «de mala fe». Aquesta mala fe es materialitza «quan, després d’acceptar el ‘caudillo’ la donació del Pazo de Meirás, en la seva qualitat de cap de l’Estat, atorga una escriptura pública el 24 de maig de 1941 amb la sola finalitat d’inscriure aquest bé al seu nom en el Registre de la Propietat, sense existir cap preu.»

Recorda a més la jutge que l’Estat va assumir totes les despeses de la residència estival que va ser gestionada i administrada com a residència oficial del cap d’Estat, per la qual cosa afirma que «el Pazo de Meirás es gestionava de forma idèntica al Palau d’El Pardo».

A l’entendre que la propietat del ‘pazo’ correspon a l’Estat, la jutge declara també nul·les la part de l’escriptura per la qual els hereus de Franco van aconseguir l’immoble, així com la donació de les finques que es recull en una escriptura de novembre del 1982. La sentència no és ferma, ja que contra aquesta es pot interposar recurs d’apel·lació davant l’Audiència Provincial de la Corunya.

Notícies relacionades

El Govern exigeix als Franco que tornin el Pazo de Meirás perquè "van actuar contra el dret"

Mor un militar en unes maniobres amb foc real a Polònia

Sobre el moment en què es presenta la demanda, que els lletrats de la família Franco van considerar retard deslleial, entén la magistrada que «la possibilitat d’articular la demanda neix d’un important estudi històric i d’un consens social, aconseguit després de molts anys, que respon a una maduresa del nostre sistema democràtic» i destaca que l’Estat «mai va renunciar als seus drets».

En la sentència es conclou que «la part actora ha demostrat la nul·litat del títol de compravenda esgrimit pels demandats i ha acreditat de forma contundent la possessió pública, pacífica, ininterrompuda i en concepte d’amo al seu favor, amb les conseqüències que la totalitat de la finca s’hauria d’inscriure al Registre de la Propietat a favor de la demandant i les inscripcions contradictòries existents a favor dels demandats haurien de cancel·lar-se, cosa que la jutge acorda».