Un dubte existencial

Tot va començar amb Telesforo Monzón. El van detenir en una tancada a favor de l’amnistia per als presos bascos durant la campanya electoral del 1979. Era candidat. L’aglutinador de l’esquerra ‘abertzale’ i promotor d’Herri Batasuna avalava amb la protesta la seva obra política. La d’un nacionalista històric, catòlic i conservador, que havia tornat de l’exili dos anys abans i durant el qual s’havia distanciat del PNB malgrat haver sigut conseller tant durant la República com en el Govern exterior. Va acabar declarant-se «etista», paraula encunyada per ell mateix, després equivalent a «proetarra». El fracàs de la seva feina a favor d’un front electoral separatista i transversal va ser inversament proporcional a la seva popularitat. El seu bastó alçat en grans manifestacions entre un mar de punys al voltant el va convertir en un símbol. El precedia una obra literària, sempre en eusquera, que anava de la poesia al teatre passant per la novel·la, l’assaig i lletres de cançons adaptades de velles melodies.

Aquella detenció el va portar a la presó juntament amb Francisco Letamendia. Però com que tots dos van ser elegits diputats, els van posar en llibertat gràcies a la immunitat adquirida, per la qual cosa la justícia els va demanar el primer suplicatori de la història democràtica espanyola actual. Des d’aleshores fins avui, el Congrés n’ha tramitat 46 i concedit 32. L’últim, dijous a Laura Borràs. 

Qui com a independentista hagi escoltat la diputada catalana s’haurà fet una composició favorable a la seva innocència. Qui l’hagi seguit des d’una posició antagònica també l’ha jutjat. Així de polaritzat està l’ambient que té avui una brillant oradora atrapada entre els extrems habituals sense possibilitat de matisos ni alternativa viable. I com que tot el que s’ha exposat sobre això al Congrés ha sigut a porta tancada, ens hem quedat sense l’imprescindible contrast d’opinions, sempre enriquidor.

Alguns dels seus oients expliquen que la seva defensa ha sigut clara i contundent. I sincera la solidaritat verbal de companys d’escó. Però quan la disciplina de vot s’imposa, l’empatia personal deixa pas a la posició contrària a les paraules de consol. Caïnisme independentista al marge, si als seus col·legues els ha detallat el nivell d’embolics policials i processals que van començar amb un sobre ple de bitllets en una bústia, s’hauran imaginat una professora de Literatura fabulant una història digna de novel·la negra amb incrustacions polítiques estrenades pels Mossos d’Esquadra, remarcant en un primer informe la condició de coneguda independentista després mantinguda per la Guàrdia Civil.

Notícies relacionades

Surten a llum els diners que Pedro Sánchez té al banc

Una carta redactada pel president

A les parets de l’hemicicle tancat quedaran per a la història les penes d’una defensa que té les seves arestes en la mateixa acusació que Borràs nega d’entrada. Haver fet suposadament el que totes les administracions públiques practiquen de forma habitual. Fraccionar un encàrrec per evitar el concurs públic i adjudicar-lo a qui es té confiança o afinitat. Opció que, per cert, a l’empara de l’estat d’alarma s’ha practicat amb fruïció.

Així, el dilema continua estant en què fer en casos com aquest. Si dimitir per tenir la llibertat de defensar-se fins a les últimes conseqüències en un recorregut judicial allargat gràcies als possibles recursos previstos o mantenir l’escó a compte de la mateixa innocència reclamada quedant a expenses únicament del Tribunal Suprem. Com que el procés està contaminat per la política, a aquest dubte se n’afegeix un altre: si Laura Borràs vol ser, de veritat, la màrtir que els seus projecten.